No sabem com acabarà la cimera de Copenhaguen sobre canvi climàtic, però la magnitud del problema i les seves conseqüències sobre les nostres vides i les de les properes generacions aconsella celeritat en la definició d’un Nou Acord Verd (New green deal) que faci possible un canvi profund en el model de desenvolupament econòmic i social imperant.La greu crisi econòmica mundial ha contribuït a evidenciar, de manera més punyent, el problema de fons: l’actual model de creixement basat en uns mercats que actuen ignorant que el planeta és finit i els recursos limitats està abocat, inevitablement, al col·lapse. Així ho demostren les dades científiques sobre el canvi climàtic; els nivells de pobresa, fam i exclusió social al món; i la destrucció del medi natural. La crisi financera mundial també ha posat de manifest que l’avarícia, la corrupció i l’acumulació de riquesa sense límits per uns pocs donen forma a un potent motor que governa el sistema. Un motor que s’ha mostrat com l’arma de destrucció massiva més important capaç de causar patiment, frustració i destrucció ambiental de forma proporcional als beneficis obtinguts.
Qualsevol iniciativa que vulgui transformar la realitat necessita la confluència de tres elements imprescindibles: voluntat política, tecnologia, i canvi cultural. Voluntat política per impulsar decisions a llarg termini, que canviin tendències, superant l’electoralisme. L’aposta per les noves tecnologies i l’I+D per avançar en un sistema de producció net. I canvi cultural, que tradueixi la creixent sensibilització ambiental de la ciutadania en canvis reals d’actitud i de comportaments. No existeix cap canvi estructural, per important que sigui, que pugui substituir el compromís quotidià de cada persona a partir dels petits gestos de la vida diària. Com diu, de forma molt encertada, el lema d’una campanya de la Generalitat de Catalunya: La revolució dels petits gestos ha començat.
En les discussions que han de donar llum al nou tractat per substituir Kyoto la voluntat política dels estats no s’acaba de veure amb claredat, tot i que ningú s’atreveix a posar en qüestió la realitat del canvi climàtic provocat per l’acció humana. La tecnologia per fer possible el canvi està disponible i només cal implementar-la amb decisió i continuar investigant; i el canvi cultural és creixent com ho demostra, per exemple a Catalunya, el comportament de la ciutadania durant la crisi de la sequera i desprès d’ella, o l’increment de la recollida selectiva de residus.
És necessari un Nou Acord Verd basat en el disseny d’un model de desenvolupament que respecti els cicles naturals, de renovació dels materials i l’energia. Un sistema productiu que aposti per la qualitat enfront de la quantitat, pel respecte dels drets socials, i en què el creixement del PIB no sigui l’únic objectiu, ja que aquest no mesura ni és correlatiu als nivells de benestar.
Les conseqüències de la crisi econòmica -en els àmbits econòmic, social i ambiental- són més greus a Espanya que a bona part d’Europa perquè té un model econòmic amb peus de fang, o millor dir amb peus de ciment. Durant molts anys s’ha deixat al sector de la construcció ser la locomotora del creixement econòmic, encara que aquesta locomotora no responia ni a les necessitats de les persones, ni del territori, ni del medi ambient. Durant masses anys s’ha viscut en la complaença d’un fals creixement econòmic, deixant de banda més inversió en I+D, l’opció d’un altre model de mobilitat sostenible, o l’aposta decidida per les energies renovables, per posar alguns exemples. Tots ells sectors anomenats de l’economia verda, generadors de riquesa i nous llocs de treball de qualitat i estables.
Les xifres són eloqüents. Segons la darrera Enquesta de Població Activa a Espanya hi ha 4.123.000 persones desocupades. L’augment de l’atur durant el darrer any ha estat d’1.524.000 persones. Aquest creixement es va concentrar en el quart trimestre de 2008 (+609.000) i el primer de 2009 (+802.000). A Catalunya, l’atur afecta 607.000 persones, amb un augment de 263.000 nous aturats.
En els darrers 12 mesos, la taxa d’atur a Espanya ha passat de l’11,3% al 17,9% i a Catalunya del 8,9% al 16,5%. Espanya té la taxa d’atur més elevada de la Unió Europea, només per darrera de Letònia. El 30% dels llocs de treball perduts a la UE durant el darrer any es localitza a l’Estat espanyol. En el millor dels casos, suposant que es produeixi un canvi de cicle a Espanya i a Catalunya, aquest difícilment tindrà una traducció positiva en termes d’ocupació durant l’any 2010. Com es diu popularment “ens hem de posar les piles”.
El Nou Acord Verd no vindrà sol. Són moltes les resistències i els interessos creats que fan més lent l’avenç cap a un nou sistema de desenvolupament sostenible, en l’àmbit social i ambiental. És per això necessari i imprescindible que els “petits gestos” de la ciutadania faci inviable tancar els ulls o mirar cap a un altre costat davant d’una realitat tan clara i contundent.
