CA N'ESPINÓS DE GAVA

Algú que no el conegui pot pensar que aquest barri pertany a aquelles promocions d’habitatge social dels anys 70, de la darrera etapa franquista com molts d’altres. També podria pensar que la seva ubicació i el seu estat podria ser producte de l’envelliment normal dels habitatges. Doncs no, estem parlant d’uns habitatges de lloguer construïts pel govern de CiU al 1997. Un barri planificat i construït lluny del casc urbá de la ciutat de Gavà, aïllat i amb moltes deficiències en els serveis i en el transport públic, en els que van concentrar a moltes famílies d’ètnia gitana provinents d’altres municipis.

És insultant que mentre els ferits i les seves famílies pateixen, CiU vulgui utilitzar el sinistre que ha provocat una gran explosió (les primeres investigacions apunten al gas natural com a detonant) per erosionar al govern de la Generalitat, i voler mostrar-se davant de la societat com un partit preocupat per la degradació urbana i social d’alguns barris de Catalunya. La única cosa que li ha preocupat a CiU en aquests darrers anys ha estat el nivell de seguretat del barri (conegut com un important centre de distribució de droga, amb tot el que això comporta). El portaveu de CiU, Oriol Pujol, hauria de demanar disculpes i s’hauria d’empassar les seves paraules amb una gran dosi d’humilitat.

Ara és el moment d’atendre a les víctimes del sinistre, des de tots els punts de vista, i assegurar-lis una nova llar. Més endavant ja parlarem de responsabilitats i segurament haurem de refrescar la memòria a més d’un/a.

MÉS HABITATGE PROTEGIT

Ahir el conseller de Medi Ambient i Habitatge feia públiques les xifres que indiquen que duran el 2008 són més els habitatges protegits iniciats que els lliures. Aquesta situació s’explica perquè la construcció protegida s’ha incrementat fins al juny un 50% (2000 habitatges més que l’any passat) i la lliure s’ha desplomat un 70%. A més haurem de veure quins seran els efectes que produeixi en el mercat el decret de Preu Concertat Català (habitatges lliures que es convertiran en protegits amb uns preus màxims de venda), i l’increment de l’oferta d’habitatges de lloguer.

L’increment del parc protegit d’habitatge té dos objectius bàsics des del meu punt de vista, i són possibles per les polítiques que ICV ha impulsat dins dels dos governs d’esquerres a Catalunya: promoure l’accés de la ciutadania a un habitatge digne a un preu raonable en compliment de la Llei pel Dret a l’Habitatge; i apartar aquest be social tant bàsic de les dinàmiques especulatives que han impedit que molts sectors socials poguessin accedir a un habitatge, i que tan mal han fet a l’economia com ja s’està demostrant.

Per aconseguir aquest objectiu és imprescindible l’increment del parc públic i protegit d’habitatge en el seu conjunt, i especialment el de lloguer. Les conseqüències positives d’aquestes polítiques es veuran incrementades en els propers anys amb el desenvolupament de les ARES (Àrees Estratègiques Residencials) que afegiran al nou parc residencial un mínim d’un 50% d’habitatge protegit del total d’habitatge construït (uns 90 mil habitatges). Cal, però, exigir a les entitats financeres (que s’han enriquit sense mesura durant el boom inmobiliari) que donin facilitats per la financiació de l’habitatge protegit, i que compleixin amb els seus compromisos.

Si podem dir que ja es comencen a veure els fruits de les noves polítiques, no és menys cert que queda molta feina per fer. Són molt importants els sectors socials que tot i l’increment de l’habitatge protegit encara no estan en condicions d’accedir a un habitatge digne, i són molt importants les operacions de rehabilitació, remodelació i millora del nostres barris que resten per fer, i no sols des de la perspectiva de l’habitatge, que també, sinó des de la perspectiva de l’increment de la cohesió social i el benestar. Per això, en els propers anys caldrà incrementar, encara més, l’oferta d’habitatge social (especialment de lloguer) i crear noves eines, un cop finalitzada la Llei de Barris, que permeti articular conjuntament amb els ajuntaments intervencions en els nostres barris des d’aquesta vessant integral.

Fer front a la crisis econòmica des de l’esquerra vol dir aprofitar-la per canviar el model de desenvolupament imperant, i en l’àmbit de l’habitatge crec que estem donant passes importants. Un altre dia parlarem del que està passant amb la Renda Bàsica d’Emancipació del govern central.

 

 

PERSONES AMB DIVERSITAT FUNCIONAL

Ahir vam celebrar a Terrassa un acte electoral sota el títol: "Polítiques Socials: dependència i autonomia personal”. Aquest és un tema que mai havíem tractat de forma concreta en un acte electoral i va valer la pena. Especialment perquè comptàvem amb dos ponents de luxe: la Maria José Vázquez, presidenta de la Confederació ECOM de Catalunya, i candidata n. 10 d’ICV-EUiA; i l’Antonio Centeno, de la Fundació Vida Independent, i candidat independent n.9 d’ICV-EUA també per Barcelona.

Tots dos van fer una valoració positiva de la mal anomenada Llei de Dependència, que ells prefereixen anomenar Llei de l’Autonomia Personal, encara que plantegen que cal revisar alguns aspectes per millorar-la. L’aprovació de la llei ha estat un pas endavant com a nou marc legal perquè ha concretat drets de ciutadania. Aquesta llei, a més, ha comptat amb un treball molt intens del Grup Parlamentari d’IU-ICV, especialment de la Carme Garcia, que ha ampliat i millorat substancialment el text inicial.

Però van ser molt crítics amb la manca de recursos econòmics que es destina a aquesta llei i que està provocant desencís i frustració en moltes persones que necessiten assistència per viure amb autonomia als que encara no els ha arribat cap tipus d’ajut o els que arriben són escassos. L’Antonio Centeno diu que aquesta és la llei de les 3 hores, perquè és el màxim que li ofereix la llei com a persona amb diversitat funcional. L’Antonio va posar un exemple molt gràfic per veure l’abisme que ens separa de les polítiques socials més avançades que s’estan fent als països del nord d’Europa: a Suècia la multinacional Ericson té una plantilla aproximada d’uns 45.000 treballadors/es, i l’estat té contractats 40.000 treballadors/es com assistents personals per atendre als ciutadans/es amb diversitat funcional o gent gran (no cal fer més comentaris).

Tots dos van coincidir en considerar indignant que mentre que per aquest 2008 el desenvolupament de la llei només s’ha dotat amb 900 milions d’€, el retorn dels 400 € per contribuent que ha promès Zapatero equival a 5000 milions, i a sobre presumeix de superàvit pressupostari. La Maria José Vázquez també va posar de manifest que aquesta llei l’estan patint especialment els ajuntament perquè tenen més possibilitats d’intervenir però no més recursos per fer efectiva la llei.

Vam parlar d’altres temes relacionats amb les polítiques socials que fan falta a Espanya i a Catalunya, però seria llarg resumir-les. Tots dos van animar als assistents a llegir el programa electoral de la coalició perquè en aquestes matèries és molt complet i amb mesures concretes. Estic convençut que avui, desprès d’aquest acte, estem encara més sensibilitzats amb la situació de les persones amb diversitat funcional i de les polítiques que cal posar en marxa per guanyar en igualtat, en justícia i en qualitat de vida.

POLÍTIQUES DE GÈNERE

Avui la Núria Buenaventura (candidata n. 2 per Barcelona) d’ICV-EUiA ha fet una magnífica roda de premsa a Terrassa per presentar les polítiques de gènere que la coalició presenta a les eleccions. Ha estat presentada per la nostra companya Fabiola Gil, regidora de polítiques de Gènere a l'Ajuntament de Terrassa. En primer lloc han fet balanç de legislatura on han relatat la importància de les lleis aprovades durant la legislatura i que fan referència a les polítiques per la igualtat i l’autonomia personal. Aquestes polítiques i aquestes lleis són un exemple més del que ha passat aquests quatre anys: el PSOE ha pactat les lleis socials amb l’esquerra però ha pactat les lleis econòmiques i fiscals amb la dreta (PP i CiU). La conseqüència és que aquestes lleis han començat a aplicar-se sense els suficients recursos econòmics per fer-les efectives. El millor exemple el trobem amb la Llei de Dependència dotada per aquest 2008 amb només 900 milions d’euros, mentre que el xec-regal dels 400 € per contribuent de ZP suposa una despesa de 5.000 milions d'€. La manca de recursos està produint desencís i frustració de sectors socials cansats d’esperar uns ajuts que mai arriben o arriben tard. La manca de valentia per dotar aquestes lleis dels recursos suficients, mentre es continua presumint de superàvit pressupostari, també ve acompanyada per la manca de coratge polític alhora d’afrontar el debat de la reforma de la regulació de l’avortament, impedint a les dones que decideixin sobre el seu cos i la seva maternitat de forma lliure, segura i gratuïta.

La Núria Buenaventura ha posat de manifest la necessitat d’aprovar al Congrés dels Diputats una Llei dels Usos del Temps que afavoreixi una reestructuració dels usos del temps de dones i homes, amb l'objectiu de millorar la nostra qualitat de vida, incrementar la igualtat i tenir més temps per ser feliços. La Núria ha posat com exemple l'Ajuntament de Terrassa que amb l'impuls d’ICV-EUiA i de la Fabiola és pioner en posar en marxa un procés municipal que culmini amb un Pacte Ciutadà pels Usos del Temps. La Núria Buenaventura s’ha compromès en treballar per dotar les lleis aprovades dels recursos suficients per tal d’assolir una despesa social europea, el que implica tenir una fiscalitat justa, on paguin més els que més tenen, per tal d’obtenir els recursos públics suficients per consolidar i ampliar l’estat del benestar. També s’ha compromès per treballar per la igualtat de salari a igual treball de dones i homes, i per aconseguir una llei de terminis que garanteixi el dret de les dones a decidir sobre el seu cos.

QUÈ MENJA UN MILEURISTA ?

Si el primer vídeo era bo aquest també ho és, i continua plantejant solucions justes, lògiques i valentes als problemes que més preocupen a la ciutadania, des de una visió d'esquerres. Passa-ho !!

PROPINA PELS RICS, ALMOINA PELS POBRES.

La proposta llençada per ZP de retornar 400€ a més de 13,5 milions de contribuents ha desfermat un munt de crítiques polítiques i socials. Un diari de gran tirada titulava que la proposta havia indignat als sindicats i descol·locat al mateix PSOE. Aquesta proposta més enllà de ser electoralista, populista i injusta torna a posar sobre la taula l’encegament del PSOE per competir amb la dreta amb polítiques de dretes. I amb això no fa altra cosa que promoure valors conservadors i insolidaris dins de l’electorat progressista. Ho hem vist en masses ocasions al llarg de la legislatura: en política econòmica i fiscal (reforma de l’IRPF, xec nadó, ajuts al lloguer per joves, llei hipotecària, presumir de superàvit pressupostari, etc); en model territorial (discussió de l’Estatut i incompliments, priorització de l’AVE per sobre de rodalies, cursa per veure qui és més patriota, etc); o en mantenir i incrementar privilegis a l’església catòlica. Com és possible que un govern que presumeix de superàvit pressupostari, que aquest 2008 ha dotat la Llei de Dependència amb només 871 M€, ara ens proposi no ingressar 5.400 M€?. Aquesta proposta atempta contra les bases de l’estat del benestar i contra la cohesió social. Com ho ha expressat molt be Joan Herrera, “és donar propina als rics i almoina als pobres”

Un estat del benestar fort i modern (al que Catalunya i Espanya encara no han arribat) requereix d’un model fiscal progressiu i just que garanteixi ingressos suficients, perquè sense ingressos no es poden desenvolupar bones prestacions socials i perquè ha de pagar més qui més té. No és just que les rendes del capital contribueixin menys que les rendes del treball, que els poderosos sempre trobin mecanismes per contribuir el mínim possible, que els salaris hagin perdut poder adquisitiu mentre les beneficis empresarials i finances s’hagin multiplicat. Cal aturar aquesta subhasta electoralista entre el PSOE, el PP i CiU per veure qui redueix més els impostos, i res millor que votar amb intel·ligència propostes d’esquerres clares, justes i valentes: votar ICV-EUiA.

LLEI DE MEMÒRIA HISTÒRICA.

El passat dimecres 31 d’octubre el Congrés dels Diputats va aprovar la coneguda com Llei de la Memòria Històrica, amb el vot contrari del PP i ERC. Aquesta llei que ara ha de continuar la seva tramitació parlamentària (Senat i Congrés) suposa un avenç històric en l’assignatura pendent de recuperar la memòria històrica centrada en la lluita antifranquista, de reconèixer i honorar les seves víctimes, i d’iniciar polítiques públiques que donin resposta a un compromís ètic inajornable amb la memòria democràtica. En bona part aquesta llei ha estat possible per la insistència del Grup Parlamentari d’IU-ICV que malgrat totes les dificultats, ha tingut la intel·ligència suficient i la responsabilitat política que es mereix el tema per fer avançar la llei. Com ha dit Carlos Jiménez Villarejos, ex fiscal anticorrupció de l’Estat i un dels pares de la llei, mai un grup parlamentari tant reduït ha tingut tanta influència en la modificació d’una llei proposada pel govern central. Una proposta que arribava amb dos anys de retard, mancada d’ambició política i marcada pels complexes del PSOE.

No es tracta d’obrir velles ferides ni de respondre a sentiments de rancúnia ni a desitjos de venjança, però no podem confondre el perdó amb l’oblit i la amnistia amb l’amnèsia. És tracta de fer justícia a milers de dones i homes que van lluitar de forma incansable per les llibertats i els valors democràtics davant d’un règim dictatorial que va reprimir brutalment, durant quaranta anys, qualsevol defensa dels drets humans. Ja és prou significatiu que hagin passat més de 30 anys des de les primeres eleccions democràtiques per poder donar resposta, amb normalitat, a un compromís ètic. Encara avui la dreta i sectors eclesiàstics es manifesten contraris a fer el que han fet tots els països europeus que han patit dictadures, recuperar la memòria històrica, reconèixer a les víctimes i fer pedagogia per a que no torni a passar.

Per primera vegada en 30 anys el Congrés dels Diputats, mitjançant llei, condemna de forma clara i contundent el règim franquista, restaura i reconeix les seves víctimes i posa els fonaments per iniciar una política pública des de les institucions democràtiques (retirada de símbols, accés universal a tots els arxius relacionats, protocol per exhumacions i subvencions per fer-les possible). No hem estat capaços d’aconseguir la nul·litat per llei de tots els judicis i sentències franquistes, com era la nostra voluntat, però la llei obre la porta a presentar recursos davant de la justícia, ja que la llei estableix que els judicis franquistes van ser contraris a dret i per tant il·legals, i afirma que mai van tenir les característiques d’un judici just. D’altra i banda és important que la llei declari expressament la derogació de les lleis de repressió franquistes amb un doble objectiu: la formal expulsió de l’ordenament jurídic i que no es puguin invocar per part de les autoritats administratives i judicials. Un cop aprovada la llei definitivament hauria de ser el fiscal general de l’estat qui “de facto” iniciés la tramitació per aconseguir la nul·litat de tots els judicis i sentències produïdes sota el règim franquista. En tot cas, caldrà esperar a que el pas de la llei pel Senat i una altre vegada pel Congrés no desvirtualitzi el que ha costat tant consensuar i pugui ser recolzada per una amplia majoria parlamentària. No podem perdre l’oportunitat històrica de comptar amb aquesta llei que, malgrat les insuficiències, suposa un bon punt de partida.

A Catalunya tot aquest procés ha estat més diligent i positiu. Els dos governs d’esquerres ho tenien recollit en el seu acord de govern i la conselleria d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, dirigida per Joan Saura, ha estat el motor de la Llei del Memorial Democràtic aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 24 d’octubre amb un ampli consens. Les institucions catalanes són les primeres a l’estat que aproven una llei d’aquestes característiques. En el seu art 2 queden reflectides les seves funcions i objectius: «El Memorial Democràtic té per objecte desplegar les polítiques públiques del Govern adreçades a l’acció cívica de recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica, i en concret del coneixement del període de la Segona República, de la Generalitat republicana, de la Guerra Civil, de les víctimes del conflicte per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, de la repressió de la dictadura franquista, de l’exili i la deportació, de l’intent d’eliminar la llengua i la cultura catalanes, dels valors i les accions de l’antifranquisme i de totes les tradicions de la cultura democràtica, amb la finalitat de donar a conèixer d’una manera científica i objectiva el passat recent i estimular la comprensió del temps presents.»

Paco Morales,
President d’ICV Terrassa

AGRESSIONS RACISTES I FEIXISTES

Avui els principals mitjans de comunicació es van fer reso d’una agressió racista i feixista que va patir una noia equatoriana menor d’edat al tren. El vídeo penjat a youtube és brutal i fereix qualsevol sensibilitat. L’agressor, amb pinta de fatxa i ideologia nazi, va ser detingut per la Guàrdia Civil a l’entrada del seu domicili. A més de l’agressió en si mateixa el que més m’ha impressionat ha estat veure com un noi assegut a pocs metres de l’agredida és incapaç de fer res, suposo que per por, i gira la cara cap a un altre costat.

Aquesta és una agressió més de les moltes que es donen a Catalunya a càrrec d’aquests grups violents que es passegen impunement per les nostres ciutats i pobles, fent ostentació de la seva ideologia nazi i les seves actituds violentes. No dic que no es faci res però penso que cal una acció més contundent i continuada contra aquests grups de violents per part del Mossos d’Esquadra i les policies municipals. I cal també una actitud més ferma per part dels jutges que acostumen a ser massa tous amb aquestes agressions. Quan parlem de seguretat, de la demanda de seguretat per part de la ciutadania, suposo que també ens referim a això: al dret que tenen les persones per no ser agredides verbal i físicament per pensar d’una determinada manera, per anar vestides de determinada manera o per ser immigrant. Són molts els casos de violència racista i feixista que s’han produït al Vallès Occidental, al Baix Llobregat, a Barcelona, etc. No entenc l’enrenou mediàtic i judicial per la crema de fotos del rei i que aquests fets només estiguin un dia d’actualitat mediàtica per desprès desaparèixer. El conjunt de la societat i de les institucions hauria de ser més conscient i més contundent per eradicar aquesta lacra social.

LLOGUER FORÇÓS

Acabo d’escoltar que CiU ha decidit finalment no signar el Pacte Nacional de l’Habitatge per la radicalitat ideològica que ICV ha introduit a la Llei pel Dret a l’Habitatge, encara en discusió parlamentària. Sembla que tot es resumeix a l’article 42 de la famosa llei on parla del lloguer forçós.

En concret l’article 42.6 diu: “Un cop exhaurides les vies de foment referides als apartats anteriors, en els àmbits qualificats pel Pla Territorial Sectorial d’Habitatge i demés instruments de desplegament previstos en aquesta llei, com d’una forta i acreditada demanda residencial, l’Administració competent podrà acordar el lloguer forçós de l’habitatge prèvia la declaració d’incompliment de la funció social de la propietat. A l’expedient de declaració s’ha d’advertir que l’Administració, un cop transcorreguts dos anys des de la seva notificació, pot procedir a l’expropiació de l’usdefruit de l’habitatge per llogar-lo a tercers. En l’expedient de preu just es valorarà la indemnitació corresponent al dret d’usdefruit temporal, tenint també en consideració les despeses invertides per l’Administració en la gestió i les eventuals obres de millora efectuades en què la propietat podrà recuperar l’ús de l’habitatge un cop transcorregut el termini de lloguer forçós. El termini de lloguer forços no podrà ser superior a sis anys. El procediment s’ajustarà al previst a les legislacions urbganística i d’expropiació forçosa.”

En un altre apartat de la Llei, a l’article 3, es defineix que és un habitatge buit: “d) Habitatge buit és el que roman permanentment desocupat durant un termini superior a dos anys, sense causa justificada. S’entén per causa justificada un trasllat per raons laboral, canvi de domicili per situació de dependència, o abandonament d’habitatges en zones rurals en procés de pèrdua de població”.

Si s’està d’acord en que l’habitatge té una funció social, és normal que de forma mesurada, contrastada i reglamentada l’administració tingui instruments per fer complir aquesta funció social. Potser és que CiU no està d’acord amb la funció social, el que no seria d’estranyar desprès d’haver patit 23 anys de política de CiU en habitatge. On la seva màxima ha estat que el mercat solucionaria el problema i ara ens trobem en l’actual situació. No signar el Pacte Nacional de l’Habitatge per un article de la llei em sembla un error monumental i un síntoma més de la desorientació de CiU en l’actual situació política catalana. Hem de procurar que l’alarmisme social que vol promoure CiU se li giri en contra i demostrar que les polítiques actives per l’habitatge social es fan a molts paisos europeus, i a Catalunya també, de la ma d’ICV, es clar.