UN NOU ACORD VERD

No sabem com acabarà la cimera de Copenhaguen sobre canvi climàtic, però la magnitud del problema i les seves conseqüències sobre les nostres vides i les de les properes generacions aconsella celeritat en la definició d’un Nou Acord Verd (New green deal) que faci possible un canvi profund en el model de desenvolupament econòmic i social imperant.

La greu crisi econòmica mundial ha contribuït a evidenciar, de manera més punyent, el problema de fons: l’actual model de creixement basat en uns mercats que actuen ignorant que el planeta és finit i els recursos limitats està abocat, inevitablement, al col·lapse. Així ho demostren les dades científiques sobre el canvi climàtic; els nivells de pobresa, fam i exclusió social al món; i la destrucció del medi natural. La crisi financera mundial també ha posat de manifest que l’avarícia, la corrupció i l’acumulació de riquesa sense límits per uns pocs donen forma a un potent motor que governa el sistema. Un motor que s’ha mostrat com l’arma de destrucció massiva més important capaç de causar patiment, frustració i destrucció ambiental de forma proporcional als beneficis obtinguts.

Qualsevol iniciativa que vulgui transformar la realitat necessita la confluència de tres elements imprescindibles: voluntat política, tecnologia, i canvi cultural. Voluntat política per impulsar decisions a llarg termini, que canviin tendències, superant l’electoralisme. L’aposta per les noves tecnologies i l’I+D per avançar en un sistema de producció net. I canvi cultural, que tradueixi la creixent sensibilització ambiental de la ciutadania en canvis reals d’actitud i de comportaments. No existeix cap canvi estructural, per important que sigui, que pugui substituir el compromís quotidià de cada persona a partir dels petits gestos de la vida diària. Com diu, de forma molt encertada, el lema d’una campanya de la Generalitat de Catalunya: La revolució dels petits gestos ha començat.

En les discussions que han de donar llum al nou tractat per substituir Kyoto la voluntat política dels estats no s’acaba de veure amb claredat, tot i que ningú s’atreveix a posar en qüestió la realitat del canvi climàtic provocat per l’acció humana. La tecnologia per fer possible el canvi està disponible i només cal implementar-la amb decisió i continuar investigant; i el canvi cultural és creixent com ho demostra, per exemple a Catalunya, el comportament de la ciutadania durant la crisi de la sequera i desprès d’ella, o l’increment de la recollida selectiva de residus.

És necessari un Nou Acord Verd basat en el disseny d’un model de desenvolupament que respecti els cicles naturals, de renovació dels materials i l’energia. Un sistema productiu que aposti per la qualitat enfront de la quantitat, pel respecte dels drets socials, i en què el creixement del PIB no sigui l’únic objectiu, ja que aquest no mesura ni és correlatiu als nivells de benestar.

Les conseqüències de la crisi econòmica -en els àmbits econòmic, social i ambiental- són més greus a Espanya que a bona part d’Europa perquè té un model econòmic amb peus de fang, o millor dir amb peus de ciment. Durant molts anys s’ha deixat al sector de la construcció ser la locomotora del creixement econòmic, encara que aquesta locomotora no responia ni a les necessitats de les persones, ni del territori, ni del medi ambient. Durant masses anys s’ha viscut en la complaença d’un fals creixement econòmic, deixant de banda més inversió en I+D, l’opció d’un altre model de mobilitat sostenible, o l’aposta decidida per les energies renovables, per posar alguns exemples. Tots ells sectors anomenats de l’economia verda, generadors de riquesa i nous llocs de treball de qualitat i estables.

Les xifres són eloqüents. Segons la darrera Enquesta de Població Activa a Espanya hi ha 4.123.000 persones desocupades. L’augment de l’atur durant el darrer any ha estat d’1.524.000 persones. Aquest creixement es va concentrar en el quart trimestre de 2008 (+609.000) i el primer de 2009 (+802.000). A Catalunya, l’atur afecta 607.000 persones, amb un augment de 263.000 nous aturats.

En els darrers 12 mesos, la taxa d’atur a Espanya ha passat de l’11,3% al 17,9% i a Catalunya del 8,9% al 16,5%. Espanya té la taxa d’atur més elevada de la Unió Europea, només per darrera de Letònia. El 30% dels llocs de treball perduts a la UE durant el darrer any es localitza a l’Estat espanyol. En el millor dels casos, suposant que es produeixi un canvi de cicle a Espanya i a Catalunya, aquest difícilment tindrà una traducció positiva en termes d’ocupació durant l’any 2010. Com es diu popularment “ens hem de posar les piles”.

El Nou Acord Verd no vindrà sol. Són moltes les resistències i els interessos creats que fan més lent l’avenç cap a un nou sistema de desenvolupament sostenible, en l’àmbit social i ambiental. És per això necessari i imprescindible que els “petits gestos” de la ciutadania faci inviable tancar els ulls o mirar cap a un altre costat davant d’una realitat tan clara i contundent.

CANVI CLIMÀTIC I G-8

Fa pocs mesos que personatges com Aznar o el president de torn de la UE i de Txèquia s’atrevien a dir, a escriure i a publicar que el canvi climàtic era un invent de científics malintencionats i radicals ecologistes. Era una mena de confabulació mundial per fer-li la guitza al capitalisme triomfant. Be, avui la lluita conta el canvi climàtic forma part de l’agenda política mundial com ho demostra que és el tema estrella de la cimera del G-8 (una altra cosa és com el tractin i a quins acords arribin). Més enllà de la correlació de forces entre la dreta i l’esquerra que existeix també alhora de plantejar-se com enfrontar aquest repte global, reprodueixo les paraules del secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, davant de les negociacions que es produeixen dins del G-8: "Las políticas que han planteado hasta ahora no son suficientes", "Esto es un imperativo político y moral y una responsabilidad histórica (...) para el futuro de la Humanidad, incluso para el futuro del planeta Tierra".

Crec que hem de destacar que, finalment, totes aquelles persones, ongs ambientalistes i ecologistes, comunitat científica i partits com ICV hem aconseguit que amplis sectors socials tinguin consciència de la necessitat de lluitar contra els efectes del canvi climàtic, provocat per l’acció de la humanitat rica, i per tant, de la necessitat de canviar el model de desenvolupament en el que vivim. No és menys cert, però, que haurem de lluitar i treballar encara molt per a que aquesta necessitat i desig es converteixi en un canvi profund de les polítiques que avui encara es continuen impulsant i que contradiuen els discursos polítics dels partits, tant de la dreta com de bona part de la socialdemocràcia.

Un cop coneguem els acords del G-8 ens hauran d’explicar com pensar aconseguir els objectius que es marquen, perquè desprès dels acords i dels discursos caldrà posar en marxa polítiques concretes, i aquesta segona part no és el seu fort. Perquè una cosa és dir que es vol lluitar contra el canvi climàtic i una altra és fer-ho amb totes les conseqüències.

AutoCat: incomprensible

El Govern català, amb l’oposició d’ICV-EUiA, ha aprovat el seu pla de promoció del sector automobilístic en temps de crisi econòmica. És un pla que permetrà beneficiar als que més tenen i als cotxes més contaminants a diferència del pla aprovat pel govern espanyol. A Catalunya es poden atorgar ajuts a cotxes amb un preu de fins a 49.000 euros (a Espanya 30.000), i que superin les 150 grCO2/km. Un anàlisi de quins són els automòbils que es fabriquen a Catalunya, quins són els seus preus, i quines les seves emissions per kilòmetre fa del tot incomprensible el pla català, defensat pel conseller Huguet.

La majoria dels models que es fabriquen a Seat i Nissan costen menys de 30.000 euros i compten amb més models amb emissions inferiors a 150grCO2/km. Per què el PSC i ERC eleven el llistó tant en preu com en emissions?. A qui volen beneficiar?. És aquesta la política que volen impulsar a Europa?. Fins i tot la ministra espanyola de Medi Ambient s’ha mostrar contrària a aquesta mesura, que ja és dir.

A més, aquest pla acaba mostrant una posició erràtica del mateix govern que en pocs dies ha passat d’afirmar que fins que no hagués acord en el nou model de finançament per Catalunya no disposava de recursos econòmics per invertir en el pla espanyol, a aprovar un pla propi que supera àmpliament els llindars de preus i emissions plantejats a Espanya en el que sembla una absurda competició per veure qui la diu més grossa.

Aquest pla, per conjuntural que sigui, contradiu moltes de les polítiques ambientals aprovades pel mateix govern català i per directives i objectius aprovats a la Unió Europea de lluita contra el canvi climàtic i la millora de l’aire que respirem en àrees urbanes. Per exemple la UE s’ha fitxat el 2015 com a data per a que els nous cotxes no superin els 120grCO2/km. D’altra banda compromet recursos que són necessaris per fer front a les conseqüències que la crisi econòmica està provocant en amplis sectors socials.

La sortida de la crisi econòmica no es pot contraposar a les necessitats socials creixents, ni a la defensa del medi ambient com a millor inversió de futur.

ÉS PER LES PERSONES

És digne d’estudi sociològic l’atracció que el cotxe exerceix sobre amplis sectors de la societat. La seva atracció i preeminència en l’imaginari col·lectiu de les societats occidentals, i el d’altres, és de tal magnitud que la seva representació d’estatus social i símbol de llibertat personal ens pots portar a la irracionalitat més exasperant, i a ser víctimes d’una mena de patologia urbana amb greus conseqüències socials i ambientals.

Qualsevol iniciativa que limiti la "llibertat" del cotxe privat per arribar allà on vulgui, a la velocitat que vulgui i aparcar allà on consideri oportú el conductor/a genera una reacció en cadena que ratlla la violència, encara que sigui verbal, amb la utilització d’expressions i la defensa de conceptes que poden arribar a insultar la intel·ligència humana més primària.

Tres iniciatives han encès els semàfors vermells dels defensors a ultrança del cotxe privat, especialment els de La Vanguardia i del RACC, que s’han erigit en els principals defensors del cotxe, del conductor/a i de la llibertat individual. Aquesta defensa “desinteressada” s’exerceix contra la perillosa plaga, encara que minoritària, d’ICV que porta a la societat catalana a la perdició (i si no que li preguntin al company Josep Pérez Moya). La limitació de la velocitat a 80 km/h en les vies de gran capacitat de l’àrea metropolitana de Barcelona; la possibilitat de reduir l’amplada dels carrils en aquestes vies per limitar la velocitat (mesura que sense portar-se a terme ja ha destruït les economies familiars en reparacions de xapa); i l’entrada en funcionament de la limitació de velocitat variable en funció dels nivells de contaminació, de congestió i condicions atmosfèriques a les mateixes vies d’entrada a Barcelona.

Qualsevol de les iniciatives és titllada de recaptatòria i criminalitzadora dels conductors. És a dir, estan dissenyades de forma premeditada per recaptar més recursos econòmics a partir de la imposició de sancions, i ,a més, amb l’objectiu de fer-li la vida impossible als “pobres” conductors fins fer-los desistir d’utilitzar una arma de destrucció massiva. O sigui, que el govern confia cegament en els infractors per recaptar el suficient per mantenir les arques públiques, i que a més hi ha qui fa carrera política única i exclusivament per desenvolupar la seva venjança personal contra els seus conciutadans. Almodóvar podria fer un guió i la pel·lícula seria un èxit de taquilla.

Un bon exemple d’això és l’article signat pel Joan. B. Culla i Clarà el passat divendres 19 de desembre a El País sota el títol de ¿Por o contra el coche?. Reprodueixo només les preguntes que s’arriba a plantejar l’autor per il·lustrar aquesta patologia urbana:

“¿quién diablos va a comprarse un coche nuevo en estas condiciones de acoso, de criminalización del automóvil y del automovilista? ¿Para qué, para agotar la paciencia por las calles barcelonesas, para enervarse a paso de tartana en medio de una autopista vacía, para ir abonando multas, para leer -este mismo lunes- que en adelante uno no podrá vender el coche o renovar el carné si tiene sanciones pendientes de pago?”

Aquests arguments són repetits una i una altra vegada per desgastar als responsables polítics d’aquestes mesures en qualsevol mitjà de comunicació per polítics de l’oposició o de govern (perquè els silencis també sumen), opinadors oficials, tertulians, i participants en foros, d’una manera insistent i contundent sense límits.

Qualsevol anàlisi racional dels problemes que ha generat, i genera, la utilització massiva del cotxe privat pels desplaçaments habituals de la ciutadania i de les mercaderies, és senzillament obviada o titllada de dictatorial. La dependència del petroli, la contaminació, l’ocupació sense límits d’espai a les ciutats i pobles, les congestions, els accidents, els morts i els ferits, la despesa pública en construcció infraestructures, els dèficits en transport públic, les despeses en reparacions, assegurances, complements etc. Res de tot això existeix quan es tracta de defensar el cotxe i de demonitzar als responsables polítics que promouen aquestes polítiques.

I que consti, que qui escriu aquestes ratlles té cotxe.

Aznar: Planeta Negre (ni blau, ni verd, ni ...)

Podríem fer molta broma però quan Aznar i el que representa, al servei dels neocons del món, argumenta la seva oposició a que s’inverteixin recursos en la lluita contra el canvi climàtic sap molt be el que diu, i perquè ho diu.

És l’expressió d’aquells poderosos que veuen perillar “la seva llibertat” per contaminar sense controls, que volem impedir els canvis que s’han de realitzar en el model de desenvolupament insostenible en el que vivim en el camp de l’energia, de la mobilitat, de l’explotació del medi natural, en la manera de produir i de consumir. És a dir, que veuen perillar els seus privilegis i la seva impunitat. És el portaveu dels “Poceros” globals, que enlairen la paraula llibertat per amagar les seves vergonyes.

Ho fa, a més, deliberadament en una etapa de forta crisi on existeix una alta sensibilitat de la ciutadania pel que fa a la utilització dels recursos públics. Està llençant un missatge populista molt clar: no permeteu que aquests irresponsables malgastin els vostres impostos en tonteries sense cap mena d’importància, mentre vosaltres esteu en crisi. En marc on fa les declaracions, la presentació d’un llibre del seu amic dretà, Vàclav Klaus, que es titula Planeta blau (no verd) és molt indicatiu de quines són les seves intencions.

D’aquest personatge podríem dir moltes coses (mentider i cínic entre moltes altres), però no perdem de vista que el PP encara rep el suport de 10 milions de votants i que es tracta d’una lluita de valors, de principis i d’idees. En fi, que tenim molta feina per convèncer a milions de persones de que la lluita contra el canvi climàtic és inseparable de la superació de l’actual crisi, perquè la crisi no és només econòmica o financera, és social i és ambiental, i el nostre futur està en qüestió.

LIMITACIÓ A 80 KM/H

S'ha fet públic el resultat de l'estudi per valorar l’eficàcia de la mesura que limita la velocitat a 80 km en les vies de Barcelona i la seva àrea metropolitana durant els primer 6 mesos de l’any. L'estudi ha estat coordinat per la UPC i conclou: disminució de la contaminació d’un 5-7%, reducció de morts i ferits greus en accidents de trànsit en un 50%, estalvi energètic del 4%, reducció del soroll en 3 decibels, reducció dels embussos especialment en la part sud de Barcelona. Els autors de l’estudi conclouen que és com si 20.000 cotxes diaris no haguessin circulat. No està gens malament per aquells que van preveure el caos circulatori i el col·lapse entre d’altres desastres.

Deu ser una fita històrica que Barcelona i la seva àrea metropolitana aconsegueixi aquestes reduccions, però més enllà d’això l’aplicació de la mesura té un primer balanç positiu, encara que per sota de les previsions inicials. És un bon començament per continuar treballant i incrementar l’efectivitat de la mesura que, convé recordar, forma part de les 74 mesures que composen el Pla de Xoc contra la contaminació del govern català.

Estic convençut que la campanya desfermada contra la mesura abans i durant la seva implantació per determinats mitjans de comunicació, entre ells els públics, així com per lobbys defensor del cotxe com el RACC va restar credibilitat i, en conseqüència, eficàcia a la mesura. Ara, els contraris que van ridiculitzar la mesura haurien de reconèixer la seva efectivitat, i sobre tot el seu potencial de futur. D’altra banda també estic convençut que quan la mesura s’estengui a la segona corona metropolitana i es millorin aspectes com la senyalització i la informació els seus efectes seran encara millors.

Les conclusions indiquen que bona part de la ciutadania ha estat respectuosa amb la nova norma. Poder gaudir d’un aire de més qualitat i millorar la salut de les persones i del medi ambient que ens envolta; i incrementar la seguretat de les vies de comunicació, evitant morts i ferits greus, semblen objectius compartits per la ciutadania. I per què no hauria de ser així?. Seria interessant que el Departament de Medi Ambient i Habitatge, i la Direcció General de Trànsit organitzesin una companya informativa per agrair la participació a la ciutadania, i per incrementar i consolidar l'eficàcia de la mesura.

Però al costat del desenvolupament del Pla de Xoc contra la contaminació s’ha de continuar treballant amb intensitat en l’increment de l’oferta de transport públic i la promoció de mesures per racionalitzar la utilització del cotxe. En aquest sentit cal que el govern de la generalitat reforci, dins del Pla d’Infraestructures encara en discussió, l’aposta estratègica pel transport públic.

ALGARROBICO

Copio el primer paràgraf d’una notícia publicada avui a El País perquè la resumeix molt be: “La Junta de Andalucía y el Ayuntamiento de Carboneras (Almería), del PSOE, ignoraron la Ley de Costas y su propio plan del parque natural del Cabo de Gata al autorizar el hotel del Algarrobico, de 20 plantas a 28 metros del mar. El titular del Juzgado de lo Contencioso-Administrativo 2 de Almería, Jesús Rivera, declaró ayer nula la licencia del hotel y pidió al fiscal que investigue a los responsables locales y autonómicos porque ve indicios de corrupción.”

Suposo que molts ens hem preguntat durant aquests anys quin paper estava jugant la Junta d’Andalusia en tots els afers urbanístics que han assolat una part de la seva costa i han deixat al descobert importants xarxes de corrupció (Costa del Sol). Si no es recorre la sentència i queda confirmada la Junta d’Andalusia tindrà un greu problema perquè estarà sota sospita per haver autoritzar la construcció de l'hotel i haver-se apuntat a última hora a la denúncia ecologista; i el Ministeri de Medi Ambient no podrà continuar negociant una indemnització, amb diner públic, al promotor de l’hotel donat que seria il·legal. L’hotel ha d’anar a terra, això ja és un fet. El seu enderrocament i la sentència són un èxit de les entitats i plataformes ecologistes (Salvemos Mojacar, Greenpeace i altres) que han lluitat durant molts anys quasi en solitari contra aquesta barbaritat urbanística.

Les acusacions del jutge són molt greus: “El magistrado pide a la fiscalía que investigue al ayuntamiento y a la Junta por presuntos delitos de prevaricación y contra la ordenación del territorio. La Junta, según el juez, actuó "de forma clamorosamente contraria al ordenamiento jurídico" y usó una "burda maniobra" al presentar una cartografía "falsa e insólita". Y concluye que "la abulia y desidia" de estas administraciones "en defensa del interés general" merecen ser investigadas.”

Espero que la sentència, les investigacions que es produiran i les seves conseqüències faran avançar la idea de que els beneficis econòmics no es poden generar de qualsevol manera i en direcció contrària a l’interès general i a la preservació del nostre medi ambient. També espero que es depurin responsabilitats.

 

 

COHERÈNCIA ?

M’ha semblat una frivolitat i una irresponsabilitat que la ministra de medi ambient s’apunti a qüestionar la construcció de la canonada per portar aigua de l’Ebre a Barcelona en cas d’emergència. És oportunisme desprès de la manifestació?. Desprès de la “pluja” de propostes i contrapropostes per fer front a l’extrema sequera, de marejar a la ciutadania, i dels errors comesos en la gestió i la comunicació de les alternatives, crec que seria un greu error renunciar a l’obra perquè els embassaments es trobin avui al 30%. Crec que és del tot innecessari discutir-nos ara en quin nivell dels embassaments s’ha de suspendre l’obra. Un govern responsable no hauria de plantejar-se aquest supòsit perquè no es pot deixar en mans de la meteorologia, o de qualsevol altre circumstància, la possibilitat d’aplicar restriccions en el consum d’aigua a més de 5 milions de persones. D’altra banda, la canonada té clarament definida la quantitat d’aigua que pot transvasar, en quina situació d’emergència es pot utilitzar i amb quines autoritzacions governamentals. Si plou el necessari, que espero que plogui!!, abans de que entri en funcionament la dessaladora del Baix Llobregat no caldrà utilitzar-la. Per què no podem tenir una infraestructura que pot tenir altres usos a més de portar aigua de l’Ebre a Barcelona? Quin és el problema doncs?.

Puc entendre el malestar que tot aquest afer ha provocat en els darrers mesos en la gent de les Terres de l’Ebre. Puc entendre que hagin expressions contraries a les propostes que finalment s’ha decidit aplicar, i que s’hagin demanat responsabilitats polítiques. Però no entenc “l’exclusivisme” que algunes persones, de dins i de fora d’ICV, es volen atorgar a l’hora de defensar el territori i els elements que conformen la Nova Cultura de l’Aigua que, per cert, aquest govern ha fet avançar com ningú. Molta gent de l’àrea metropolitana de Barcelona i d’arreu de Catalunya ens hem mostrat crítics amb les maneres de fer en alguns aspectes i amb la pèssima comunicació realitzada, però cada cosa al seu lloc. No deixem que els arbres ens impedeixin veure el bosc. La Nova Cultura de l’Aigua està avançant com no ho havia fet mai; ICV i el Govern d’Entesa continuen sent antitransvasistes; hem pogut condicionar l’ús de la canonada de forma clara; i estem contribuint a aturar el transvasament del Roine. Per cert, crec que la salut del Ter està bastant pitjor que la de l’Ebre i urgeix aportar aigua el més aviat possible, o això ja no importa?. Coherència amb què?.

QUÈ AMAGA CiU?

Que s’amaga darrera de la defensa “cansina” que fa CiU del transvasament del Roine?. Ho va defensar mentre governava i no ho va aconseguir, com tantes altres coses, sent una de les cebes de Jordi Pujol; des de que governa l’esquerra ha convertit aquest transvasament estructural (com el de l’Ebre) en una de les seves banderes polítiques; saben que és una infraestructura, que superant molts entrebancs, pot trigar 10 o 12 anys en arribar i que, per tant, no ens serveix per combatre la sequera que patim més important dels darrers 70 anys; ara l’han defensat al Congrés dels Diputats en el debat d’investidura de ZP, aconseguint que el candidat a la presidència del govern es comprometi a estudiar-lo (quina pèrdua de temps); saben, també, que aquest transvasament incrementaria la nostra dependència de l’exterior en recursos bàsics com ja ens passa amb els combustibles i altres productes. Els mitjans de comunicació afins a CiU no paren de referir-se als avantatges del transvasament perquè posaria fi i per sempre a “la sed insaciable de Catalunya”, i és probable que alguns sectors socials davant de l’angoixa d’obrir l’aixeta i no veure ni una gota recolzin aquesta proposta sense pensar-hi més. Suposo que ara moltes ciutadanes i ciutadans comencen a entendre que "les infraestructures" són alguna cosa més que autopistes i Aves.

Però si tot això és així, perquè invertir més en aquesta gran infraestructura per aconseguir el mateix objectiu que les polítiques dissenyades pel Departament de Medi Ambient i Habitatge que lidera ICV-EUiA?. Quina necessitat hi ha de provocar una nova fractura en el territori de centenars de quilòmetres per desprès tenir que depurar l’aigua?. Per què incrementar la nostra dependència de l’exterior en un recurs tant bàsic com és l’aigua, quan l’objectiu hauria de ser el contrari?. Per què insisteixen tant en aquesta proposta en plena crisi de la sequera?.

És evident que el que representa políticament ICV-EUiA els hi molesta i més si estem al govern, i més si gestionem l’aigua, el tractament dels residus, la qualitat de l’aire que respirem i el medi natural. És evident que tot allò que tingui a veure amb la Nova Cultura de l’Aigua els hi molesta perquè resta possibilitats de negoci i beneficis als poderosos. És evident que el que realment els hi importa és desgastar al govern com sigui i de la manera que sigui. Els efectes de la sequera els importa un “pito” (per això no han fet res en 23 anys), fins i tot resen per a que no plogui.

I que fa el PSOE donant-li peixet a CiU i fent "la pinza" contra el govern de la Generalitat i el PSC?. El que ha fet durant quatre anys: política per l’Espanya centrada i centralista, plena de complexes davant la dreta i d’alguns sectors del mateix PSOE. Doncs, que continuïn així, que els resultats electorals (menys a Catalunya i Euskadi) no han estat gaire esplèndids. Si no presenten molt aviat propostes viables, eficaces i reversibles contra la sequera, que convoquin una assemblea al Palau Sant Jordi presidida pels 25 diputats/es electes, i que ZP li expliqui a la ciutadania per què no té aigua. Seria divertit.

QUE NO JUGUIN AMB L’AIGUA

La sequera continua avançant i el debat sobre quines han de ser les solucions per evitar restriccions d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona s’assembla més a una discussió de pati de col·legi, que a la confrontació responsable d'alternatives. Diferents actors polítics, mediàtics i socials estan deixant clar que el que ens juguem en aquesta crisi és alguna cosa més que trobar solucions als problemes. Ens juguem l’estabilitat del govern de la Generalitat de Catalunya i ens juguem el desenvolupament o no de la Nova Cultura de l’Aigua que tot just ha començat a donar els seus primers passos. I és evident que a alguns sectors polítics i econòmics aquesta Nova Cultura de l’Aigua, i qui la dirigeix, no els hi agrada gens.

L’escenari està molt clar: si no plou suficient durant els propers mesos totes les mesures planificades fins al moment no seran suficients per aportar l’aigua necessària a l’àrea metropolitana de Barcelona, i caldrà aconseguir noves aportacions d’aigua. Qualsevol alternativa cal decidir-la ara perquè només ens queden 7 mesos per a posar-les en marxa. I això sabent, a més, que les mesures seran provisionals a l’espera de l’entrada en funcionament de la dessaladora del Baix Llobregat que assolirà el 100% de la seva capacitat per produir aigua potable la primavera del 2009.

Fins al moment, la única solució viable que s’ha posat sobre la taula ha estat l’aportada pel departament de Medi Ambient: el transvasament temporal, condicionat i d’urgència del Segre al Llobregat durant 8 mesos. Però en aquest país s’ha consolidat la mala costum política d’utilitzar-ho tot i de qualsevol manera per aconseguir objectius polítics, que no en resoldre els problemes.

Menys aportar solucions tot si val per desgastar al Govern de la Generalitat de Catalunya i especialment al conseller de Medi Ambient i Habitatge. És molt preocupant que el president del Govern Central hagi vetat aquest transvasament temporal sense aportar alternatives reals i suficients. El mateix que fan CiU, PP i ERC a Catalunya. CiU que no ha fet res en 23 anys continua defensant el transvasament del Roina quan sap perfectament que aquesta actuació és a 10 anys vista i no resolt el problema que tenim avui. El PP continua amb la seva política d’enfrontar territoris abans amb l’Estatut i ara amb l’aigua, quan el seu únic interès és recuperar el transvasament de l’Ebre per alimentar camps de golf, i concentracions urbanes i regadius insostenibles al sud de Catalunya. I ERC, soci del govern català, utilitza el tema com arma interna en la lluita dels diferents sectors per guanyar el proper congrés. On són les propostes per abastir l’àrea metropolitana de Barcelona en cas de que la sequera continuï sent tant persistent?. De moment enlloc.

Darrerament tant des del PSOE com des de CiU (curiosa coincidència) s’insisteix en que la solució vindrà de la compra dels drets d’ús als regants de l’Ebre i del Segre. En el supòsit de que es pugui arribar a un acord amb aquestes comunitats, l’aigua aconseguida s’hauria de transportar o transvasar: o és que això ja no seria un transvasament?. Si no s’aporten més idees “més modernes, més econòmiques i més eficaces” com va declarar ZP quedarà molt clar que el PSOE i CiU estan aprofitant aquesta crisi per desestabilitzar el Govern de la Generalitat de Catalunya que és el que realment interessa: imposar com sigui la sociovergència en benefici de CiU a Catalunya i del PSOE a nivell d’Espanya, i, a més, tornar a la Vella Cultura de l’Aigua basada en grans transvasament permanents i grans infraestructures. Tot plegat un negoci rodó pels de sempre.

Si el Departament de Medi Ambient i Habitatge no hagués planificat determinades obres i infraestructures relaciones amb l’aigua avui els embasaments que alimenten l’àrea metropolitana de Barcelona no estarien al 20% sinó al 10% (recuperació i descontaminació de pous i canals, per exemple). Si la ciutadania de l’àrea metropolitana de Barcelona no estigués responen de forma cívica a les campanyes de sensibilització i estalvi d’aigua de la Generalitat de Catalunya i de molts ajuntaments, avui no ens trobaríem amb disminucions del consum tant importants com ho són del 4% en el conjunt de Catalunya i de més del 7% en l’àrea metropolitana de Barcelona. Però això no interessa als grans grups mediàtics.

Si plou de forma generosa en les properes setmanes i mesos no tindrem que aplicar les mesures urgents planificades i entrarem de ple en el debat entre la Vella i la Nova Cultura de l’Aigua. Que plogui, que plogui !!.

SEQUERA

Ens trobem davant d’una de les sequeres més severes dels darrers 50 anys i li ha tocat gestionar-la a ICV (lo nostre no té nom). Per primera vegada un govern inicia el canvi de model en la gestió de l’aigua (i ja es començaven a notar els efectes) i zas, la major sequera de la història. S’han planificat i iniciat grans infraestructures relacionades amb l’aigua i patapam, sembla que no s’estigui fent res.

He sentit parlar al conseller Baltasar de situació d’emergència nacional i suposo que no hi ha per menys. La polèmica sobre el transvasament o captació d’aigua del Segre per portar-la a l’àrea metropolitana de Barcelona, si és necessari, està amagant totes les accions que s’estan realitzant per assegurar el consum humà d’aigua. I d’això també és responsable el conseller de Medi Ambient i Habitatge, el company Baltasar, i els responsables de l’ACA que des del meu punt de vista, en aquest i en altres casos, han errat en la política de comunicació i informació, en la manera de fer les coses i en administrar el tempo, sobre tot quan estàs parlant d’una acció que no forma part de les teves competències. Ha mancat transparència i diàleg, però també contundència alhora de defensar determinades actuacions. Aquesta seria sols una de les mesures a posar en marxa si fos necessari, però ha anul·lat les altres.

No he consultat el diccionari i no ho penso fer. Tinc prou amb saber què estem parlant de garantir el subministrament d’aigua a més de 5 milions de persones i el seu sistema econòmic i social. Poca broma amb això. Si arriba la situació, que espero que no, tindrem que portar aigua d’allà on sigui i com sigui, és la nostra responsabilitat i la nostra obligació. I això ho entendran més de 5 milions de persones, i no ho entendran altres sectors socials com els pagesos afectats per exemple, i serà comprensible. Però si hem de transvasar o captar aigua del Segre (si ho autoritza el govern de ZP) això no tindria cap comparació amb el frustrat transvasament de l’Ebre (esperem que per molt anys) i del encara defensat transvasament del Roina: ni per la filosofia, ni per la quantitat, ni pels costos econòmics, ni pels temps, ni pels usos de l’aigua. Estem parlant d’una mesura d’urgència, provisional i acotada en el temps, en determinades condicions hídriques del Segre, i no per alimentar camps de golf i complexos turístics insostenibles, ni per incrementar el reg per immersió. Qualsevol comparació que es vulgui fer és demagògica, oportunista i irresponsable.

Avui el govern, gràcies a ICV, desenvolupa la nova cultura de l’aigua i la gestió de l’oferta que no de la demanda. S’ha fet molt i queda molt per fer, perquè durant desenes d’anys aquest tema no ha importat als governants. És per això que no estenc perquè els complexes i la por a les crítiques han influït tant en la manera de procedir durant les darreres setmanes. Ni tampoc entenc perquè no estem dient que el conseller d’Agricultura no està a l’alçada de les circumstàncies quan encara parla d’impulsar 60 mil noves hectàrees de regadiu sense haver impulsat abans el canvi en el model del reg.

La crítica a les darreres actuacions comunicatives del conseller no poden amagar, però, que la gestió de l’aigua és avui molt millor que quan governava CiU. Vem trobar una ACA arruïnada amb un forat de més de 1000 milions de pessetes i avui l’ACA està invertint milions d’€ a tot el territori amb la planificació corresponent. El consum s’està reduint poc a poc per la política de preus i per la major conscienciació ciutadana. I CiU dirà tot el que vulgui i farà la demagògia que calgui (algú esperava que no ho fes) però la darrera gran infraestructura relacionada amb l’aigua es va fer a Catalunya al 1976, segons el president d’Agbar que no és precisament d’ICV, i ha estat el govern tripartit qui està tirant endavant grans infraestructures relacionades amb l’aigua. Què ha fet doncs CiU durant 23 anys?. Doncs, no invertir, no planificar, no canviar el model de gestió de l’aigua, defensar el transvasament de l’Ebre junt amb el PP (ara demanen perdó), i continuar defensant el transvasament del Roina.

Algú s’imagina deixar sense aigua a més de 5 milions de persones?. Encara que la Vicepresidenta del govern en funcions digui avui que no és possible transvasar aigua del Segre, en les condicions anunciades, quan arribi el moment es menjarà i es veurà les seves pròpies paraules. Jo crec que el més sensat és reconèixer els errors comesos tant en comunicació com en formes de fer (poc diàleg i poca transparència), i fer els canvis necessaris per continuar amb orgull i contundència la defensa de la política que estem desenvolupant al govern de la Generalitat de Catalunya. I esperar que plogui molt allà on toca !!.

QUÈ FEM AMB EL CANVI CLIMÀTIC?.

Ja ho diuen, no hi ha dos sense tres. Aquest és el tercer video de campanya d'ICV-EUiA. És bo, curt i clar, com els altres dos, i sintetitzen en 30 segons bona part del nostre programa electoral. Els podeu trobar tots tres a joanherrera.cat, al canal de Youtube. Són bones eines per difondre el nostre misatge a la ciutadania. Passa-ho!!

CONVENCIÓ CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC

Dijous passat vaig participar, junt amb centenars de persones, en la jornada de cloenda de la Convenció Catalana del Canvi Climàtic, un procés participatiu per definir l'estratègia de Catalunya davant d'aquest important repte. Crec que tot aquest procés, de quatre mesos, no ha merescut el suficient interès per part dels mitjans de comunicació i espero que els resultats de la convenció obtinguin millor tracte dels mitjans i més interès de la societat en general.

Mentre es realitzava la convenció a Barcelona es manifestaven 60 mil persones del món educatiu no conformes en com s'ha iniciat el procés per redactar la Llei d'Educació de Catalunya. I a la convenció centenars de representants del món associatiu, de les administracions públiques, del món acadèmic i de l'empresarial tancaven els treballs que han donat llum a l'Avantprojecte de Pla Català de mitigació del canvi climàtic 2008-2012). És evident, doncs, que hi han diferents maneres de fer les coses, fins i tot dins del mateix govern de la Generalitat.

El cas és que Catalunya ha estat la primera regió europea que de manera voluntària s'ha proposat tenir una estratègia pròpia de mitigació del canvi climàtic. Una estratègia que ens possibiliti complir amb el Protocol de Kioto (que avui imcumplim clarament) i que ens situï en bones condicions per afrontar els propers acords internacionals en aquesta matèria, que tot indica seran més profunds. Per aquest motiu el president de la Comissió Temporal del Canvi Climàtic del Parlament Europeu, Sr. Guido Sacconi, ens va felicitar i ens va posar com exemple a seguir a Europa.

Alguns podran dir que faig autobombo, però és evident que sense ICV al govern de la Generalitat, i liderant la conselleria de Medi Ambient i Habitatge, això no hagués estat així. Crec sincerament que estem demostrant que som capdavanters en fer discursos i en transformar-los en propostes, i, a més, des de la participació oberta a la societat. Ho vem fer en les polítiques d'habitatge i ara ho hem tornat a demostrar. No ho fem sols, faltaria més, però és evident que gràcies a la presència d'ICV la lluita contra el canvi climàtic té avui més pes i més centralitat en les prioritats polítiques del govern.

Com deia abans, a la convenció es va presentar l'Avanprojecte de Pla Català contra el Canvi Climàtic, un document on s'inclouen aportacions realitzades al llarg del procés participatiu, i les propostes dels diferents departaments de la Generalitat de Catalunya. L'avantprojecte, que molt aviat estarà a disposició en el web del Departament de Medi Ambient i Habitatge, serà enriquit en els propers dos mesos, per ser desprès aprovat pel Govern.

És gratificant veure com a Catalunya som capaços de passar dels dicurssos, políticament correctes i que tothom s'atreveix a fer, a la concreció de 150 mesures que afecten als sectors que més emissions de CO2 emeten (energia, mobilitat, agricultura, construcció, gestió de residus, indústria, etc). L'objectiu del pla és reduir 5,3 milions de tones de CO2 en l'horitzó del 2012. Aquesta rebaixa d'emissions, ambiciosa però possible, ens farà complir amb el Protocol de Kioto (dins de l'estratègia europea) i situar-nos en millors condicions per afrontar els nous reptes mundials que es plantejaran pel periòde 2012-2020. En altres entrades al blog entraré comentar el contingut de la proposta de pla.

CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC: MÉS POLÍTICA

Aquest títol podria representar una de les conclusions de la xerrada - col·loqui que va organitzar ICV i Joves d’Esquerra Verda a Terrassa el passat dijous 17 de gener, a la sala d’actes de CCOO, i que va ser presentat pel company Xavi Martínez. Els dos ponents van coincidir a ressaltar que calen més polítiques compromeses per mitigar de forma eficient les conseqüències del canvi climàtic que ja tenim entre nosaltres: la Làia Ortiz, diputada d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya i coordinadora nacional de JEV; i el Ricard Riol, president de l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP). A l’inici de l’acte es va presentar el blog “Terrassa Sostenible-ICV”, un nou marc de relació i participació a l’entorn del desenvolupament sostenible i Terrassa ( http://www.terrassasostenible-icv.blogspot.com/ ).

La Làia Ortiz va plantejar la necessitat d’omplir el buit entre els plantejaments superestructurals de la lluita contra el canvi climàtic (cimeres internacionals), i la responsabilitat individual de la ciutadania en el canvi dels seus hàbits. Per omplir aquest buit va plantejar la necessitat d’incrementar les polítiques locals, regionals i estatals, per bastir un veritable programa de canvi en la nostra manera de viure, de produir, de moure’ns i de consumir. Va exposar, també, com el govern de la Generalitat de Catalunya ha iniciat, de forma participada, la redacció de l’estratègia catalana de lluita contra el canvi climàtic: amb la creació de l’Oficina del Canvi Climàtic, i l’organització d’una Convenció Nacional (que celebrarà una segona sessió al febrer) per redactar el programa de mesures amb l’objectiu de reduir l’emissió de CO2 en 5,3 tones anuals. També va fer esment de les dificultats de que aquesta política, que ha de ser transversal per coherència, sigui assumida amb la mateixa intensitat pel conjunt del govern català, més enllà de l’impuls i lideratge del Departament de Medi Ambient i Habitatge (ICV), cosa que avui encara no és així.

Per la seva banda el Ricard Riol va fer una complerta exposició de les conseqüències de l’actual model de mobilitat, basat en el transport privat, sobre la salut i la seguretat de les persones, i sobre la qualitat urbana de les ciutats i el medi ambient. La mobilitat motoritzada és un dels sectors que més emissions aporten a l’atmosfera (un 40% del total) i per això qualsevol estratègia per mitigar el canvi climàtic ha de canviar el model de mobilitat. Desprès va fer una comparativa de Catalunya i Espanya respecte a Europa pel que fa les infrastructures de mobilitat, on va quedar molt clar que: Catalunya compta amb una extensa xarxa d’autopistes, i una molt deficient xarxa ferroviària i de vies secundàries. Com una de les propostes concretes va insistir en la conveniència de que Terrassa es dotés d’un tramvia intercomunicat amb la xarxa ferroviària per donar un salt endavant en mobilitat sostenible. I com era d’esperar va fer una petita presentació del Pla Tren 2014 com la darrera proposta estrella realitzada per la PTP (que ha estat totalment assumida per ICV) per millorar i fer créixer la nostra insuficient xarxa ferroviària en només 6 anys i amb una inversió prevista que supera el 7 mil milions d’€. En aquest pla es proposa la construcció d’un tram-tren per Terrassa i la comarca del Vallès Occidental, que ampliï i millori l’actual xarxa ferroviària.

RESUM INFORME CANVI CLIMÀTIC

En aquests enllaços trobareu el resum, per a responsables polítics, del IV Informe sobre Canvi Climàtic que ha elaborat el IPCC a València. Els tres enllaços corresponen als tres documents dels tres grups de treball que han treballat a València. No he llegit encara l’informe però per les informacions aparegudes sembla igual de contundent que els anteriors informes, tant al descriure la gravetat de la situació com sobre la imperiosa necessitat de que els governs d’arreu del món prenguin decisions per mitigar els efectes del canvi climàtic. En els propers dies veurem qui està realment compromés, des de l’àmbit polític, per mitigar els efectes del canvi climàtic aportant propostes valentes més enllà de declaracions estètiques.
http://mediambient.gencat.net/Images/43_131312.pdf
http://mediambient.gencat.net/Images/43_128042.pdf
http://mediambient.gencat.net/Images/43_126362.pdf

CANVI CLIMÀTIC: ACTUA JA!

Iniciativa per Catalunya Verds de Terrassa es vol sumar a la convocatòria impulsada per diferents organitzacions ecologistes, sindicals, socials i ciutadanes consistent en una apagada elèctrica el dijous 15 de novembre de 5 minuts (de 20,00h a 20,05h) amb el lema “Davant el canvi climàtic: actua ja!”.
La iniciativa s’ha endegat amb motiu de la reunió mundial del IPCC, Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides, recentment guardonat amb el Premio Nobel de la Pau, que es celebra aquesta setmana a València. En aquesta reunió es presentarà i aprovarà el IV Informe d’Avaluació, la conclusió del que sabem sobre el canvi climàtic i l’acció humana necessària i imprescindible per evitar-ho i reduir el seu impacte.
Així mateix ICV, mitjançant el portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA, ha proposat a la resta de grups municipals que l’Ajuntament de Terrassa s’adhereixi a aquesta iniciativa fent efectiva l’apagada i fent difusió de la iniciativa i els seus objectius entre la ciutadania. D’aquesta manera l’Ajuntament de Terrassa pot reafirmar el seu compromís en l’acció contra el canvi climàtic.
ICV creu força encertada aquesta iniciativa social que persegueix una mobilització cívica per pressionar a les administracions regionals, estatals i internacionals per adoptar compromissos, mesures decidides i concretes per impedir el canvi climàtic i reduir el seu impacte. La convocatòria és oberta i consisteix en la desconnexió del consum elèctric als habitatges, centres de treball i equipaments durant aquest període de cinc minuts.
ICV vol convidar a sumar-se a aquesta convocatòria a totes les persones i entitats que vulguin cridar l’atenció de la societat i les institucions sobre la necessitat de prendre mesures urgents davant l’amenaça del canvi climàtic.
Terrassa, 13 de novembre de 2007

+ esquerra verda

80 km/h

Avui després de veure les imatges del col·lapse a l’autovia de Castelldefels m’ha assaltat un dubte. Donat el desastre de rodalies, que no sabem quantes setmanes es mantindrà, la improvisació constant de les administracions, i el cabreig que acumula la ciutadania, no seria convenient posposar dos o tres mesos l’entrada en vigor de la reducció de velocitat a 80 km a l’àrea metropolitana, i aprofitar aquests dos o tres mesos per fer una bona campanya de sensibilització?. No seria més efectiu esperar a que tot estigui normalitzat i milers de persones es puguin desplaçar amb una certa tranquilitat?.

Tinc la sensació de que una mesura justa i adaptada a l’objectiu que es vol aconseguir, la reducció de les emissions, en l’actual situació de desgavell pot girar-se en contra de qui la impulsi, en aquest cas les dues conselleries d’ICV. Hem de tenir en compta que aquesta mesura és la que tindrà més impacte en la vida quotidiana de les persones i que ha estat la més atacada i ridiculitzada per poderosos lobbies mediàtics, inclosos els mitjans públics (TV3 i Catalunya Radio). D’altra banda els socis de govern (PSC i ERC) tampoc s’han destacat en la defensa de la mesura. És cert que en els darrers dies les tonteries de Rajoy sobre el canvi climàtic i el seu cosí, i les conferències d’Al Gore poden ajudar, però ......No sé si podríem aplicar aquella dita de donar un pas enrere per desprès donar dos passos endavant. Què penseu?.