I desprès de la Vaga General, què?

Molta gent es pregunta què canviarà desprès de l’èxit de la Vaga General del 29 de setembre. Malgrat el contuberni mediàtic per amagar l’elevat seguiment, i de que Red Electrica arribés a manipular les seves dades per justificar un major consum energètic, milers i milers de treballadors/es li han estirat les orelles al president Zapatero. I encara que no és doni per al.ludit, de moment, per la capacitat de mobilització dels sindicats i de l’esquerra que no es resigna als dictats dels mercats, haurà de moure fitxa. Si avança la dreta electoralment (PP i CiU) no és per responsabilitat dels sindicats, sinó pel dogmatisme neolliberal en el que ha caigut el Govern del PSOE.

Només cal llegir el darrer article de Vicenç Navarro al seu blog per reafermar-nos en les nostre raons, i les dels sindicats, per oposar-nos a les polítiques econòmiques i socials del Govern Zapatero basades en la retallada de la despesa socials i els drets dels treballadors/es. El problema d’Espanya no és el dèficit públic, sinó la manca d’ingressos per una fiscalitat esviaxada i no progressiva que beneficia a les rendes altes i del capital en detriment de les rendes del treball. Com diu el Joan Herrera en el seu llibre “Economia i Ecologia” amb aquestes polítiques no sortirem de la crisi, sinò que sortirem en crisi.

Ara que els sindicats han fet girar els engranatges amb l’organització de la Vaga General, cal continuar la lluita amb altres eines per guanyar la batalla de les idees i de les polítiques que cal fer per sortir de la crisi d’una manera justa, solidària i sostenible. Els sindicats i l’esquerra hem de multiplicar els esforços per fer arribar encara a més gent la necessitat de canviar el rumb de les polítiques del Govern Zapatero. I em de treballar per a que la força política que de forma més clara ha recolzat i ha participat a la Vaga General, ICV-EUiA, obtingui uns bons resultats en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Les diputades i diputats d’ICV-EUiA saben molt be al costat de qui estan i quines són les polítiques d’esquerres i ecologistes que cal impulsar.

Inundem de d’articles i cartes els mitjans de comunicació; organitzem xerrades i conferències per denunciar les polítiques neolliberals i fer arribar les nostres propostes; sortim al carrer per adreçar-nos de forma directa a la ciutadania; i utilitzem les xarxes socials a Internet per difondre les idees alternatives i cridar a la mobilització. Està a les nostres mans.

VAGA GENERAL: JO HI VAIG

Amb aquest lema els joves de CCOO criden a la participació a la vaga general del proper 29 de setembre. I jo hi vaig. ICV recolza la vaga general i contribuirà a la mobilització de la ciutadania per defensar l’estat del benestar, els drets dels treballadors/es, i una sortida a la crisi econòmica justa, solidària i sostenible. Just el contrari del que està fent el govern del PSOE del president Zapatero.

La convocatòria de la vaga general posa de manifest la manca de suport social a les polítiques més conservadores i retrogrades que ha posat en marxa un govern que es diu d’esquerres però que copia les receptes de la dreta política i econòmica europea i segueix els dictats d’això que anomenen els “mercats financers”. Uns dictats que no són altra cosa que l’expressió més clara dels interessos dels “poderosos” arreu del món, i veritables responsables de la crisi econòmica.

El govern del PSOE ha aprovat definitivament una reforma laboral que no contribueix ni a crear ocupació, ni a canviar el model de desenvolupament econòmic, tal i com ha reconegut el mateix Ministre de Treball, que malgrat això l’ha impulsat i aprovat. Contribueix a mantenir un model econòmic esgotat, improductiu, especulatiu i insostenible. Una reforma que precaritza encara més el mercat de treball, abarateix l'acomiadament, degrada les relacions laborals i debilita la negociació col·lectiva.

Lluny d’assumir que el principal problema d’Espanya no és un excés de despesa pública sinó una manca d’ingressos, el govern central ha decidit descarregar la retallada del dèficit públic en els més febles. Enlloc de cercar nous ingressos en el desplegament d’una fiscalitat progressista i progressiva per a que paguin més aquells que més tenen, o els que més contaminin, o els que han creat la crisi econòmica, s’apuja l’IVA de forma indiscriminada, s'abarateix l’acomiadament, es retallen els sous del sector públic i la despesa social, i es rebaixen els impostos als més rics.

Enlloc d’incrementar i de millorar els serveis públics, universalitzant les prestacions socials, o el finançament dels ajuntaments, es dilapiden de forma populista i inútil 30.000 M€ en el retorn dels 400€ de l’IRPF per a tothom, o el xec-bebe de 2500€ també per a tothom, o amb la desaparició de l’Impost de Patrimoni que sobre tot gravava als grans patrimonis. És curiós constatar que l’objectiu de reducció del dèficit públic del govern central és de 15.000 M€, just la meitat d’allò que ha malbaratat des del punt de vista econòmic i social. En aquest panorama és simptomàtica la frase de ZP de “baixar impostos també és d’esquerres” com una de les majors renúncies de la socialdemocràcia espanyola als valors de la justícia social.

Enlloc de contribuir a la modernització del model productiu apostant de forma clara i decidida pels nous sectors de desenvolupament econòmic i social com les energies renovables, la mobilitat sostenible, la investigació i la innovació, i els sectors productius, es continua encallat en el vell i esgotat model econòmic que tant ha contribuït a la pitjor crisi econòmica. No s'és exigent amb les entitats financeres que continuen incrementant els seus beneficis a costa del rescat públic i tallant el crèdit a les famílies i les empreses, es rebaixen les subvencions a les energies renovables, es continua subvencionant la producció de carbó, i es continua apostant per les autovies i l’AVE per sobre del transport públic de la majoria.

Hi ha tantes raons per anar a la vaga general que es difícil resumir-les. Tantes com alternatives possibles per sortir de la crisi econòmica de forma justa, solidària i sostenible. Hi ha una altra sortida de la crisi econòmica des de l'esquerra, l'ecologisme i el sentit comú. Per això vaig a la Vaga General.

GUANYAR LA PARTIDA

Per què ICV-EUiA demana, insistentment, una actitud d’exigència davant dels bancs?. Per què exigim que pagui més impostos qui més té?. Per què ens neguem a abaratir l’acomiadament o a incrementar els anys de cotització per tenir dret a una pensió?. Per què ens hem oposat a una pujada indiscriminada de l’IVA?. En primer lloc perquè els treballadors i els pensionistes no han creat la crisi econòmica en que ens trobem. Han estat els especuladors del sistema capitalista que sense normes i regulacions han campat lliurement. I, en segon lloc, perquè hi ha una sortida justa, solidària i sostenible a la crisi econòmica per a que no la paguin els mateixos.

A aquestes alçades de la crisi econòmica global tothom es pregunta on està el resultat d’aquelles declaracions dels líders mundials al 2008 anunciant ràpides i profundes reformes del sistema financer internacional, fins i tot en el conjunt del sistema capitalista, per a que no es tornés a produir la catàstrofe econòmica que està fent patir a tants milions de persones. La resposta està clara: no hi és.

La reacció dels que han creat la crisi –amb la complicitat, la passivitat o la resignació dels governs- està sent l’exigència d’aplicar ajustos socials i rebaixar els nivells de benestar social. El xantatge està servit: o fas el que li convé al mercat i al capital o asfixio la teva economia. O reformes el mercat de treball abaratint l’acomiadament, congeles sous i incrementes els anys per tenir dret a una pensió, o desestabilitzo l’economia. Si cal especular amb el valor de la moneda o amb el deute públic d’un país es fa i ja està. Importa poc la destrucció d’empreses, de llocs de treball i de projectes de vida, el que importa és que els beneficis d’una pocs continuïn sent espectaculars i ningú s’atreveixi a plantejar normes i regulacions.

Es com si estiguéssim jugant una gran partida d’escacs però sense regles i en la que, a més, un dels jugadors té les peces bloquejades. Qualsevol moviment implica la pèrdua de la peça. Aquells que s’han beneficiat de milers de milions d’euros dels estats, de l’espanyol també, sense res a canvi, enlloc de dedicar-se a reactivar l’economia facilitant el crèdit han preferit tapar els seus forats amb diner públic i desprès especular amb el deute dels estats en temps de crisi.

Ho podem veure en el pla de rescat de Grècia que imposa unes condicions als grecs impossibles de complir (cosa que no s’ha fet amb els bancs) que els condemna a més crisi i més pobresa. Ho podem veure en els reiterats intents especulatius per desestabilitzar diverses economies europees com l’espanyola o la portuguesa, o fins i tot l’euro.

Per ICV-EUiA hi ha una sortida justa, solidària i sostenible a la crisis econòmica. Una sortida que afronti amb valentia els canvis estructurals que cal fer en el sistema financer, en el model energètic, en el sistema fiscal. Que aposti clarament per l’economia verda, el transport públic i l’atenció a les persones. Canvis que han d’apostar decididament per la formació professional, la inversió en innovació i desenvolupament en sectors que aportin valor afegit al nostre teixit industrial.

Resignar-se és perdre per endavant. Nosaltres apostem per jugar i guanyar la partida.

Paco Morales,
President d’ICV a Terrassa

QUE PAGUI MÉS QUI MÉS TÉ

Finalment no ha estat possible. Després d’arribar a un acord amb ICV i IU (text de l’acord), el PSOE ha preferit a última hora pactar amb CiU i renúncia a introduir canvis importants en el model fiscal imperant. Un model fiscal inútil per fer front a la crisi econòmica i ple d’injustícies des del punt de vista equitatiu. Amb aquest canvi tàctic d’última hora el PSOE renuncia a pujar els impostos a les rendes més altes per fer realitat aquella màxima de que pagui més qui més té, a eliminar el retorn dels 400 € que no distingeix entre rics i pobres, i a introduir progressivitat en el xec de 2500 € per naixement o adopció (perquè no és el mateix que Botin tingui un fill que el meu veï).

Ja són molts els observadors que afirmen que la política econòmica i fiscal del govern central no té rumb, que no respon a un model definit que es plantegi obtenir uns objectius polítics i socials. Per fer front a la crisi econòmica cal optar per un model econòmic, fiscal i social. Cal optar entre continuar pel camí assenyalat per aquells que han creat la crisi econòmica des del mateix sistema capitalista, o cercar el camí del canvi de model econòmic i productiu que tingui la justícia social i la protecció ambiental com a horitzó de futur. Perquè els treballadors/es i les classes populars ni han creat la crisi ni l’han de pagar, i perquè cal apostar clarament pel canvi del model econòmic. Si el PSOE continua dins de la indefinició finalment es veurà afectat per la davallada electoral en favor de la dreta i de l’abstenció, tal i com li ha passat a la socialdemocràcia europea.

ICV ofereix a la societat un camí clar a seguir per a que la sortida de la crisi la paguin els que l’han creat, i s’han enriquit ostentosament, i per a que al final del túnel ens trobem amb una model social i econòmic més just i solidari, havent posat les bases pel necessari canvi del model econòmic i fiscal. Un model que superi l’esgotament de l’actual, basat en la innovació tecnològica, la formació i la creació de treball de qualitat, les energies renovables i la protecció ambiental, i l’enfortiment de l’estat del benestar per a que els treballadors/es i les classes popular puguin aspirar a millorar les seves condicions de vida.

AutoCat: incomprensible

El Govern català, amb l’oposició d’ICV-EUiA, ha aprovat el seu pla de promoció del sector automobilístic en temps de crisi econòmica. És un pla que permetrà beneficiar als que més tenen i als cotxes més contaminants a diferència del pla aprovat pel govern espanyol. A Catalunya es poden atorgar ajuts a cotxes amb un preu de fins a 49.000 euros (a Espanya 30.000), i que superin les 150 grCO2/km. Un anàlisi de quins són els automòbils que es fabriquen a Catalunya, quins són els seus preus, i quines les seves emissions per kilòmetre fa del tot incomprensible el pla català, defensat pel conseller Huguet.

La majoria dels models que es fabriquen a Seat i Nissan costen menys de 30.000 euros i compten amb més models amb emissions inferiors a 150grCO2/km. Per què el PSC i ERC eleven el llistó tant en preu com en emissions?. A qui volen beneficiar?. És aquesta la política que volen impulsar a Europa?. Fins i tot la ministra espanyola de Medi Ambient s’ha mostrar contrària a aquesta mesura, que ja és dir.

A més, aquest pla acaba mostrant una posició erràtica del mateix govern que en pocs dies ha passat d’afirmar que fins que no hagués acord en el nou model de finançament per Catalunya no disposava de recursos econòmics per invertir en el pla espanyol, a aprovar un pla propi que supera àmpliament els llindars de preus i emissions plantejats a Espanya en el que sembla una absurda competició per veure qui la diu més grossa.

Aquest pla, per conjuntural que sigui, contradiu moltes de les polítiques ambientals aprovades pel mateix govern català i per directives i objectius aprovats a la Unió Europea de lluita contra el canvi climàtic i la millora de l’aire que respirem en àrees urbanes. Per exemple la UE s’ha fitxat el 2015 com a data per a que els nous cotxes no superin els 120grCO2/km. D’altra banda compromet recursos que són necessaris per fer front a les conseqüències que la crisi econòmica està provocant en amplis sectors socials.

La sortida de la crisi econòmica no es pot contraposar a les necessitats socials creixents, ni a la defensa del medi ambient com a millor inversió de futur.

SONY

Si la direcció de Sony-Viladecavalls volia escalfar l’ambient laboral ho ha aconseguit amb matrícula d’honor. Desprès del viatge del President Montilla al Japó, on no van aparèixer acomiadaments per enlloc, i de la manifestació de dissabte passat de la plantilla de treballadors/es (amb la participació d’un bon grup de companys/es d’ICV), la direcció de l’empresa es despenja no només anunciant la congelació de sous pel 2009, sinó també l’acomiadament de 275 treballadors/es.

Fer-ho, a més, a les portes del període de les vacances de Nadal indica premeditació, nocturnitat, i molta mala llet. Els sindicats estaven disposats a parlar de congelació i d’altres mesures que asseguressin la continuïtat de la planta, però dins d’un pla de viabilitat de futur, perquè són conscients de la gravetat de la crisi econòmica, que per cert no han creat ells.

A partir d’aquesta “jugada” de l’empresa molt probablement els sindicats incrementaran les mobilitzacions i les negociacions, que hauran de continuar, es realitzaran en un ambient enrarit i ple de la desconfiança totalment justificada per part dels sindicats. I en aquest ambient haurem de continuar mostrant la nostra solidaritat amb els treballdors/es de la Sony i realitzant totes les gestions que estiguin al nostre abast per a que l’empresa es comporti amb “responsabilitat social”.

La direcció de Sony-Viladecavalls mostra així la seva cara més irresponsable i no mereix cap tipus de comprensió per part de dirigents polítics, i menys si són del Govern d’Entesa, com ha estat el cas del conseller Huguet en unes declaracions molt desafortunades en les que afirma, sobre les propostes presentades per l’empresa, que “ès pitjor el tancament”o que el Govern "no se sent enganyat". Amb aquests amics està clar que no calen enemics.

SONY

Si la direcció de Sony-Viladecavalls volia escalfar l’ambient laboral ho ha aconseguit amb matrícula d’honor. Desprès del viatge del President Montilla al Japó, on no van aparèixer acomiadaments per enlloc, i de la manifestació de dissabte passat de la plantilla de treballadors/es (amb la participació d’un bon grup de companys/es d’ICV), la direcció de l’empresa es despenja no només anunciant la congelació de sous pel 2009, sinó també l’acomiadament de 275 treballadors/es.

Fer-ho, a més, a les portes del període de les vacances de Nadal indica premeditació, nocturnitat, i molta mala llet. Els sindicats estaven disposats a parlar de congelació i d’altres mesures que asseguressin la continuïtat de la planta, però dins d’un pla de viabilitat de futur, perquè són conscients de la gravetat de la crisi econòmica, que per cert no han creat ells.

A partir d’aquesta “jugada” de l’empresa molt probablement els sindicats incrementaran les mobilitzacions i les negociacions, que hauran de continuar, es realitzaran en un ambient enrarit i ple de la desconfiança totalment justificada per part dels sindicats. I en aquest ambient haurem de continuar mostrant la nostra solidaritat amb els treballdors/es de la Sony i realitzant totes les gestions que estiguin al nostre abast per a que l’empresa es comporti amb “responsabilitat social”.

La direcció de Sony-Viladecavalls mostra així la seva cara més irresponsable i no mereix cap tipus de comprensió per part de dirigents polítics, i menys si són del Govern d’Entesa, com ha estat el cas del conseller Huguet en unes declaracions molt desafortunades en les que afirma, sobre les propostes presentades per l’empresa, que “ès pitjor el tancament”. Amb aquests amics està clar que no calen enemics.

MONTILLA S'EQUIVOCA

Durant els darrers dies s’han repetit les cròniques del viatge del President Montilla al Japó i les seves insistents declaracions per “salvar” les empreses japoneses a Catalunya. És evident que cal que el govern de Catalunya treballi per evitar el tancament de les empreses i no generar més atur, però el que cal és “treballar per a totes les empreses de a Catalunya”.

No tornem a confondre els termes: les empreses que més ocupació generen a Catalunya són les petites i les mitjanes, aquelles que no disposen d’un logo mediàtic, ni grans plantilles de treballadors per mobilitzar-se. Un nombre important d’aquestes empreses es troben amb moltes dificultats per tirar endavant i més quan els bancs els hi neguem finançament. Els ajuts públics a les empreses han de ser a canvi de la presentació de plans de viabilitat de futur i de la seva participació en un canvi de model productiu eficient i sostenible. Han de ser a canvi d’estabilitat laboral i formació dels treballadors per afrontar els nous reptes del mercat globalitzat.

El President Montilla s’equivoca llençant aquest missatge. Cal que el govern català s’impliqui en la recuperació del teixit industrial català en el seu conjunt, i en la generació de nous sectors industrials amb més valor afegit. Aquest acostament a les multinacionals japoneses del President Montilla, vol dir que coincideix amb les peticions de flexibilitat i congelació salarial?. Espero que no. En tot cas ICV ha de ser el garant, des del govern, de que aquest no s’inclinarà ni recolzarà velles receptes per superar la crisi del sistema capitalista.

CRISI ECONÒMICA, SOCIAL I AMBIENTAL

Reproduixo a continuació un article d'opinió que he fet arribar a diversos mitjans de comunicació i que espero publiquin: "Cada dia està més clar que la crisis econòmica serà llarga. Les convulsions creades per la crisis del sistema financer mundial i el crac de la bombolla immobiliària situen al món ric i desenvolupat davant d’una profunda crisi del sistema capitalista. Però aquesta crisi no és només econòmica. És una crisis social i ambiental. Avui ja són pocs els que s’atreveixen a negar el canvi climàtic provocat per l’activitat humana i les seves conseqüències sobre els nostres sistemes de vida. Però aquesta consciència global contrasta amb l’enorme resistència del mateix sistema, que l’ha provocat, a adoptar els canvis necessaris que facin possible un nou horitzó de progrés i benestar per a tothom. En els darrers mesos hem viscut crisis provocades per l’encariment especulatiu dels carburants i dels aliments bàsics, sense que la comunitat internacional hagi reaccionat amb claredat.

Les conseqüències de la crisis financera estan situant l’economia real d’empreses i famílies en una posició dramàtica. Per això cal que la mateixa intensitat que estan dedicant els governs en rescatar el sistema financer s’utilitzi per rescatar les economies del teixit empresarial productiu, de les famílies, i per acompanyar la transició cap a un nou model de desenvolupament sostenible. No hem de consentir que els fons públics per rescatar el sistema financer vagin a parar a les mateixes mans dels que han provocat la crisis i s’han enriquit.

En aquesta situació totes les administracions (l’estatal, autonòmica i local) han de mantenir i incrementar la despesa social i la inversió pública com a millor fórmula per contribuir a la recuperació econòmica, sobre noves bases, i a que els efectes de la crisis no la paguin els més febles. Consolidar un bon nivell de prestacions econòmiques i socials és assegurar el nivell de consum familiar imprescindible per a que moltes empreses no es vegin engolides per la crisi amb la consegüent pèrdua de llocs de treball.

Necessitem accelerar la introducció d’energies renovables per dependre menys dels combustibles fòsils, i el seu mercat especulatiu, i alhora rebaixar les nostres emissions de gasos contaminats per respirar millor i ser més competitius. De la mateixa manera necessitem canviar el nostre model de mobilitat incrementant les inversions en el transport públic, ampliant la seva xarxa en funció de les necessitats econòmiques i socials. Energies renovables i transport públic són dos dels sectors amb un potencial de creixement molt important i generadors de llocs de treball, tant en la fabricació dels sistemes com en el seu manteniment.

Aquesta intervenció pública, que és patrimoni de l’esquerra, és fins i tot aconsellada pel darrer premi Novel d’Economia, Paul Krugman, que s’ha destacat per la seva crítica de les polítiques neoliberals de George Bush. Des d’aquest punt de vista és preocupant que el govern de Zapatero no vulgui caminar amb pas ferm per aquest camí vista la proposta de Pressupostos Generals de l’Estat pel 2009, que no esgota les possibilitats de dèficit públic i retalla els recursos als ajuntaments. Ara es veu més clar que mai com mesures populistes i electoralistes, aplaudides per la dreta, com el retorn dels 400€ o la supressió de l’Impost de Patrimoni, a més de ser injustes, s’han demostrat totalment inútils per afrontar la crisi i en canvi han retallat els recursos públics que ara farien falta per les polítiques socials.

Els recursos públics han de servir per d’evitar l’execució d’hipoteques de l’habitatge principal per impagament per tal d’evitar que moltes famílies perdin la seva llar i s’incrementin els problemes socials. Paral·lelament la Generalitat ha de continuar invertint en habitatge de protecció oficial, especialment en lloguer, per tal d’assegurar l’accés de les famílies a un habitatge digne a un preu assequible i per fer créixer un nou mercat d’habitatge allunyat de l’especulació.

Les institucions han de procurar el finançament necessari per aquelles empreses disposades a invertir en innovació i creació de llocs de treball. Els ajuts públics han d’orientar-se a recolzar, des de la diversitat, sectors econòmics que substitueixin la construcció com a gran locomotora de l’economia. Per contra, les institucions han d’impedir que determinats empresaris vulguin aprofitar-se de la situació de crisis per executar ajustos en les plantilles no justificades. Aquest és un bon moment per exigir a les empreses la seva responsabilitat social, mantenint les plantilles i el poder adquisitiu dels salaris.

Des d’ICV treballem per a que al final del túnel ens trobem amb una societat més justa, una economia més humana i social, i un món més habitable per a nosaltres i les noves generacions."

Aznar: Planeta Negre (ni blau, ni verd, ni ...)

Podríem fer molta broma però quan Aznar i el que representa, al servei dels neocons del món, argumenta la seva oposició a que s’inverteixin recursos en la lluita contra el canvi climàtic sap molt be el que diu, i perquè ho diu.

És l’expressió d’aquells poderosos que veuen perillar “la seva llibertat” per contaminar sense controls, que volem impedir els canvis que s’han de realitzar en el model de desenvolupament insostenible en el que vivim en el camp de l’energia, de la mobilitat, de l’explotació del medi natural, en la manera de produir i de consumir. És a dir, que veuen perillar els seus privilegis i la seva impunitat. És el portaveu dels “Poceros” globals, que enlairen la paraula llibertat per amagar les seves vergonyes.

Ho fa, a més, deliberadament en una etapa de forta crisi on existeix una alta sensibilitat de la ciutadania pel que fa a la utilització dels recursos públics. Està llençant un missatge populista molt clar: no permeteu que aquests irresponsables malgastin els vostres impostos en tonteries sense cap mena d’importància, mentre vosaltres esteu en crisi. En marc on fa les declaracions, la presentació d’un llibre del seu amic dretà, Vàclav Klaus, que es titula Planeta blau (no verd) és molt indicatiu de quines són les seves intencions.

D’aquest personatge podríem dir moltes coses (mentider i cínic entre moltes altres), però no perdem de vista que el PP encara rep el suport de 10 milions de votants i que es tracta d’una lluita de valors, de principis i d’idees. En fi, que tenim molta feina per convèncer a milions de persones de que la lluita contra el canvi climàtic és inseparable de la superació de l’actual crisi, perquè la crisi no és només econòmica o financera, és social i és ambiental, i el nostre futur està en qüestió.

Canibalisme capitalista

La crisi econòmica està afectant a la mateixa base del sistema capitalista. La crisi financera internacional està afectant a tots els sectors econòmics i en aquests moments ningú s’atreveix a preveure el seu final. Les borses es desplomen fins a nivells històrics i guanya terreny la por i la desconfiança generalitzada. Importants sectors empresarials i financers (dretes) demanen una intervenció pública per redreçar la situació davant de l’astorament de la ciutadania i de l’esquerra: és el món al revés.

A més de treballar per a que la crisi no la paguin els de sempre des de l’esquerra hem de saber oferir a la ciutadania un horitzó de canvi, d’esperança i de seguretat. No hem d’esperar a que les dretes ens donin les receptes per sortir de la crisi, hem d’imaginar amb quins canvis sota el braç volem sortir de la mateixa. Reconec que no soc cap especialista en temes econòmics, però és imprescindible que sapiguem explicar de la manera més planera possible quin és l’origen de la crisi i quins canvis hem d’aconseguir per a que la sortida de la crisi ens porti a una societat més justa.

El sistema capitalista poc estar en moments baixos. El desprestigi que li aporta el nivell de canibalisme i autodestrucció és avui més visible que mai. Davant de la situació les esquerres em de ser capaços de fer aparèixer nous escenaris creïbles i il·lusionants que provoquin canvis d’esquerres sense retorn. Quines propostes pot fer ICV per aconseguir aquest objectiu?. Us animo a participar.

QUE PAGUIN ELS PODEROSOS

Avui sentia parlar al company Joan Coscubiela en un programa de ràdio sobre els responsables de la crisi econòmica i els seus efectes, cada vegada més visibles, en la nostra societat. Més enllà de l’anàlisi respecte a l’origen de la crisi (especulació financera internacional, esclat de la bombolla immobiliària a Espanya, etc), es plantejaven tres objectius plenament coincidents amb els d’ICV: que la crisi no la paguin els més febles, que es persegueixi als culpables, i que la sortida de la crisi serveixi per assolir una societat més justa.

Els treballadors/es i les classes populars no són els responsables de la crisi i l’ofec de moltes empreses no es deu a desmesurats costos laborals, sinó a la manca de finançament que caixes i bancs estan provocant. Per això les propostes d’abaratir l’acomiadament fetes des de la CEOE i el vicepresident Solbes (PSOE), no només són immorals i mancades d’ètica social sinó que són una barbaritat en aquests moments de crisi econòmica i de retraïment del consum de moltes famílies.

El paper de les administracions públiques és ara molt important per aconseguir aquests objectius: mediar i regular per a que la crisi no recaigui en els més febles, el que vol dir no rebaixar els pressupostos socials, mantenir la despesa en l’obra pública; estar molt amatents per a que no s’aprofiti la crisi econòmica per amagar processos de reajust laboral injustificats i especulacions amb patrimonis industrials; i demanar responsabilitats als causants de la crisi. Que paguin els poderosos.

La gent d’esquerres, i ICV especialment, tenim molta feina a fer. D’entrada contribuint a que la manifestació del proper dimarts convocada pels sindicats a nivell mundial sigui un èxit.

ZAPATERO PRESUMEIX

Zapatero presumeix de tenir el millor sistema financer del món. Aquest titular de El Periódico il·lustra el que ha estat l’estada de ZP a New York. Per jutjar la veracitat de l’afirmació cal fer un viatge en el temps ( molt petit) per analitzar d’altres grans afirmacions i esperar que no passi el mateix. En primer lloc va amargar la magnitud de la crisi que se’ns venia a sobre, perquè ningú no es creu que el Ministeri d’Economia no tingués dades abans del 9 de març. Desprès quasi se’l va obligar a reconèixer al Congrés dels Diputats que estàvem en crisi. Ara diu que tenim el millor sistema financer del món, cosa que no sé si dona confiança als mercats o genera un seguit considerable donada la seva fiabilitat. Suposo que una part de la ciutadania (empresaris i treballadors) estaran pensant que si això es cert, de què serveix tenir el millor sistema del món si les entitats financeres (que s’han forrat de manera insultant durant els darrers anys) no donen crèdits ni per comprar habitatges, ni per invertir en empreses, i que no es refien ni entre elles per fer-se préstecs?. En fi, ja veurem el que dona de si el millor sistema financer del món !!.

LA INUTILITAT DE LA POLÍTICA ECONÒMICA DEL PSOE

Ara que la crisi econòmica és una realitat incontestable es posa en evidència la inutilitat de la política econòmica que els governs socialistes de ZP han desenvolupat en els darrers anys. En primer lloc han estat fonamentalment continuistes amb les realitzades pel PP (reforma fiscal, disminució d’ingressos, llei hipotecària, ...), i en segon lloc s’han basat en xecs regal per a tothom (xec nadó, retorn dels 400 €, ...) que han creat més injustícies, i no han tingut repercussió en la millora de la demanda interna.

 La política econòmica del PSOE no serveix per iniciar un canvi del model econòmic basada en la modernització ecològica de l’economia, en la innovació i el desenvolupament tecnològic. A més continua mantenint un model de finançament per les autonomies esgotat, opac i injust, i manté als ajuntaments amb les quotes de participació en les arques públiques de fa 30 anys, al voltant del 13%. Ha apostat per desenvolupar unes infraestructures basades quasi exclusivament en més autovies i més Aves (infraestructures molt cares), mantenint unes xarxes de rodalies, com la Catalana, en nivells molt baixos de qualitat i servei. Ha estat incapaç de reduir les emissions de CO2, incomplint els compromisos espanyols del Protocol de Kioto, el que provocarà una despesa addicional que pot arribar als 4.000 M€. No ha fet una aposta estratègica per les energies renovables, el que comporta la nostra enorme dependència dels combustibles fòssils i de l’energia nuclear amb els perills que això comporta.

Des de l’espai ecosocialista que representa ICV tenim l’obligació, i l’oportunitat, de fer aparèixer davant de la majoria de la ciutadania un horitzó de canvi econòmic que inspiri confiança i que doni resposta als reptes presents i futurs de la nostra societat. L’Assemblea Nacional d’ICV pot ser un bon marc per avançar en aquesta línia.

ZP FORÇAT A DONAR EXPLICACIONS

Aquest era el titular de portada de El Periódico del passat dimecres 25 de juny. Es refereix a que tots els grup del Congrés dels Diputats van coincidir en demanar explicacions al govern sobre les mesures que pensa prendre davant de la greu crisi econòmica que estem patint. Sent el Periódico, gens sospitós de ser antisocialista, podríem interpretar que la intenció del diari és ressaltar la maldat de tots els grups parlamentaris que van posar contra les cordes a un indefens Zapatero i l’obliguen a donar explicacions, diuen que el proper dimecres. L’altra interpretació és que ZP no vol donar explicacions, o no sap quines, i els grup parlamentaris el forcen a complir amb les seves responsabilitats, el que no diu molt a favor de ZP.

Cada vegada es fa més evident que a la darrera campanya electoral el PSOE i ZP van portar a l’hort a milions de votants amb el missatge de que l’economia espanyola era prou forta per resistir la crisi econòmica internacional que ja començava a despuntar. Ningú es pot creure que al març el govern no tingués dades i previsions de la gravetat de la crisi econòmica que ens queia a sobre. Però en lloc de fer pedagogia i preparar la societat per travessar una etapa dura, els dirigents socialistes van preferir vendre fum i un superàvit que s’ha evaporat en pocs mesos entre la mesura dels 400 € pels que més tenen, la pèrdua d’ingressos provinent de la construcció i del mercat de l’habitatge (i que consti que no hi havia bombolla immobiliària !), l’increment del preu del petroli i dels aliments més bàsics, i de l’alentiment de l’econòmica en general. El consum de les famílies s’ha reduït i les seves hipoteques no fan més que agreujar les economies més febles. Van decidir guanyar les eleccions i deixar per més endavant les explicacions.

És evident que la majoria de votants progressistes van preferir votar PSOE en detriment d’altres opcions d’esquerres per allò del vot útil i simpàtic a ZP, però ara tocarà defensar que la sortida de la crisi no la paguin els treballadors/es reduint despesa social i poder adquisitiu dels salaris. Ningú té fórmules màgiques per sortir de la crisi però aviat veurem si les mesures que es plantegen estan més a la dreta o més a l’esquerra. Ja coneixem les receptes de la dreta, nacionalista o no, però què pensa fer ZP?.