Nota de premsa d'ICV sobre la LEC

Reprodueixo la nota de premsa que avui ha fet pública ICV, i que és prou clara per il.lustrar la nostra preocupació respecte a l'elaboració de la Llei d'Educació de Catalunya (LEC):

ICV qualifica la LEC d’“oportunitat perduda” i alerta que la base del pacte CiU-PSC és mantenir el finançament públic a les escoles d’elit

Dolors Camats explica que el model educatiu que dibuixa avui la llei passa per garantir més finançament públic a les escoles concertades.

La portaveu d’ICV-EUiA en el Parlament de Catalunya, Dolors Camats, ha qualificat avui la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) com una “oportunitat perduda” en el cas que no tracti alguns aspectes del model educatiu. “Ens consta que hi ha unes bases per un acord entre CiU i el Departament d’Educació”, ha explicat Camats alhora que ha matisat que la base d’aquest acord passa per què “les escoles que separen nens i nenes no perdin el concert educatiu i per tant no perdin el finançament públic”.

"Això es un model de país? Aquest és l'acord que condiciona que aquesta llei sigui una llei de país o que deixi de ser-ho? Si la llei no blindés els concerts a les escoles d'elit aquesta deixaria de ser una llei de país? La resposta per nosaltres es que segons CiU sí", ha sentenciat Camats al mateix temps que ha explica que per ICV "el model d'escola que ha de dibuixar la llei d'educació ha de deixar clar que aquestes escoles no són les que han de rebre finançament públic".

Per Camats "aquest és un element clau que la llei hauria de deixar clar i al nostre parer avui la llei no ho fa". "Si nosaltres ens hem de sumar i tothom té clar que es pot prohibir la segregació de nens i nenes doncs que la llei ho digui clarament", ha dit Camats en ser preguntada pels periodistes sobre el què han assenyalat en aquesta qüestió la portaveu del PSC i la d'ERC. "El que nosaltres ens temem és que precisament aquest punt és la base de l'acord entre el Departament d'Educació i CiU", ha afegit Camats alhora que ha explicat que l'esmena d'ICV-EUiA ho diu claríssim i que el grup ecosocialista la mantindrà fins el dia de ple. "Votant la nostra esmena n'hi ha prou", ha dit la portaveu ecosocialista.

En aquest sentit Camats ha assenyalat que és "fals parlar de llei de país perquè aquest no és un element central de les necessitats del nostre sistema educatiu ni de les demandes de la comunitat educativa". La portaveu d'ICV en el Parlament de Catalunya ha indicat que la seva formació "estarà oberta a l'acord sempre" i ha assenyalat, en referència a la federació nacionalista que "no hem estat nosaltres qui hem exclòs o hem tancat la porta a negociar amb un o altre grup". Camats ha recordat a CiU que "va ser precisament una majoria política - en referència al primer Govern d'esquerres - qui va fer possible un Pacte Nacional per l'Educació històric en el nostre país i qui ha fet possible que després hi hagués un projecte de llei en el parlament. No ha estat ningú dels altres que ha fet possible això i que aquells que tenen sempre el país a la boca no han posat mai a l'abast una LEC".

Camats ha indicat que el model educatiu que dibuixa la LEC avui "garantirà més finançament a les escoles concertades a través dels contractes programa i alhora i en contrapartida no dibuixa un veritable servei públic d'educació". La portaveu ecosocialista a la cambra catalana ha fet aquestes reflexions aquest matí en roda de premsa i ha explicat que per fer la valoració general de la llei, el grup parlamentari d'ICV-EUiA vol escoltar la comunitat educativa que es va manifestar davant del Parlament el passat 30 de novembre.

Finançament: credibilitat 0

Després de la reunió Chaves-Montilla m’agradaria ser optimista i pensar que finalment el govern central complirà amb l’Estatut de Catalunya pel que fa al nou model de finançament i que aquest serà més just i solidari per Catalunya. El problema que tinc és que Zapatero i el seu govern en aquest aspecte, i en molts d’altres, tenen una credibilitat "0" mentre no demostrin el contrari. “Fets i no paraules” que deia el President Montilla .....

Semblaria que un cop desencallat el deute històric d’Andalusia i de comprometre una milionada considerable en infraestructures amb Madrid i amb les Illes Balears, ara tocaria Catalunya. I amb Catalunya només es pot complir respectant el que estableix l’Estatut que és una llei orgànica refrendada per la ciutadania catalana. Només es pot complir establint un nou sistema de finançament que acabi amb la injustícia que implica l’actual sistema.

L’altra dia un diari ho explicava bastant be: si la mitjana d’Espanya és 100, Catalunya contribueix a les arques públiques centrals amb 120 i després de l’anivellament Catalunya rep 94 (li diuen solidaritat!). La darrera proposta Solbes oferia rebre 97 (del tot insuficient i inacceptable) i el Govern de la Generalitat reclama arribar a una xifra de entre 103 i 105. Jo crec que la cosa hauria d’estar molt clara: aportant Catalunya 120 no pot estar, com a mínim, per sota de la mitjana espanyola. Crec que 15 punts de solidaritat demostra àmpliament la nostra voluntat.

Però ja veurem. De moment credibilitat "0", i com diuen “al maig cada dia un raig”, el que no sabem és de què.

La política està a la UCI

L’estil de fer política de les grans forces polítiques està a la UCI i així ens trobem amb alts nivell de desafecció política i d’abstenció electoral. De tant en tant tothom s’omple la boca, polítics i mitjans de comunicació, dels canvis a realitzar al sistema polític per tal d’apropar-lo a la ciutadania i posar de relleu la seva vessant més noble. Però res, a la que es gira el metge d’urgències, tornem-hi. Es pot canviar d’opinió tantes vegades com faci falta, es valora de dos o tres maneres diferents un mateix fet en funció dels interessos particulars, i s'utilitza tot i a tothom per aconseguir el gran objectiu: desgastar al contrari i guanyar com sigui les eleccions.

Bona mostra d’aquest comportament el varem poder observar a la compareixença de Joan Saura, com a conseller d’Interior, el passat 31 de març per donar explicacions, a petició pròpia, sobre les càrregues desproporcionades a la manifestació d’estudiants contraris al Pla Bolonya. Per això reprodueixo a continuació parts de la intervenció de Jaume Bosch en representació del Grup Parlamentari d’ICV-EUiA, en les que “despulla” els portaveus de CiU i PP per les seves incoherències i el seu cinisme.

M’ha sorprès, deu ser la manca de costum, l’anàlisi que avui fa l'Enric Company a El País titulat: “No todos los políticos son iguales” i en la que valora positivament la compareixença i la compara amb d’altres responsables polítics, del govern i de l’oposició.

Jaume Bosch:
1. “Sabem que no és freqüent i resulta xocant per alguns que un Conseller d’Interior demani disculpes o adopti decisions difícils. Però el Conseller Saura és en el departament no tan sols per gestionar, sinó també per transformar o modificar allò que creu que ha de modificar d’acord amb un programa de govern elaborat a partir dels programes electorals que en matèria de seguretat varen oferir a la ciutadania els grups que formen la majoria de govern.”

2. “La famosa qüestió de les càmeres a les Comissaries, CiU les va titllar de Gran Hermano a les Comissaries. Avui ningú s’atreveix a discutir aquesta mesura: les denúncies per maltractaments han desaparegut, les falses(que eren la majoria) però també les certes. I això ha beneficiat abans que ningú als mateixos Mossos d’Esquadra.”

3. “La qüestió de l’Ètica en la Policia i la necessitat d’un Codi d’ètica policial està plantejat des dels inicis: en el Llibre “L’Ètica de la Policia” editat per la Direcció General de Seguretat Ciutadana l’any 1983: fa vint-i-sis anys. Si volen saber on s’inspiren algunes mesures de les proposades pel Conseller Saura no les busquin en llocs estranys; les trobaran en aquesta publicació que el govern de CiU va editar però es va oblidar d’aplicar.”

4. “I des del PP s’ha acusat repetidament al Conseller Saura pel fet de dirigir el Departament d’Interior i Relacions Institucionals i ser President d’ICV i alhora troben normal que el Conseller equivalent de la Comunitat de Madrid, del PP, porti Interior, Presidència i Justícia i sigui secretari general del PP d’aquella comunitat a més de tenir temps per altres ocupacions. Un bon exemple de doble mesura en funció d’interessos partidistes.”

Com es diu popularment, passa-ho !!

TENIM UN PROBLEMA I GREU

Ja s’han aixecat veus, des de la dreta i des de l’esquerra, que demanen la dimissió del conseller Saura per la càrrega desproporcionada, indiscriminada i poc professional dels Mossos el passat dimarts 17 de març. Les veus de dretes han estat sempre presents, fins i tot abans de que Joan Saura fos nomenat Conseller d’Interior. Em preocupen més les veus de gent d’esquerres que des d’una posició més estètica que ideològica, demanen també la dimissió de Saura.

Des del convenciment profund de que Joan Saura ni està d’acord amb les càrregues ni ha donat les ordres, de què serviria la dimissió de Saura, i a qui faria content?. Un nou conseller/a assegurarà que s’investigui a fons els fets, la línia de comandaments que ha donat les ordres i s’exigeixin les responsabilitats que es desprenguin?. Algú de l’actual majoria parlamentària que dona suport al govern serà capaç d’enfrontar-se al corporativisme de sectors del cos de Mossos d’Esquadra i aprofundir les línies de transparència i principis ètics que s’han desenvolupat?. Jo crec que la dimissió de Saura no faria més que consolidar els sectors més immobilistes dels Mossos d’Esquadra, fer content a la dreta i a la gent que no suporta que ICV porti Interior. Quin objectiu s’aconseguiria?.

Més Enllà del desgast polític del conseller Saura i d’ICV per les càrregues injustificades i indiscriminades, la imatge dels Mossos d’Esquadra està en entredit. L’actuació d’uns pocs comandaments i d’uns pocs agents ha amplificat una imatge de duresa i corporativisme que l’allunya de la ciutadania a la que serveix. Desprès de conèixer les primeres declaracions del Sindicat de Policia de Catalunya, que recriminava a Saura no haver defensat amb fermesa l’actuació dels Mossos perquè s’havia desenvolupat sota paràmetres “normals”, i de conèixer que bona part de la cúpula d’Interior són partidaris de la “ma dura” sense passar abans pel diàleg i la negociació, sorgeixen algunes preguntes: al servei de qui estan els Mossos?. Són un grup corporativista que fa allò que creu oportú sense atenir-se a la política de seguretat que marca el Govern de la Generalitat de Catalunya i en aquest cas del Departament d’Interior?. Perquè han estat agredits 31 periodistes, entre d’altres ciutadans/es aliens a la manifestació?.

Seria del tot injust, i pot passar, que una bona gestió del Departament d’Interior que s’ha caracteritzat per la introducció de més transparència, de més proximitat a la ciutadania, de principis ètics i de nous programes d’actuació en la gestió del Mossos d’Esquadra, quedés anul·lada per aquests lamentables fets. Sempre es poden cometre errors, no hi ha res perfecte, però els fets dels que parlem van molt més enllà d’un “error”. Caldrà aclarir exactament qui va donar les ordres i quines ordres van donar, per desprès exigir i aplicar les responsabilitats que es derivin, i per això s’ha obert una investigació.

Si hi han sectors del Mossos incomodes per la ubicació de càmeres a les comissaries o per les darreres condemnes judicials a Mossos pels seus excessos, i volen fer pagar al conseller Saura la seva incomoditat, s’hauran d’identificar aquests/es agents i obrir els corresponents expedients perquè és evident que aquests/es no estan al servei de la ciutadania, ni apliquen allò que decideixen les institucions democràtiques, i això no s’ho pot permetre un govern, i menys des de l’esquerra. Investigació a fons i amb conseqüències.

ADIGSA I L'INFORME DE LA SINDICATURA DE COMPTES

Quan el passat dijous vaig repassar en el recull de premsa la barroera i interessada interpretació que feien la majoria dels mitjans de comunicació escrits sobre l’informe de la Sindicatura de Comptes, que recollia les irregularitats comeses a Adigsa els anys 2003 i 2004, em vaig emprenyar molt. Que recordi només El País informava dels fets tal i com són i tal i com recull l’informe de la Sindicatura.

Voler assimilar la darrera etapa dels governs de CiU amb la primera d’ICV-EUiA a Adigsa no només és indigne del periodisme professional (on és?), sinó que demostra, un cop més, que determinades editorials de mitjans de comunicació tenen molt clar el seu objectiu: d’erosionar ICV sigui com sigui i a qualsevol preu. Aquest govern tripartit molesta i ICV encara més.

Per tot això va ser un plaer veure al company Salvador Milà (primer conseller de Medi Ambient i Habitatge) a la tertúlia de Els Matins de TV3 posant les coses al seu lloc, explicant que les irregularitats es van donar sota la responsabilitat de CiU (amb Felip Puig com a conseller), en que consistien les mateixes i recordant que va ser el primer equip del nou govern a Adigsa (Salvador Milà, Ricard Fernández, Carme Trilla i Miquel Bonilla) qui les va denunciar i les va corregir. Algunes d’aquestes irregularitat estan encara en procés judicial.

La intervenció de Salvador Milà en aquest programa encara te més valor donat que el dia anterior el seu conductor (Josep Cuní) va acabar el programa llegint la informació apareguda a l’ABC que era de les més esbiaixades de les que es van publicar. Ell en el seu estil de sempre: barrejant informació i opinió.

L’informe de la Sindicatura de Comptes arriba amb retràs, però en ell es reconeix la transparència, l’honestedat i el rigor amb la que va treballar el primer equip d’habitatge del nou govern per posar Adigsa única i exclusivament al servei de la ciutadania i dels barris, i del qual ens sentim molt orgullosos.

Ell ho fa millor que jo. Si voleu llegir un bon article del Jordi Borja sobre la manifestació del passat 10 de gener i les condicions de vida del poble palestí, escrit amb el cor i amb el cap, clicleu aquí: http://http//www.elpais.com/articulo/cataluna/Catalanes/israelies/palestinos/elpepuespcat/20090119elpcat_5/Tes

FETS, NO PARAULES ...

Aquest era l’eslògan electoral del PSC a Catalunya i és el que s’hauria d’aplicar el Govern de Zapatero. Està molt be que el president demani l’aturada dels atacs israelians sobre la franja de Gaza, però aquestes paraules per ser serioses, coherents i honestes han d’anar acompanyades de fets concrets que estan a la seva ma i a la del seu partit:

1. Retirar l’ambaixador espanyol a Israel
2. Suspendre immediatament la venda d’armes d’empreses espanyoles a Israel
3. Comprometre’s a complir escrupolosament el Codi de Conducta de la UE per que fa a venda d’armes a països en conflicte
4. Suspendre els acords comercials d’Espanya i Israel.
5. Promoure dins de la UE la suspensió de la Relació Preferent amb Israel
6. Incrementar de forma substancial la solidaritat amb el Poble Palestí

El president Zapatero tindrà oportunitat de demostrar, amb “fets” i no paraules, el seu compromís i el del PSOE en la votació de la Proposició No de Llei que presentarà Joan Herrera (ICV) al Congrés dels Diputats/des. Perquè només les bones paraules no pararan el genocidi del Poble Palestí, i perquè només les bones paraules no donen credibilitat política. Ho veurem.

AMB PALESTINA AL COR (II)

Mentre desenes de milers de persones ens manifestàvem a Barcelona (la fotografia només il.lustra una petita part dels/les assistents), i a d’altres ciutats, contra la matança de palestins a mans de l’exèrcit israelià i la passivitat de la comunitat internacional, el mateix exercit estava intensificant l’assetjament al poble palestí, provocant més mort i destrucció. Si no els parem aviat deixaran reduït a la seva mínima expressió al poble palestí i sense cap possibilitat de desenvolupar-se com a persones perquè no en quedarà res.

Ha estat una satisfacció veure que la societat civil catalana ha reaccionat amb contundència contra la injustícia i amb mostres de solidaritat per a les víctimes. Però hem de fer tot el que estigui a la nostra ma per a demostrar-li al govern d’Israel que això tindrà conseqüències, que farem boicot de forma pacífica però contundent a tot allò que tingui a veure amb el seu país. Perquè no volem tenir cap relació amb un estat que mata, tortura i elimina tota esperança d’un poble sencer, amb un estat que incompleix de forma reiterada tots els tractats internacionals, els drets humans més bàsics i les repetides resolucions de l’ONU.

Espanya ha de retirar al seu ambaixador, deixar de vendre armes a Israel (quina vergonya) i interrompre les relacions polítiques i comercials. Per la seva banda el Govern de la Generalitat de Catalunya ha d’utilitzar totes les seves competències per incrementar la solidaritat amb el poble palestí i per anular qualsevol relació política, cultural, acadèmica o comercial amb Israel. El Govern ha de cridar l’atenció al seu Vicepresident (ERC) i al conseller d’Innovació, Universitats i Empreses (ERC) per a que anul·lin qualsevol programa de relacions amb Israel, com els que han promogut en les darreres setmanes. Cal abandonar qualsevol posició ambigua.

Per la Pau i els Drets Humans: Solidaritat amb el Poble Palestí, Boicot a l’estat d’Israel.

AMB PALESTINA AL COR

PAU, JUSTÍCIA I LLIBERTAT PEL POBLE PALESTÍ

ÉS PER LES PERSONES

És digne d’estudi sociològic l’atracció que el cotxe exerceix sobre amplis sectors de la societat. La seva atracció i preeminència en l’imaginari col·lectiu de les societats occidentals, i el d’altres, és de tal magnitud que la seva representació d’estatus social i símbol de llibertat personal ens pots portar a la irracionalitat més exasperant, i a ser víctimes d’una mena de patologia urbana amb greus conseqüències socials i ambientals.

Qualsevol iniciativa que limiti la "llibertat" del cotxe privat per arribar allà on vulgui, a la velocitat que vulgui i aparcar allà on consideri oportú el conductor/a genera una reacció en cadena que ratlla la violència, encara que sigui verbal, amb la utilització d’expressions i la defensa de conceptes que poden arribar a insultar la intel·ligència humana més primària.

Tres iniciatives han encès els semàfors vermells dels defensors a ultrança del cotxe privat, especialment els de La Vanguardia i del RACC, que s’han erigit en els principals defensors del cotxe, del conductor/a i de la llibertat individual. Aquesta defensa “desinteressada” s’exerceix contra la perillosa plaga, encara que minoritària, d’ICV que porta a la societat catalana a la perdició (i si no que li preguntin al company Josep Pérez Moya). La limitació de la velocitat a 80 km/h en les vies de gran capacitat de l’àrea metropolitana de Barcelona; la possibilitat de reduir l’amplada dels carrils en aquestes vies per limitar la velocitat (mesura que sense portar-se a terme ja ha destruït les economies familiars en reparacions de xapa); i l’entrada en funcionament de la limitació de velocitat variable en funció dels nivells de contaminació, de congestió i condicions atmosfèriques a les mateixes vies d’entrada a Barcelona.

Qualsevol de les iniciatives és titllada de recaptatòria i criminalitzadora dels conductors. És a dir, estan dissenyades de forma premeditada per recaptar més recursos econòmics a partir de la imposició de sancions, i ,a més, amb l’objectiu de fer-li la vida impossible als “pobres” conductors fins fer-los desistir d’utilitzar una arma de destrucció massiva. O sigui, que el govern confia cegament en els infractors per recaptar el suficient per mantenir les arques públiques, i que a més hi ha qui fa carrera política única i exclusivament per desenvolupar la seva venjança personal contra els seus conciutadans. Almodóvar podria fer un guió i la pel·lícula seria un èxit de taquilla.

Un bon exemple d’això és l’article signat pel Joan. B. Culla i Clarà el passat divendres 19 de desembre a El País sota el títol de ¿Por o contra el coche?. Reprodueixo només les preguntes que s’arriba a plantejar l’autor per il·lustrar aquesta patologia urbana:

“¿quién diablos va a comprarse un coche nuevo en estas condiciones de acoso, de criminalización del automóvil y del automovilista? ¿Para qué, para agotar la paciencia por las calles barcelonesas, para enervarse a paso de tartana en medio de una autopista vacía, para ir abonando multas, para leer -este mismo lunes- que en adelante uno no podrá vender el coche o renovar el carné si tiene sanciones pendientes de pago?”

Aquests arguments són repetits una i una altra vegada per desgastar als responsables polítics d’aquestes mesures en qualsevol mitjà de comunicació per polítics de l’oposició o de govern (perquè els silencis també sumen), opinadors oficials, tertulians, i participants en foros, d’una manera insistent i contundent sense límits.

Qualsevol anàlisi racional dels problemes que ha generat, i genera, la utilització massiva del cotxe privat pels desplaçaments habituals de la ciutadania i de les mercaderies, és senzillament obviada o titllada de dictatorial. La dependència del petroli, la contaminació, l’ocupació sense límits d’espai a les ciutats i pobles, les congestions, els accidents, els morts i els ferits, la despesa pública en construcció infraestructures, els dèficits en transport públic, les despeses en reparacions, assegurances, complements etc. Res de tot això existeix quan es tracta de defensar el cotxe i de demonitzar als responsables polítics que promouen aquestes polítiques.

I que consti, que qui escriu aquestes ratlles té cotxe.

ZAPATERO NO ENS REGALA RES

Avui el President Zapatero ha demanat paciència a la societat catalana per aconseguir un nou model de finançament. Diu que és una proposta complexa que requereix el seu temps, però que finalment complirà amb Catalunya i amb Espanya. Si hagués nou model de finançament abans d’acabar l’any semblarà que Zapatero ens ho regala i ens fa contents. El que ha de fer és complir amb l’Estatut per a que Catalunya disposi d’un nou finançament just i d’acord amb les necessitats del país.

Zapatero i el seu Govern (inclosa la Ministra Chacón) han tingut dos anys i quatre mesos per presentar una proposta que s’ajustés a l’Estatut que és una llei votada al Congrés dels Diputats/des i per la ciutadania catalana en referèndum. Es temps més que suficient per elaborar, negociar i presentar una proposta si es té voluntat per fer-ho. Per a això és el President del Govern Central i per això ha assumit lliurement les responsabilitats que comporta.

Si Zapatero no és capaç, o no vol, articular la famosa “Espanya Plural” (ya oblidada) i defensar-la davant de la dreta centralista, perquè hem de pagar-ho a Catalunya?.

Si finalment hi ha nou finançament, cosa que està per veure, serà mèrit de l’Estatut i dels qui el van impulsar, i de la tossuderia de la societat civil en exigir allò que és just i és llei. De regals res. Però caldrà està molt amatents per veure el contingut de la proposta. Espero que no tinguin l’ocurrència de presentar la proposta el 28 de desembre.

SONY

Si la direcció de Sony-Viladecavalls volia escalfar l’ambient laboral ho ha aconseguit amb matrícula d’honor. Desprès del viatge del President Montilla al Japó, on no van aparèixer acomiadaments per enlloc, i de la manifestació de dissabte passat de la plantilla de treballadors/es (amb la participació d’un bon grup de companys/es d’ICV), la direcció de l’empresa es despenja no només anunciant la congelació de sous pel 2009, sinó també l’acomiadament de 275 treballadors/es.

Fer-ho, a més, a les portes del període de les vacances de Nadal indica premeditació, nocturnitat, i molta mala llet. Els sindicats estaven disposats a parlar de congelació i d’altres mesures que asseguressin la continuïtat de la planta, però dins d’un pla de viabilitat de futur, perquè són conscients de la gravetat de la crisi econòmica, que per cert no han creat ells.

A partir d’aquesta “jugada” de l’empresa molt probablement els sindicats incrementaran les mobilitzacions i les negociacions, que hauran de continuar, es realitzaran en un ambient enrarit i ple de la desconfiança totalment justificada per part dels sindicats. I en aquest ambient haurem de continuar mostrant la nostra solidaritat amb els treballdors/es de la Sony i realitzant totes les gestions que estiguin al nostre abast per a que l’empresa es comporti amb “responsabilitat social”.

La direcció de Sony-Viladecavalls mostra així la seva cara més irresponsable i no mereix cap tipus de comprensió per part de dirigents polítics, i menys si són del Govern d’Entesa, com ha estat el cas del conseller Huguet en unes declaracions molt desafortunades en les que afirma, sobre les propostes presentades per l’empresa, que “ès pitjor el tancament”o que el Govern "no se sent enganyat". Amb aquests amics està clar que no calen enemics.

SONY

Si la direcció de Sony-Viladecavalls volia escalfar l’ambient laboral ho ha aconseguit amb matrícula d’honor. Desprès del viatge del President Montilla al Japó, on no van aparèixer acomiadaments per enlloc, i de la manifestació de dissabte passat de la plantilla de treballadors/es (amb la participació d’un bon grup de companys/es d’ICV), la direcció de l’empresa es despenja no només anunciant la congelació de sous pel 2009, sinó també l’acomiadament de 275 treballadors/es.

Fer-ho, a més, a les portes del període de les vacances de Nadal indica premeditació, nocturnitat, i molta mala llet. Els sindicats estaven disposats a parlar de congelació i d’altres mesures que asseguressin la continuïtat de la planta, però dins d’un pla de viabilitat de futur, perquè són conscients de la gravetat de la crisi econòmica, que per cert no han creat ells.

A partir d’aquesta “jugada” de l’empresa molt probablement els sindicats incrementaran les mobilitzacions i les negociacions, que hauran de continuar, es realitzaran en un ambient enrarit i ple de la desconfiança totalment justificada per part dels sindicats. I en aquest ambient haurem de continuar mostrant la nostra solidaritat amb els treballdors/es de la Sony i realitzant totes les gestions que estiguin al nostre abast per a que l’empresa es comporti amb “responsabilitat social”.

La direcció de Sony-Viladecavalls mostra així la seva cara més irresponsable i no mereix cap tipus de comprensió per part de dirigents polítics, i menys si són del Govern d’Entesa, com ha estat el cas del conseller Huguet en unes declaracions molt desafortunades en les que afirma, sobre les propostes presentades per l’empresa, que “ès pitjor el tancament”. Amb aquests amics està clar que no calen enemics.

MONTILLA S'EQUIVOCA

Durant els darrers dies s’han repetit les cròniques del viatge del President Montilla al Japó i les seves insistents declaracions per “salvar” les empreses japoneses a Catalunya. És evident que cal que el govern de Catalunya treballi per evitar el tancament de les empreses i no generar més atur, però el que cal és “treballar per a totes les empreses de a Catalunya”.

No tornem a confondre els termes: les empreses que més ocupació generen a Catalunya són les petites i les mitjanes, aquelles que no disposen d’un logo mediàtic, ni grans plantilles de treballadors per mobilitzar-se. Un nombre important d’aquestes empreses es troben amb moltes dificultats per tirar endavant i més quan els bancs els hi neguem finançament. Els ajuts públics a les empreses han de ser a canvi de la presentació de plans de viabilitat de futur i de la seva participació en un canvi de model productiu eficient i sostenible. Han de ser a canvi d’estabilitat laboral i formació dels treballadors per afrontar els nous reptes del mercat globalitzat.

El President Montilla s’equivoca llençant aquest missatge. Cal que el govern català s’impliqui en la recuperació del teixit industrial català en el seu conjunt, i en la generació de nous sectors industrials amb més valor afegit. Aquest acostament a les multinacionals japoneses del President Montilla, vol dir que coincideix amb les peticions de flexibilitat i congelació salarial?. Espero que no. En tot cas ICV ha de ser el garant, des del govern, de que aquest no s’inclinarà ni recolzarà velles receptes per superar la crisi del sistema capitalista.

QUANTS ANYS DE PADRÓ PER TENIR DRET A ACCEDIR A UN HABITATGE PÚBLIC?.

Com diuen, cada municipi és un món i estableix allò que considera oportú, encara que l’esperit de la Llei del Dret a l’Habitatge volia establir uns criteris homogenis a tots els municipis catalans: 3 anys de padró per accedir a habitatges públics de lloguer, i 5 anys per accedir als de compra.

La realitat, però, és ben diferent. Des del municipi de Terrassa que respecta aquests criteris des de fa molts anys, i municipis com el de Mollet del Vallès que ho fa per punts: cada any de padró equival a 1 punt, així que qualsevol jove nascut al municipi sempre surt amb avantatja davant de qualsevol altre jove major d’edat que només porti 10 o 15 anys vivint al municipi.

Desprès de l’aprovació de la Llei del Dret a l’Habitatge es va presentar el decret que regula el Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb protecció oficial. El Registre pretén homogeneïtzar aquests criteris i establir una comunicació fluida i eficient entre els registres de sol·licitants locals i el nacional. I aquí va començar el calvari del decret que es troba paralitzat desprès d’una intensa negociació amb el món local (capitanejat per alcaldies del PSC) que s’oposen a aquesta filosofia, des de l’argument que els habitatges de tal municipi han de ser pels seus ciutadans, sense voler atendre les necessitats d’accés a l’habitatge que planteja, per exemple, l’ampli grau de mobilitat a l’àrea metropolitana de Barcelona per motius laborals, o l’accés a un habitatge públic d’aquells ciutadans/es que els seus municipis hagin esgotats la possibilitats de créixer i per tant de construir més habitatges.

Des del meu punt de vista els arguments que utilitzen determinats alcaldes/es són purament populistes, electoralistes i injustos, que no pretenen solucionar cap problema sinó fe veure que defensen els seus ciutadans/es, envoltats en la bandera de l’autonomia municipal. La pràctica és molt il·lustrativa i així es pot comprovar com utilitzant els criteris inicials de la Llei i del decret proposat (3 anys pel lloguer i 5 per la compra) en municipis tant important com Barcelona o Terrassa, no s’ha generat cap problema.

Hores d’ara desconec com acabarà la negociació del decret, però és evident que qualsevol política pública d’habitatge a Catalunya necessita d’uns criteris clars i justos, del coneixement de la demanda d’habitatge existent, i fer front a les necessitats reals de la ciutadania per accedir a un be tant bàsic com és l’habitatge.

ZP: ARA SI, ARA NO

Els compromisos de ZP són com el Guadiana, ara hi són, ara no hi són. Avui mateix el portaveu del Grup Socialista, José Antonio Alonso, ha tornat a obrir la porta a un nou retràs en l’acord pel nou finançament de Catalunya. I serien tres !. Qualsevol observador amb una mica de seny es preguntarà cóm es possible que un president de govern es comprometi de forma pública tres cops i els tres cops incompleixi els seus compromisos, que són concrets i clars. I això desprès d’arrasar en les darreres eleccions generals a Catalunya al 2008, que de retruc li ha assegurat la victòria a nivell d’Espanya.

El PSC acaba d’obrir la seva Conferència Oberta, espai que vol ser una fàbrica d’idees i discurs polític pel partit. Jo crec que haurien de crear una comissió específica per “fabricar idees” que facin possible que ZP compleixi els seus compromisos amb Catalunya. I no només el referent amb el nou model de finançament, sinó també el traspàs de Rodalies de Renfe, o altres competències importants de l’Estatut de Catalunya.

Em temo, però, que mentre les enquestes li siguin favorables a Catalunya el preu que paga pels seus incompliments és zero, i, per tant, .................

CA N'ESPINÓS DE GAVA

Algú que no el conegui pot pensar que aquest barri pertany a aquelles promocions d’habitatge social dels anys 70, de la darrera etapa franquista com molts d’altres. També podria pensar que la seva ubicació i el seu estat podria ser producte de l’envelliment normal dels habitatges. Doncs no, estem parlant d’uns habitatges de lloguer construïts pel govern de CiU al 1997. Un barri planificat i construït lluny del casc urbá de la ciutat de Gavà, aïllat i amb moltes deficiències en els serveis i en el transport públic, en els que van concentrar a moltes famílies d’ètnia gitana provinents d’altres municipis.

És insultant que mentre els ferits i les seves famílies pateixen, CiU vulgui utilitzar el sinistre que ha provocat una gran explosió (les primeres investigacions apunten al gas natural com a detonant) per erosionar al govern de la Generalitat, i voler mostrar-se davant de la societat com un partit preocupat per la degradació urbana i social d’alguns barris de Catalunya. La única cosa que li ha preocupat a CiU en aquests darrers anys ha estat el nivell de seguretat del barri (conegut com un important centre de distribució de droga, amb tot el que això comporta). El portaveu de CiU, Oriol Pujol, hauria de demanar disculpes i s’hauria d’empassar les seves paraules amb una gran dosi d’humilitat.

Ara és el moment d’atendre a les víctimes del sinistre, des de tots els punts de vista, i assegurar-lis una nova llar. Més endavant ja parlarem de responsabilitats i segurament haurem de refrescar la memòria a més d’un/a.

HO HEM ACONSEGUIT !!

Abans de la IX Assemblea Nacional d’ICV vaig publicar a Treball i al blog quin era el principal objectiu de l’assemblea: que havia de ser en clau externa, especialment centrada en la crisi econòmica i en les propostes per superar-la des de l’esquerra; i d’altra banda havia de ser veritablement de rellançament del projecte ecosocialista d’ICV. L’article portava per títol “Una assemblea útil per la gent” i el darrer paràgraf deia: “Per aconseguir aquest objectiu totes i tots som corresponsables: una direcció sortint que no s’enroca, un president generós alhora de recollir la diversitat de posicionaments, i unes delegades i delegats disposats a trobar el to adequat en la crítica, capacitat per trobar les millors propostes i escollir una bona direcció. Fem-ho.”

Jo crec que ho hem fet, i bastant be. No és només una percepció personal, sinó la de moltes companyes i companys, de dins i fora de l’organització, i així també s’ha reflexat en la crònica realitzada pels diferents mitjans de comunicació. Això és, sent dubte, un èxit col.lectiu que hem de celebrar perquè demostra la maduresa i la serietat del nostre projecte polític. Només uns dies abans de l’assemblea, i vist el panorama, alguns ens conformàvem en no donar un espectacle polític com ha passat en d’altres trobades polítiques. Per això crec que podem estar molt satisfets, i que ara iniciem una nova etapa, amb les piles recargades i noves energies, per fer créixer el nostre projecte polític.

Tot no han estat flors i violes. Des del meu punt de vista la formació dels nous òrgans de direcció continua sent una assignatura pendent. Ens varem proposar escollir un Consell Nacional més reduït, al voltant de 170 membres, i una veritable Comissió Executiva que complís el seu paper. Finalment no ha estat possible i hem escollit un Consell Nacional amb 242 membres, i una Comissió Executiva de més de 50 que ha acabat sent un òrgan de representació territorial i sectorial. I per arribar-hi hem utilitzat un procés que ha creat més tensions de les habituals en l’elecció de qualsevol òrgan de direcció, i hem hagut d’inventat un nou àmbit de coordinació, el grup coordinador, per organitzar el treball de l’Executiva. Des del meu punt de vista, s’imposa una profunda reflexió per a que la propera Assemblea Nacional disposi de mecanismes més senzills i transparents per conformar els òrgans de direcció. La renovació i la innovació també passa per aquí. Continuarem parlant ...

I ara, a treballar.

MIGUEL NÚÑEZ

ESCRIC EN MAJÚSCULES PERQUÈ L’OCASIÓ S’HO MEREIX. ENS HA DEIXAT MIGUEL NÚÑEZ: UNA GRAN PERSONA I UN GRAN POLÍTIC. HA ESTAT UN PLAER CONÈIXER AL MIGUEL I COMPARTIR AMB ELL PARTIT I ENTITAT.

HA ESTAT UN COMPANY AMABLE, TENDRE, PROPER I AMB LES IDEES CLARES. SEMPRE ATENT ALS CANVIS SOCIALS I PARTIDARI DE LES RENOVACIONS.

SENS DUBTE UN REFERENT POLÍTIC DE PRIMER ORDRE. PERÒ SOBRE TOT UNA GRAN PERSONA. EL TROBAREM A FALTAR.

TELEFONIA MÒBIL: QUE PAGUIN !!

Cal felicitar a l’Ajuntament del Prat i al municipalisme que representa ICV per la sentència que falla a favor de l’ajuntament en el litigi que manté amb les companyies de telefonia mòbil. Aquestes companyies es neguen a fer efectiva una taxa municipal (1,4% de la seva facturació) per la utilització de la xarxa pública alhora de donar servei als telèfons mòbils. Telefònica va portar l’ordenança municipal al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i aquest ha fallat a favor de l’Ajuntament de El Prat, que ha demostrat amb informes tècnics que efectivament les companyies necessiten utilitzar la xarxa pública per donar els seus serveis. La companyia portarà la sentència al Tribunal Suprem, però la sentència ve a reforçar l’autonomia municipal i l’increment dels recursos econòmics que tant necessiten els nostres ajuntaments. També posa sobre la taula que la valentia i la determinació política són ingredients bàsics per l'avenç del municipalisme, i per a que les grans empreses facin front a les seves obligacions fiscals, les municipals també.

L’altra reflexió a fer és comprovar, un cop més, la solitud en que es troben els ajuntaments alhora de defensar els interessos locals davant de grans companyies de serveis que actuant en règim de monopoli, o no, sempre intenten esquivar l’administració local alhora de fer efectius els seus compromisos fiscals, de qualitat, etc. Ho comprovem amb les companyies elèctriques i ara amb les de telefonia mòbil. La pregunta és: per què els ajuntaments no reben el suport de les altres administracions en la defensa dels interessos locals?. És que els ajuntaments no formen part de l’administració?. Per què l’Estat i la Generalitat no posen al servei del món local els seus recursos tècnics i jurídics en aquests litigis?. Els governs d’Espanya i de Catalunya encara tenen molt camí a recórrer per acabar amb aquesta situació injusta, i per atorgar als ajuntaments el reconeixement institucional, competencial i pressupostari que es mereixen com administració propera i imprescindible per incrementar la qualitat de vida de la ciutadania.