ADIGSA I L'INFORME DE LA SINDICATURA DE COMPTES

Quan el passat dijous vaig repassar en el recull de premsa la barroera i interessada interpretació que feien la majoria dels mitjans de comunicació escrits sobre l’informe de la Sindicatura de Comptes, que recollia les irregularitats comeses a Adigsa els anys 2003 i 2004, em vaig emprenyar molt. Que recordi només El País informava dels fets tal i com són i tal i com recull l’informe de la Sindicatura.

Voler assimilar la darrera etapa dels governs de CiU amb la primera d’ICV-EUiA a Adigsa no només és indigne del periodisme professional (on és?), sinó que demostra, un cop més, que determinades editorials de mitjans de comunicació tenen molt clar el seu objectiu: d’erosionar ICV sigui com sigui i a qualsevol preu. Aquest govern tripartit molesta i ICV encara més.

Per tot això va ser un plaer veure al company Salvador Milà (primer conseller de Medi Ambient i Habitatge) a la tertúlia de Els Matins de TV3 posant les coses al seu lloc, explicant que les irregularitats es van donar sota la responsabilitat de CiU (amb Felip Puig com a conseller), en que consistien les mateixes i recordant que va ser el primer equip del nou govern a Adigsa (Salvador Milà, Ricard Fernández, Carme Trilla i Miquel Bonilla) qui les va denunciar i les va corregir. Algunes d’aquestes irregularitat estan encara en procés judicial.

La intervenció de Salvador Milà en aquest programa encara te més valor donat que el dia anterior el seu conductor (Josep Cuní) va acabar el programa llegint la informació apareguda a l’ABC que era de les més esbiaixades de les que es van publicar. Ell en el seu estil de sempre: barrejant informació i opinió.

L’informe de la Sindicatura de Comptes arriba amb retràs, però en ell es reconeix la transparència, l’honestedat i el rigor amb la que va treballar el primer equip d’habitatge del nou govern per posar Adigsa única i exclusivament al servei de la ciutadania i dels barris, i del qual ens sentim molt orgullosos.

Ell ho fa millor que jo. Si voleu llegir un bon article del Jordi Borja sobre la manifestació del passat 10 de gener i les condicions de vida del poble palestí, escrit amb el cor i amb el cap, clicleu aquí: http://http//www.elpais.com/articulo/cataluna/Catalanes/israelies/palestinos/elpepuespcat/20090119elpcat_5/Tes

FETS, NO PARAULES ...

Aquest era l’eslògan electoral del PSC a Catalunya i és el que s’hauria d’aplicar el Govern de Zapatero. Està molt be que el president demani l’aturada dels atacs israelians sobre la franja de Gaza, però aquestes paraules per ser serioses, coherents i honestes han d’anar acompanyades de fets concrets que estan a la seva ma i a la del seu partit:

1. Retirar l’ambaixador espanyol a Israel
2. Suspendre immediatament la venda d’armes d’empreses espanyoles a Israel
3. Comprometre’s a complir escrupolosament el Codi de Conducta de la UE per que fa a venda d’armes a països en conflicte
4. Suspendre els acords comercials d’Espanya i Israel.
5. Promoure dins de la UE la suspensió de la Relació Preferent amb Israel
6. Incrementar de forma substancial la solidaritat amb el Poble Palestí

El president Zapatero tindrà oportunitat de demostrar, amb “fets” i no paraules, el seu compromís i el del PSOE en la votació de la Proposició No de Llei que presentarà Joan Herrera (ICV) al Congrés dels Diputats/des. Perquè només les bones paraules no pararan el genocidi del Poble Palestí, i perquè només les bones paraules no donen credibilitat política. Ho veurem.

AMB PALESTINA AL COR (II)

Mentre desenes de milers de persones ens manifestàvem a Barcelona (la fotografia només il.lustra una petita part dels/les assistents), i a d’altres ciutats, contra la matança de palestins a mans de l’exèrcit israelià i la passivitat de la comunitat internacional, el mateix exercit estava intensificant l’assetjament al poble palestí, provocant més mort i destrucció. Si no els parem aviat deixaran reduït a la seva mínima expressió al poble palestí i sense cap possibilitat de desenvolupar-se com a persones perquè no en quedarà res.

Ha estat una satisfacció veure que la societat civil catalana ha reaccionat amb contundència contra la injustícia i amb mostres de solidaritat per a les víctimes. Però hem de fer tot el que estigui a la nostra ma per a demostrar-li al govern d’Israel que això tindrà conseqüències, que farem boicot de forma pacífica però contundent a tot allò que tingui a veure amb el seu país. Perquè no volem tenir cap relació amb un estat que mata, tortura i elimina tota esperança d’un poble sencer, amb un estat que incompleix de forma reiterada tots els tractats internacionals, els drets humans més bàsics i les repetides resolucions de l’ONU.

Espanya ha de retirar al seu ambaixador, deixar de vendre armes a Israel (quina vergonya) i interrompre les relacions polítiques i comercials. Per la seva banda el Govern de la Generalitat de Catalunya ha d’utilitzar totes les seves competències per incrementar la solidaritat amb el poble palestí i per anular qualsevol relació política, cultural, acadèmica o comercial amb Israel. El Govern ha de cridar l’atenció al seu Vicepresident (ERC) i al conseller d’Innovació, Universitats i Empreses (ERC) per a que anul·lin qualsevol programa de relacions amb Israel, com els que han promogut en les darreres setmanes. Cal abandonar qualsevol posició ambigua.

Per la Pau i els Drets Humans: Solidaritat amb el Poble Palestí, Boicot a l’estat d’Israel.

AMB PALESTINA AL COR

PAU, JUSTÍCIA I LLIBERTAT PEL POBLE PALESTÍ

ÉS PER LES PERSONES

És digne d’estudi sociològic l’atracció que el cotxe exerceix sobre amplis sectors de la societat. La seva atracció i preeminència en l’imaginari col·lectiu de les societats occidentals, i el d’altres, és de tal magnitud que la seva representació d’estatus social i símbol de llibertat personal ens pots portar a la irracionalitat més exasperant, i a ser víctimes d’una mena de patologia urbana amb greus conseqüències socials i ambientals.

Qualsevol iniciativa que limiti la "llibertat" del cotxe privat per arribar allà on vulgui, a la velocitat que vulgui i aparcar allà on consideri oportú el conductor/a genera una reacció en cadena que ratlla la violència, encara que sigui verbal, amb la utilització d’expressions i la defensa de conceptes que poden arribar a insultar la intel·ligència humana més primària.

Tres iniciatives han encès els semàfors vermells dels defensors a ultrança del cotxe privat, especialment els de La Vanguardia i del RACC, que s’han erigit en els principals defensors del cotxe, del conductor/a i de la llibertat individual. Aquesta defensa “desinteressada” s’exerceix contra la perillosa plaga, encara que minoritària, d’ICV que porta a la societat catalana a la perdició (i si no que li preguntin al company Josep Pérez Moya). La limitació de la velocitat a 80 km/h en les vies de gran capacitat de l’àrea metropolitana de Barcelona; la possibilitat de reduir l’amplada dels carrils en aquestes vies per limitar la velocitat (mesura que sense portar-se a terme ja ha destruït les economies familiars en reparacions de xapa); i l’entrada en funcionament de la limitació de velocitat variable en funció dels nivells de contaminació, de congestió i condicions atmosfèriques a les mateixes vies d’entrada a Barcelona.

Qualsevol de les iniciatives és titllada de recaptatòria i criminalitzadora dels conductors. És a dir, estan dissenyades de forma premeditada per recaptar més recursos econòmics a partir de la imposició de sancions, i ,a més, amb l’objectiu de fer-li la vida impossible als “pobres” conductors fins fer-los desistir d’utilitzar una arma de destrucció massiva. O sigui, que el govern confia cegament en els infractors per recaptar el suficient per mantenir les arques públiques, i que a més hi ha qui fa carrera política única i exclusivament per desenvolupar la seva venjança personal contra els seus conciutadans. Almodóvar podria fer un guió i la pel·lícula seria un èxit de taquilla.

Un bon exemple d’això és l’article signat pel Joan. B. Culla i Clarà el passat divendres 19 de desembre a El País sota el títol de ¿Por o contra el coche?. Reprodueixo només les preguntes que s’arriba a plantejar l’autor per il·lustrar aquesta patologia urbana:

“¿quién diablos va a comprarse un coche nuevo en estas condiciones de acoso, de criminalización del automóvil y del automovilista? ¿Para qué, para agotar la paciencia por las calles barcelonesas, para enervarse a paso de tartana en medio de una autopista vacía, para ir abonando multas, para leer -este mismo lunes- que en adelante uno no podrá vender el coche o renovar el carné si tiene sanciones pendientes de pago?”

Aquests arguments són repetits una i una altra vegada per desgastar als responsables polítics d’aquestes mesures en qualsevol mitjà de comunicació per polítics de l’oposició o de govern (perquè els silencis també sumen), opinadors oficials, tertulians, i participants en foros, d’una manera insistent i contundent sense límits.

Qualsevol anàlisi racional dels problemes que ha generat, i genera, la utilització massiva del cotxe privat pels desplaçaments habituals de la ciutadania i de les mercaderies, és senzillament obviada o titllada de dictatorial. La dependència del petroli, la contaminació, l’ocupació sense límits d’espai a les ciutats i pobles, les congestions, els accidents, els morts i els ferits, la despesa pública en construcció infraestructures, els dèficits en transport públic, les despeses en reparacions, assegurances, complements etc. Res de tot això existeix quan es tracta de defensar el cotxe i de demonitzar als responsables polítics que promouen aquestes polítiques.

I que consti, que qui escriu aquestes ratlles té cotxe.

ZAPATERO NO ENS REGALA RES

Avui el President Zapatero ha demanat paciència a la societat catalana per aconseguir un nou model de finançament. Diu que és una proposta complexa que requereix el seu temps, però que finalment complirà amb Catalunya i amb Espanya. Si hagués nou model de finançament abans d’acabar l’any semblarà que Zapatero ens ho regala i ens fa contents. El que ha de fer és complir amb l’Estatut per a que Catalunya disposi d’un nou finançament just i d’acord amb les necessitats del país.

Zapatero i el seu Govern (inclosa la Ministra Chacón) han tingut dos anys i quatre mesos per presentar una proposta que s’ajustés a l’Estatut que és una llei votada al Congrés dels Diputats/des i per la ciutadania catalana en referèndum. Es temps més que suficient per elaborar, negociar i presentar una proposta si es té voluntat per fer-ho. Per a això és el President del Govern Central i per això ha assumit lliurement les responsabilitats que comporta.

Si Zapatero no és capaç, o no vol, articular la famosa “Espanya Plural” (ya oblidada) i defensar-la davant de la dreta centralista, perquè hem de pagar-ho a Catalunya?.

Si finalment hi ha nou finançament, cosa que està per veure, serà mèrit de l’Estatut i dels qui el van impulsar, i de la tossuderia de la societat civil en exigir allò que és just i és llei. De regals res. Però caldrà està molt amatents per veure el contingut de la proposta. Espero que no tinguin l’ocurrència de presentar la proposta el 28 de desembre.

SONY

Si la direcció de Sony-Viladecavalls volia escalfar l’ambient laboral ho ha aconseguit amb matrícula d’honor. Desprès del viatge del President Montilla al Japó, on no van aparèixer acomiadaments per enlloc, i de la manifestació de dissabte passat de la plantilla de treballadors/es (amb la participació d’un bon grup de companys/es d’ICV), la direcció de l’empresa es despenja no només anunciant la congelació de sous pel 2009, sinó també l’acomiadament de 275 treballadors/es.

Fer-ho, a més, a les portes del període de les vacances de Nadal indica premeditació, nocturnitat, i molta mala llet. Els sindicats estaven disposats a parlar de congelació i d’altres mesures que asseguressin la continuïtat de la planta, però dins d’un pla de viabilitat de futur, perquè són conscients de la gravetat de la crisi econòmica, que per cert no han creat ells.

A partir d’aquesta “jugada” de l’empresa molt probablement els sindicats incrementaran les mobilitzacions i les negociacions, que hauran de continuar, es realitzaran en un ambient enrarit i ple de la desconfiança totalment justificada per part dels sindicats. I en aquest ambient haurem de continuar mostrant la nostra solidaritat amb els treballdors/es de la Sony i realitzant totes les gestions que estiguin al nostre abast per a que l’empresa es comporti amb “responsabilitat social”.

La direcció de Sony-Viladecavalls mostra així la seva cara més irresponsable i no mereix cap tipus de comprensió per part de dirigents polítics, i menys si són del Govern d’Entesa, com ha estat el cas del conseller Huguet en unes declaracions molt desafortunades en les que afirma, sobre les propostes presentades per l’empresa, que “ès pitjor el tancament”o que el Govern "no se sent enganyat". Amb aquests amics està clar que no calen enemics.

SONY

Si la direcció de Sony-Viladecavalls volia escalfar l’ambient laboral ho ha aconseguit amb matrícula d’honor. Desprès del viatge del President Montilla al Japó, on no van aparèixer acomiadaments per enlloc, i de la manifestació de dissabte passat de la plantilla de treballadors/es (amb la participació d’un bon grup de companys/es d’ICV), la direcció de l’empresa es despenja no només anunciant la congelació de sous pel 2009, sinó també l’acomiadament de 275 treballadors/es.

Fer-ho, a més, a les portes del període de les vacances de Nadal indica premeditació, nocturnitat, i molta mala llet. Els sindicats estaven disposats a parlar de congelació i d’altres mesures que asseguressin la continuïtat de la planta, però dins d’un pla de viabilitat de futur, perquè són conscients de la gravetat de la crisi econòmica, que per cert no han creat ells.

A partir d’aquesta “jugada” de l’empresa molt probablement els sindicats incrementaran les mobilitzacions i les negociacions, que hauran de continuar, es realitzaran en un ambient enrarit i ple de la desconfiança totalment justificada per part dels sindicats. I en aquest ambient haurem de continuar mostrant la nostra solidaritat amb els treballdors/es de la Sony i realitzant totes les gestions que estiguin al nostre abast per a que l’empresa es comporti amb “responsabilitat social”.

La direcció de Sony-Viladecavalls mostra així la seva cara més irresponsable i no mereix cap tipus de comprensió per part de dirigents polítics, i menys si són del Govern d’Entesa, com ha estat el cas del conseller Huguet en unes declaracions molt desafortunades en les que afirma, sobre les propostes presentades per l’empresa, que “ès pitjor el tancament”. Amb aquests amics està clar que no calen enemics.

MONTILLA S'EQUIVOCA

Durant els darrers dies s’han repetit les cròniques del viatge del President Montilla al Japó i les seves insistents declaracions per “salvar” les empreses japoneses a Catalunya. És evident que cal que el govern de Catalunya treballi per evitar el tancament de les empreses i no generar més atur, però el que cal és “treballar per a totes les empreses de a Catalunya”.

No tornem a confondre els termes: les empreses que més ocupació generen a Catalunya són les petites i les mitjanes, aquelles que no disposen d’un logo mediàtic, ni grans plantilles de treballadors per mobilitzar-se. Un nombre important d’aquestes empreses es troben amb moltes dificultats per tirar endavant i més quan els bancs els hi neguem finançament. Els ajuts públics a les empreses han de ser a canvi de la presentació de plans de viabilitat de futur i de la seva participació en un canvi de model productiu eficient i sostenible. Han de ser a canvi d’estabilitat laboral i formació dels treballadors per afrontar els nous reptes del mercat globalitzat.

El President Montilla s’equivoca llençant aquest missatge. Cal que el govern català s’impliqui en la recuperació del teixit industrial català en el seu conjunt, i en la generació de nous sectors industrials amb més valor afegit. Aquest acostament a les multinacionals japoneses del President Montilla, vol dir que coincideix amb les peticions de flexibilitat i congelació salarial?. Espero que no. En tot cas ICV ha de ser el garant, des del govern, de que aquest no s’inclinarà ni recolzarà velles receptes per superar la crisi del sistema capitalista.

QUANTS ANYS DE PADRÓ PER TENIR DRET A ACCEDIR A UN HABITATGE PÚBLIC?.

Com diuen, cada municipi és un món i estableix allò que considera oportú, encara que l’esperit de la Llei del Dret a l’Habitatge volia establir uns criteris homogenis a tots els municipis catalans: 3 anys de padró per accedir a habitatges públics de lloguer, i 5 anys per accedir als de compra.

La realitat, però, és ben diferent. Des del municipi de Terrassa que respecta aquests criteris des de fa molts anys, i municipis com el de Mollet del Vallès que ho fa per punts: cada any de padró equival a 1 punt, així que qualsevol jove nascut al municipi sempre surt amb avantatja davant de qualsevol altre jove major d’edat que només porti 10 o 15 anys vivint al municipi.

Desprès de l’aprovació de la Llei del Dret a l’Habitatge es va presentar el decret que regula el Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb protecció oficial. El Registre pretén homogeneïtzar aquests criteris i establir una comunicació fluida i eficient entre els registres de sol·licitants locals i el nacional. I aquí va començar el calvari del decret que es troba paralitzat desprès d’una intensa negociació amb el món local (capitanejat per alcaldies del PSC) que s’oposen a aquesta filosofia, des de l’argument que els habitatges de tal municipi han de ser pels seus ciutadans, sense voler atendre les necessitats d’accés a l’habitatge que planteja, per exemple, l’ampli grau de mobilitat a l’àrea metropolitana de Barcelona per motius laborals, o l’accés a un habitatge públic d’aquells ciutadans/es que els seus municipis hagin esgotats la possibilitats de créixer i per tant de construir més habitatges.

Des del meu punt de vista els arguments que utilitzen determinats alcaldes/es són purament populistes, electoralistes i injustos, que no pretenen solucionar cap problema sinó fe veure que defensen els seus ciutadans/es, envoltats en la bandera de l’autonomia municipal. La pràctica és molt il·lustrativa i així es pot comprovar com utilitzant els criteris inicials de la Llei i del decret proposat (3 anys pel lloguer i 5 per la compra) en municipis tant important com Barcelona o Terrassa, no s’ha generat cap problema.

Hores d’ara desconec com acabarà la negociació del decret, però és evident que qualsevol política pública d’habitatge a Catalunya necessita d’uns criteris clars i justos, del coneixement de la demanda d’habitatge existent, i fer front a les necessitats reals de la ciutadania per accedir a un be tant bàsic com és l’habitatge.

ZP: ARA SI, ARA NO

Els compromisos de ZP són com el Guadiana, ara hi són, ara no hi són. Avui mateix el portaveu del Grup Socialista, José Antonio Alonso, ha tornat a obrir la porta a un nou retràs en l’acord pel nou finançament de Catalunya. I serien tres !. Qualsevol observador amb una mica de seny es preguntarà cóm es possible que un president de govern es comprometi de forma pública tres cops i els tres cops incompleixi els seus compromisos, que són concrets i clars. I això desprès d’arrasar en les darreres eleccions generals a Catalunya al 2008, que de retruc li ha assegurat la victòria a nivell d’Espanya.

El PSC acaba d’obrir la seva Conferència Oberta, espai que vol ser una fàbrica d’idees i discurs polític pel partit. Jo crec que haurien de crear una comissió específica per “fabricar idees” que facin possible que ZP compleixi els seus compromisos amb Catalunya. I no només el referent amb el nou model de finançament, sinó també el traspàs de Rodalies de Renfe, o altres competències importants de l’Estatut de Catalunya.

Em temo, però, que mentre les enquestes li siguin favorables a Catalunya el preu que paga pels seus incompliments és zero, i, per tant, .................

CA N'ESPINÓS DE GAVA

Algú que no el conegui pot pensar que aquest barri pertany a aquelles promocions d’habitatge social dels anys 70, de la darrera etapa franquista com molts d’altres. També podria pensar que la seva ubicació i el seu estat podria ser producte de l’envelliment normal dels habitatges. Doncs no, estem parlant d’uns habitatges de lloguer construïts pel govern de CiU al 1997. Un barri planificat i construït lluny del casc urbá de la ciutat de Gavà, aïllat i amb moltes deficiències en els serveis i en el transport públic, en els que van concentrar a moltes famílies d’ètnia gitana provinents d’altres municipis.

És insultant que mentre els ferits i les seves famílies pateixen, CiU vulgui utilitzar el sinistre que ha provocat una gran explosió (les primeres investigacions apunten al gas natural com a detonant) per erosionar al govern de la Generalitat, i voler mostrar-se davant de la societat com un partit preocupat per la degradació urbana i social d’alguns barris de Catalunya. La única cosa que li ha preocupat a CiU en aquests darrers anys ha estat el nivell de seguretat del barri (conegut com un important centre de distribució de droga, amb tot el que això comporta). El portaveu de CiU, Oriol Pujol, hauria de demanar disculpes i s’hauria d’empassar les seves paraules amb una gran dosi d’humilitat.

Ara és el moment d’atendre a les víctimes del sinistre, des de tots els punts de vista, i assegurar-lis una nova llar. Més endavant ja parlarem de responsabilitats i segurament haurem de refrescar la memòria a més d’un/a.

HO HEM ACONSEGUIT !!

Abans de la IX Assemblea Nacional d’ICV vaig publicar a Treball i al blog quin era el principal objectiu de l’assemblea: que havia de ser en clau externa, especialment centrada en la crisi econòmica i en les propostes per superar-la des de l’esquerra; i d’altra banda havia de ser veritablement de rellançament del projecte ecosocialista d’ICV. L’article portava per títol “Una assemblea útil per la gent” i el darrer paràgraf deia: “Per aconseguir aquest objectiu totes i tots som corresponsables: una direcció sortint que no s’enroca, un president generós alhora de recollir la diversitat de posicionaments, i unes delegades i delegats disposats a trobar el to adequat en la crítica, capacitat per trobar les millors propostes i escollir una bona direcció. Fem-ho.”

Jo crec que ho hem fet, i bastant be. No és només una percepció personal, sinó la de moltes companyes i companys, de dins i fora de l’organització, i així també s’ha reflexat en la crònica realitzada pels diferents mitjans de comunicació. Això és, sent dubte, un èxit col.lectiu que hem de celebrar perquè demostra la maduresa i la serietat del nostre projecte polític. Només uns dies abans de l’assemblea, i vist el panorama, alguns ens conformàvem en no donar un espectacle polític com ha passat en d’altres trobades polítiques. Per això crec que podem estar molt satisfets, i que ara iniciem una nova etapa, amb les piles recargades i noves energies, per fer créixer el nostre projecte polític.

Tot no han estat flors i violes. Des del meu punt de vista la formació dels nous òrgans de direcció continua sent una assignatura pendent. Ens varem proposar escollir un Consell Nacional més reduït, al voltant de 170 membres, i una veritable Comissió Executiva que complís el seu paper. Finalment no ha estat possible i hem escollit un Consell Nacional amb 242 membres, i una Comissió Executiva de més de 50 que ha acabat sent un òrgan de representació territorial i sectorial. I per arribar-hi hem utilitzat un procés que ha creat més tensions de les habituals en l’elecció de qualsevol òrgan de direcció, i hem hagut d’inventat un nou àmbit de coordinació, el grup coordinador, per organitzar el treball de l’Executiva. Des del meu punt de vista, s’imposa una profunda reflexió per a que la propera Assemblea Nacional disposi de mecanismes més senzills i transparents per conformar els òrgans de direcció. La renovació i la innovació també passa per aquí. Continuarem parlant ...

I ara, a treballar.

MIGUEL NÚÑEZ

ESCRIC EN MAJÚSCULES PERQUÈ L’OCASIÓ S’HO MEREIX. ENS HA DEIXAT MIGUEL NÚÑEZ: UNA GRAN PERSONA I UN GRAN POLÍTIC. HA ESTAT UN PLAER CONÈIXER AL MIGUEL I COMPARTIR AMB ELL PARTIT I ENTITAT.

HA ESTAT UN COMPANY AMABLE, TENDRE, PROPER I AMB LES IDEES CLARES. SEMPRE ATENT ALS CANVIS SOCIALS I PARTIDARI DE LES RENOVACIONS.

SENS DUBTE UN REFERENT POLÍTIC DE PRIMER ORDRE. PERÒ SOBRE TOT UNA GRAN PERSONA. EL TROBAREM A FALTAR.

TELEFONIA MÒBIL: QUE PAGUIN !!

Cal felicitar a l’Ajuntament del Prat i al municipalisme que representa ICV per la sentència que falla a favor de l’ajuntament en el litigi que manté amb les companyies de telefonia mòbil. Aquestes companyies es neguen a fer efectiva una taxa municipal (1,4% de la seva facturació) per la utilització de la xarxa pública alhora de donar servei als telèfons mòbils. Telefònica va portar l’ordenança municipal al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i aquest ha fallat a favor de l’Ajuntament de El Prat, que ha demostrat amb informes tècnics que efectivament les companyies necessiten utilitzar la xarxa pública per donar els seus serveis. La companyia portarà la sentència al Tribunal Suprem, però la sentència ve a reforçar l’autonomia municipal i l’increment dels recursos econòmics que tant necessiten els nostres ajuntaments. També posa sobre la taula que la valentia i la determinació política són ingredients bàsics per l'avenç del municipalisme, i per a que les grans empreses facin front a les seves obligacions fiscals, les municipals també.

L’altra reflexió a fer és comprovar, un cop més, la solitud en que es troben els ajuntaments alhora de defensar els interessos locals davant de grans companyies de serveis que actuant en règim de monopoli, o no, sempre intenten esquivar l’administració local alhora de fer efectius els seus compromisos fiscals, de qualitat, etc. Ho comprovem amb les companyies elèctriques i ara amb les de telefonia mòbil. La pregunta és: per què els ajuntaments no reben el suport de les altres administracions en la defensa dels interessos locals?. És que els ajuntaments no formen part de l’administració?. Per què l’Estat i la Generalitat no posen al servei del món local els seus recursos tècnics i jurídics en aquests litigis?. Els governs d’Espanya i de Catalunya encara tenen molt camí a recórrer per acabar amb aquesta situació injusta, i per atorgar als ajuntaments el reconeixement institucional, competencial i pressupostari que es mereixen com administració propera i imprescindible per incrementar la qualitat de vida de la ciutadania.

UNA ASSEMBLEA ÚTIL PER LA GENT

Celebrarem l’Assemblea Nacional en un moment polític crucial: la magnitud de la crisi econòmica i els seus efectes sobre la vida de les persones; els debats sobre el model de finançament i l’aplicació de l’Estatut; i l’equador de la legislatura del Govern d’Entesa. És, a més, la primera assemblea nacional que celebrem estant al Govern de la Generalitat: per nosaltres un fet històric. Deu ni do.

Davant d’aquesta situació hem de saber donar-li la volta a les prioritats de l’assemblea, desterrant l’endogàmia. L’assemblea va ser convocada, per voluntat pròpia, molt en clau interna. Teníem, i tenim, la necessitat de fer balanç, de reconèixer errors i proposar solucions per superar-los, de renovar la direcció i, sobre tot, de rellançar el projecte.

La situació política, que ha canviat radicalment en pocs mesos, ens obliga a replantejar les prioritats de l’Assemblea Nacional. Hem de fer-la sobre tot en clau externa, oferint al país un relat polític sobre la crisi i quina és la via per a que al final del túnel puguem assolir una societat més justa, més solidària i més sostenible.

Nosaltres hem de fer l’assemblea pensant en la gent i en allò que més preocupa. Sabem, però, que els mitjans de comunicació, especialment alguns, voldran posar l’èmfasi en les qüestions internes: quant som capaços de desgastar als dirigents nacionals, quin serà el nivell de crítica als nostres consellers, quina presència tindran els diferents manifestos, si els joves prendran el palau d’hivern, etc. No els hi fem el joc, perquè a la majoria de la gent aquestes qüestions els hi interessen ben poc.

Sense renunciar a debatre els temes a fons, fent l’autocrítica necessària, i propiciant la renovació que creiem oportuna, hem de centrar els objectius de l’Assemblea Nacional en allò que importa a la societat i elevar la nostra mirada política, perquè el resultat final sigui, de debò, el rellançament del projecte ecosocialista: roig, verd i lila. Centrem l’assemblea en les propostes per sortir de la crisi, i en obtenir les eines necessàries per arribar a la gent, als barris i a tots aquells que es senten d’esquerres i ecologistes.

Per aconseguir aquest objectiu totes i tots som corresponsables: una direcció sortint que no s’enroca, un president generós alhora de recollir la diversitat de posicionaments, i unes delegades i delegats disposats a trobar el to adequat en la crítica, capacitat per trobar les millors propostes i escollir una bona direcció. Fem-ho.

 

CRISI ECONÒMICA, SOCIAL I AMBIENTAL

Reproduixo a continuació un article d'opinió que he fet arribar a diversos mitjans de comunicació i que espero publiquin: "Cada dia està més clar que la crisis econòmica serà llarga. Les convulsions creades per la crisis del sistema financer mundial i el crac de la bombolla immobiliària situen al món ric i desenvolupat davant d’una profunda crisi del sistema capitalista. Però aquesta crisi no és només econòmica. És una crisis social i ambiental. Avui ja són pocs els que s’atreveixen a negar el canvi climàtic provocat per l’activitat humana i les seves conseqüències sobre els nostres sistemes de vida. Però aquesta consciència global contrasta amb l’enorme resistència del mateix sistema, que l’ha provocat, a adoptar els canvis necessaris que facin possible un nou horitzó de progrés i benestar per a tothom. En els darrers mesos hem viscut crisis provocades per l’encariment especulatiu dels carburants i dels aliments bàsics, sense que la comunitat internacional hagi reaccionat amb claredat.

Les conseqüències de la crisis financera estan situant l’economia real d’empreses i famílies en una posició dramàtica. Per això cal que la mateixa intensitat que estan dedicant els governs en rescatar el sistema financer s’utilitzi per rescatar les economies del teixit empresarial productiu, de les famílies, i per acompanyar la transició cap a un nou model de desenvolupament sostenible. No hem de consentir que els fons públics per rescatar el sistema financer vagin a parar a les mateixes mans dels que han provocat la crisis i s’han enriquit.

En aquesta situació totes les administracions (l’estatal, autonòmica i local) han de mantenir i incrementar la despesa social i la inversió pública com a millor fórmula per contribuir a la recuperació econòmica, sobre noves bases, i a que els efectes de la crisis no la paguin els més febles. Consolidar un bon nivell de prestacions econòmiques i socials és assegurar el nivell de consum familiar imprescindible per a que moltes empreses no es vegin engolides per la crisi amb la consegüent pèrdua de llocs de treball.

Necessitem accelerar la introducció d’energies renovables per dependre menys dels combustibles fòsils, i el seu mercat especulatiu, i alhora rebaixar les nostres emissions de gasos contaminats per respirar millor i ser més competitius. De la mateixa manera necessitem canviar el nostre model de mobilitat incrementant les inversions en el transport públic, ampliant la seva xarxa en funció de les necessitats econòmiques i socials. Energies renovables i transport públic són dos dels sectors amb un potencial de creixement molt important i generadors de llocs de treball, tant en la fabricació dels sistemes com en el seu manteniment.

Aquesta intervenció pública, que és patrimoni de l’esquerra, és fins i tot aconsellada pel darrer premi Novel d’Economia, Paul Krugman, que s’ha destacat per la seva crítica de les polítiques neoliberals de George Bush. Des d’aquest punt de vista és preocupant que el govern de Zapatero no vulgui caminar amb pas ferm per aquest camí vista la proposta de Pressupostos Generals de l’Estat pel 2009, que no esgota les possibilitats de dèficit públic i retalla els recursos als ajuntaments. Ara es veu més clar que mai com mesures populistes i electoralistes, aplaudides per la dreta, com el retorn dels 400€ o la supressió de l’Impost de Patrimoni, a més de ser injustes, s’han demostrat totalment inútils per afrontar la crisi i en canvi han retallat els recursos públics que ara farien falta per les polítiques socials.

Els recursos públics han de servir per d’evitar l’execució d’hipoteques de l’habitatge principal per impagament per tal d’evitar que moltes famílies perdin la seva llar i s’incrementin els problemes socials. Paral·lelament la Generalitat ha de continuar invertint en habitatge de protecció oficial, especialment en lloguer, per tal d’assegurar l’accés de les famílies a un habitatge digne a un preu assequible i per fer créixer un nou mercat d’habitatge allunyat de l’especulació.

Les institucions han de procurar el finançament necessari per aquelles empreses disposades a invertir en innovació i creació de llocs de treball. Els ajuts públics han d’orientar-se a recolzar, des de la diversitat, sectors econòmics que substitueixin la construcció com a gran locomotora de l’economia. Per contra, les institucions han d’impedir que determinats empresaris vulguin aprofitar-se de la situació de crisis per executar ajustos en les plantilles no justificades. Aquest és un bon moment per exigir a les empreses la seva responsabilitat social, mantenint les plantilles i el poder adquisitiu dels salaris.

Des d’ICV treballem per a que al final del túnel ens trobem amb una societat més justa, una economia més humana i social, i un món més habitable per a nosaltres i les noves generacions."

ECOSOCIALISME, SI

De vegades és millor no dir res que dir perogullades. En castellà diuen “por la boca muere el pez”, i és que el ministre Corbacho s’acaba de despatxar pronosticant que en dos mesos la crisi financera serà “finiquitada” i després iniciarem un període de “confiança”. Una cosa és no caure en el catastrofisme i no crear alarmisme, i una altra és no voler parlar clar a la gent i amagar la realitat que és com dir mentides. El sistema capitalista ha fet fallida i no sols ens trobem davant d’una crisi financera i immobiliària, és una crisi d’esgotament de model en la que conflueixen la crisi social, ambiental, energètica i alimentària.

Des de l’esquerra s’ha de plantejar de forma clara que cal avançar en una alternativa global al sistema capitalista i al model de desenvolupament insostenible que porta associat des de tots els punts de vista. És possible que la socialdemocràcia es conformi a que els bancs tornin a donar crèdits i es reactivi l’economia, però això no significarà sortir de la crisi, significarà que els poderosos que s’han enriquit creant tanta destrucció i patiment podran continuar fent de les seves, un cop rescatats amb diner públic. La dreta té clar que vol fer. Ho ha expressat molt clarament Nicolàs Sarkozy: refundar el capitalisme.

Els ecosocialistes també ho tenim clar: canviar de sistema. I per això cal que la política governi l’economia i la reguli, modernitzar ecològicament l’economia per produir i consumir d’una altra manera, canviar el model energètic i de mobilitat amb la introducció massiva d’energies renovables i transport públic, enfortir l’estat del benestar per assegurar la igualtat d’oportunitats, i lluitar contra la pobresa i les desigualtats arreu del món. No és una recepta màgica però el capitalisme és incapaç d’oferir un horitzó d’esperança i progrés a la humanitat. L’ecosocialisme si.

Aznar: Planeta Negre (ni blau, ni verd, ni ...)

Podríem fer molta broma però quan Aznar i el que representa, al servei dels neocons del món, argumenta la seva oposició a que s’inverteixin recursos en la lluita contra el canvi climàtic sap molt be el que diu, i perquè ho diu.

És l’expressió d’aquells poderosos que veuen perillar “la seva llibertat” per contaminar sense controls, que volem impedir els canvis que s’han de realitzar en el model de desenvolupament insostenible en el que vivim en el camp de l’energia, de la mobilitat, de l’explotació del medi natural, en la manera de produir i de consumir. És a dir, que veuen perillar els seus privilegis i la seva impunitat. És el portaveu dels “Poceros” globals, que enlairen la paraula llibertat per amagar les seves vergonyes.

Ho fa, a més, deliberadament en una etapa de forta crisi on existeix una alta sensibilitat de la ciutadania pel que fa a la utilització dels recursos públics. Està llençant un missatge populista molt clar: no permeteu que aquests irresponsables malgastin els vostres impostos en tonteries sense cap mena d’importància, mentre vosaltres esteu en crisi. En marc on fa les declaracions, la presentació d’un llibre del seu amic dretà, Vàclav Klaus, que es titula Planeta blau (no verd) és molt indicatiu de quines són les seves intencions.

D’aquest personatge podríem dir moltes coses (mentider i cínic entre moltes altres), però no perdem de vista que el PP encara rep el suport de 10 milions de votants i que es tracta d’una lluita de valors, de principis i d’idees. En fi, que tenim molta feina per convèncer a milions de persones de que la lluita contra el canvi climàtic és inseparable de la superació de l’actual crisi, perquè la crisi no és només econòmica o financera, és social i és ambiental, i el nostre futur està en qüestió.