AIGUA

L’aigua és un be natural escàs, imprescindible per la vida, que hem d’utilitzar de manera sostenible i responsable. Aquesta afirmació repetida en multitud d’ocasions pren aquests dies més força desprès de que les conques del Llobregat i del Ter hagin entrat en situació “d’excepcionalitat 2”. Estem patint una de les sequeres més greus i perllongades de la nostra història recent, amb una perspectiva de canvi climàtic que afectarà greument els països que s’ubiquen en la ribera mediterrània, i que cada vegada seran més continuades. Quan des d’ICV hem defensat que cal canviar l’actual model de desenvolupament esgotat, el consum d’aigua és un dels elements centrals de canvi. Hem de preparar el país per assegurar la disponibilitat d’aigua pels usos de la nostra societat (consum humà, productiu, agrícola i de lleure), i fer-ho amb perspectives de futur i basat en un model més sostenible. Estalvi, reutilització, i administrar els recursos propis: la nova cultura de l’aigua.

Ara que la sequera i les seves conseqüències econòmiques, socials i ambientals estan més presents en el debat ciutadà es poden visualitzar les diferents posicions polítiques sobre com assegurar-nos la disponibilitat d’aigua suficient i perllongada en el temps. Hi han com a mínim dos maneres d’apropar-se a solucions bastant definides i que es diferencien bàsicament en la resposta a les propostes de transvasaments (de l’Ebre o del Roïna), que no és altra cosa que sobre el model. Estem, per tant, en un moment decisiu per definir el futur que volem. Des del Govern de la Generalitat de Catalunya, i més en concret des del Departament de Medi Ambient i Habitatge s’ha apostat, per coherència, per la nova cultura de l’aigua, es a dir, per gestionar l’oferta de recursos hídrics propis, per continuar amb les polítiques d’estalvi i innovació, per la reutilització de l’aigua a través de les depuradores i per la dessalació i depuració de l’aigua del mar (dessaladores), com aposta estratègica de futur a curt i llarg termini. Aquesta línia de treball te en compta l’escenari de canvi climàtic i de sequeres continuades com a molt probables.

La dreta no ho veu igual: el PP defensa encara el transvasament de l’Ebre, i CiU defensa aferrissadament el transvasament del Roïna (França) com a solució estructural. Qualsevol comparació econòmica, ambiental, i de model, s’inclina per l’aposta d’ICV i del govern de la Generalitat. El transvasament de l’Ebre ja sols és defensat pel PP amb enfrontaments interns entre l’Aragó i el País Valencià. I si comparem la proposta de transvasament del Roina i el conjunt de polítiques que representen la “Nova Cultura de l’Aigua” el balanç és molt clar. El transvasament de Roina suposaria la construcció d’una gran infrastructura de canalització de més de 400 quilòmetres (300 d’ells en territori francès) amb un impacte en el territori important (canalització amb una afectació d’uns 20 metres amplada al llarg del recorregut). Suposaria, a més, la instal·lació de com a mínim 5 sistemes de bombeig per salvar els accidents geogràfics, i finalment la depuració de l’aigua per fer-la potable. Tot indica que la construcció de les dessaladores que proposa el govern català i la seva connexió té un cost més baix, i un impacte ambiental significativament menor. En els darrers anys l’avenç tecnològic a fet disminuir en un 50% el consum energètic de la dessalació.

Però hi ha, a més, un element de vital importància des del meu punt de vista: el nivell de dependència de l’exterior que representa cadascuna de les propostes. La nova cultura de l’aigua no té cap dependència de l’exterior perquè gestiona els recursos propis, en canvi el transvasament del Roina ens deixaria en mans de decisions llunyanes. Qualsevol política que tendeixi a reduir la nostra dependència de l’exterior ja sigui en recursos hídrics o en fons energètiques és una clara aposta per la modernització del país, i pel model de desenvolupament sostenible. ICV no para el país, el que fa és donar-li una nova direcció a les polítiques econòmiques, socials i ambientals, i això és el que preocupa als poderosos.

EL PEIX QUE ES MOSEGA LA CUA

Esperem que la precampanya gràfica d’ICV-EUiA porti molta cua en els propers dies. I no serà per peixos!. Ahir el Marc Rius, director nacional de la campanya, presentava a Terrassa la precampanya gràfica, el perquè de la mateixa i els seus objectius. És realment una campanya diferent, amb contingut polític sobre els problemes reals de la gent, i que cerca la reflexió de la ciutadania davant de determinades situacions. Fuig de la subhasta electoral i de la resposta a d’altres partits polítics, fet tan usual en política i que tanta desafecció provoca.
Es tracten tres temes: el repte de la immigració, la situació dels mileuristes i de l’habitatge, i l’estat del transport públic i el medi ambient. Són frases que s’encadenen per acompanyar la reflexió i que acaben amb una resposta amb els que trenquem el cercle viciós. ICV-EUiA vol parlar dels problemes de Catalunya però des de la vessant més quotidiana que afecta a les persones:

-“Un mileurista guanya 1.000 € al mes. Una hipoteca costa 1.000 € al mes. Pregunta: Com menja un mileurista? Resposta: o pugen els sous o baixen les hipoteques”,
-“Si el transport públic no funciona tots anem amb cotxe. Si tots anem amb cotxe, ens carreguem el medi ambient. Si el transport públic no funciona, ens carreguem el medi ambient. Solució: el transport públic ha de funcionar.
-“Si no donem drets als immigrants, no podem reclamar-los deures. Si no podem reclamar els deures als immigrants, no podem donar-los drets. Solució: donem als immigrants tots els drets. Exigim-los tots els deures”.

Aquests tres misatges apareixeran en 310 opis del Metro de Barcelona, i en les línies de rodalies tant de FGC com de Renfe. Marc Rius ha qualificat la campanya “d’austera” i ha explicat que el pressupost total de precampanya i campanya serà de 900.000 euros, amb poc paper (esperem que els altres partits també facin públic el seu pressupost electoral). La precampanya “sobretot serà molt interactiva perquè està basada en la mobilització a la xarxa”. Així a partir de demà, comptarà amb un perfil a Facebook, un canal propi a Youtube per seguir en vídeo la campanya, una galeria d’imatges a Flickr, un lloc a Myspace, on convidarem als músics de Myspace a fer-se amics i amigues d’en Joan Herrera, a més del bloc del cap de llista (http://joanherreratorres.blogspot.com) que ja fa unes setmanes que funciona.

LA SANTA INQUISICIÓ

La jerarquia de l’església catòlica té nostàlgia de temps passats i en el seu procés de radicalització cap a l’extrema dreta ens mostra la seva autèntica cara totalitària: si poguessin ens imposarien la seva visió del mon, la seva moral i la seva manera de viure (sempre amb grans dosis de cinisme i d’hipocresia). Una cosa és que opinin sobre la societat i una altra ens que ens vulguin imposar la seva doctrina dogmàtica i antiquada.

Les lleis d’aquests país no obliguen ningú a divorciar-se, ni a avortar, ni a casar-se a les persones del mateix sexe, per posar alguns exemples. És lícit que l’església catòlica demani als creients que es comportin d’una determinada manera, i seran els creients practicants els qui acceptin o no les seves directrius morals. Però no és lícit que vulguin eliminar drets polítics i socials, que és el que atorguen aquestes lleis, per la via d’imposar-nos la seva moral. Aquest és un comportament antidemocràtic que hauria d’estar perseguit per la justícia.

Que l’Església Catòlica introdueixi el terrorisme com arma electoral contra el Govern indica fins a quin punt les cúpules més dretanes de l’Església i del PP estan coordinades. Ja no s’en recorden de les negociacions amb ETA promogudes per Aznar quan va ser president del Govern, ni que van ser membres de la mateixa església els que van actuar com intermediaris, com en molts altres conflictes d’aquest tipus. Aquests oblits premeditats per afavorir al PP estan mancats de qualsevol ètica.

Aquesta entrada en campanya electoral, “como elefante en cacharrería”, tindrà les seves conseqüències. En primer lloc acaben de provocar una mobilització electoral d’aquells que no estan disposats a acceptar les imposicions de l’Església, ni a aguantar aquest nivell de cinisme, d’hipocresia i demagògia. I aquesta reacció obligarà al PP a radicalitzar-se, si és que és possible més encara, per defensar les tesis eclesiàstiques. I donat que han entrat en campanya electoral la nit del 9 de març seran guanyadors o perdedors (jo espero que perdedors), i d’una manera o d’una altra també tindran que atenir-se a les conseqüències.

En aquest marc les propostes que presenta ICV-EUiA a les eleccions a favor d’un estat laic i en contra dels privilegis que encara manté l’Església Catòlica (i que el PSOE no ha volgut eliminar), prenen més força i seran punt de referència per a molts/es votants progressistes: “Estat laic. Derogació dels acords del Vaticà de 1976 i 1979. Regulació de les relacions entre l’Estat i l’Església Catòlica, així com la resta de confessions, mitjançant el règim de legislació ordinària”.

PROPINA PELS RICS, ALMOINA PELS POBRES.

La proposta llençada per ZP de retornar 400€ a més de 13,5 milions de contribuents ha desfermat un munt de crítiques polítiques i socials. Un diari de gran tirada titulava que la proposta havia indignat als sindicats i descol·locat al mateix PSOE. Aquesta proposta més enllà de ser electoralista, populista i injusta torna a posar sobre la taula l’encegament del PSOE per competir amb la dreta amb polítiques de dretes. I amb això no fa altra cosa que promoure valors conservadors i insolidaris dins de l’electorat progressista. Ho hem vist en masses ocasions al llarg de la legislatura: en política econòmica i fiscal (reforma de l’IRPF, xec nadó, ajuts al lloguer per joves, llei hipotecària, presumir de superàvit pressupostari, etc); en model territorial (discussió de l’Estatut i incompliments, priorització de l’AVE per sobre de rodalies, cursa per veure qui és més patriota, etc); o en mantenir i incrementar privilegis a l’església catòlica. Com és possible que un govern que presumeix de superàvit pressupostari, que aquest 2008 ha dotat la Llei de Dependència amb només 871 M€, ara ens proposi no ingressar 5.400 M€?. Aquesta proposta atempta contra les bases de l’estat del benestar i contra la cohesió social. Com ho ha expressat molt be Joan Herrera, “és donar propina als rics i almoina als pobres”

Un estat del benestar fort i modern (al que Catalunya i Espanya encara no han arribat) requereix d’un model fiscal progressiu i just que garanteixi ingressos suficients, perquè sense ingressos no es poden desenvolupar bones prestacions socials i perquè ha de pagar més qui més té. No és just que les rendes del capital contribueixin menys que les rendes del treball, que els poderosos sempre trobin mecanismes per contribuir el mínim possible, que els salaris hagin perdut poder adquisitiu mentre les beneficis empresarials i finances s’hagin multiplicat. Cal aturar aquesta subhasta electoralista entre el PSOE, el PP i CiU per veure qui redueix més els impostos, i res millor que votar amb intel·ligència propostes d’esquerres clares, justes i valentes: votar ICV-EUiA.

AMB PALESTINA AL COR

Dijous i divendres passat vaig participar en dues de les múltiples concentracions ciutadanes de solidaritat amb el poble palestí i de condemna al bloqueig criminal que exerceix Israel amb el beneplàcit dels EEUU i la passivitat de la comunitat internacional . La primera a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona i la segona al Raval de Montserrat a Terrassa. A totes dues concentracions hi havia ciutadans/es palestins que be havien estat feia poques setmanes a Gaza o aquests darrers dies intentaven establir contacte telefònic amb els seus familiars amb poc èxit. Ens explicaven les seves vivències personals i sobre tot expressaven la seva angoixa per tot el que està passant i pel destí incert dels seus amics/gues i familiars. No hi ha cap explicació que justifiqui com la comunitat internacional ha assistit, impotent o mirant cap a un altre costat, a la construcció de la presó més gran del món on centenars de milers de persones són privades de llibertat i dels serveis més bàsics de l’ésser humà.

He recordat que una de les primeres campanyes en les que vaig participar quan vaig iniciar la meva militància política a la Joventut Comunista de Catalunya era justament de solidaritat amb el poble palestí amb aquest mateix lema, “Amb Palestina al Cor”, que ara ha recuperat Joves d’Esquerra Verda, i d’això fa més de 20 anys. Tots aquests anys han transcorregut entre l’esperança i la frustració, sobre tot la segona, que carreguen les esquenes d’un poble al que no deixen trobar el seu lloc al món. Els interessos polítics i geoestratègics d’occident (especialment dels EEUU i d’Israel, però també de la Unió Europea i d’altres estats de l’Orient Mitjà) bloqueixen una sortida negociada del conflicte que respecti el dret a ser i la dignitat de tot un poble. Mestres tant, mort, fam, esperances trencades ....

Una dona palestina, en una de les concentracions ens va dir: “ja sé que per molts dels que avui esteu aquí la política és una merda, però jo us vull dir que per nosaltres, pel poble palestí, la política és la vida”. I és que només la política pot acabar amb aquest conflicte i donar llum a l’estat de Palestina. Però ha de ser una política ferma, compromesa i valenta que només pot sorgir de la unitat del poble palestí, les Nacions Unides i la Unió Europea. Des de tots els àmbits polítics i socials hauríem d’empènyer en aquesta direcció, per construir les condicions necessàries que ens portin a una pau duradora en aquest 2008. Malgrat tot no podem perdre l’esperança.

EL PLA TREN 2014 A TERRASSA

El passat dijous vem presentar a Terrassa el Pla Tren 2014 de la ma de la Núria Buenaventura, número 2 de la candidatura d’ICV-EUiA a les eleccions generals per Barcelona. Aquest és un pla elaborat per l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP), i que conté moltes de les propostes que ICV ha estat fent en els darrers anys per millorar la xarxa ferroviària catalana, i per això l’hem fet nostre. La seva particularitat inicial és que marca un seguit d’actuacions prioritàries en la xarxa ferroviària per ser portades a terme en un curt termini de temps (6 anys), estant quantificades econòmicament (una inversió de 7095 milions d’€), i amb l’objectiu de convertir Catalunya en un país més modern i sostenible pel que fa a la mobilitat de la majoria de la població. L’aplicació d’aquest pla suposaria assolir en sis anys un sistema ferroviàri d’excel·lència pel conjunt de Catalunya.
Una de les seves virtuts és que no es tracta d’un llistat de propostes, sinó que l’aplicació del conjunt d’intervencions reforça la xarxa ferroviària en forma de xarxa interconnectada, i possibilita futurs creixements. Aquesta inversió és totalment possible donats els recursos extraordinaris de la Disposició Tercera de l’Estatut, que fins al 2014 suposen una inversió de més de 35.000 M€. El conjunt del Pla Tren 2014 suposaria un 21% d’aquests recursos i equival a la quantitat invertida en la línia de l’AVE Madrid- Barcelona.
El Pla Tren 2014 fa un plantejament general de millora de la xarxa ferroviària arreu de Catalunya, però té una incidència concreta al Vallès Occidental i a Terrassa. El conjunt d’aquest pla suposa una millora substancial de la xarxa ferroviària de rodalies i regionals que com ja sabem ha estat abandonada durant molt anys per prioritzar l’AVE. Per Terrassa el pla suposa les següents actuacions a més del perllongament de la línia de FGC, i de la construcció de la tercera estació de Renfe a l’oest de la ciutat (Can Boada, La Maurina, Roc Blanc):
Construcció de la via Terrassa- Viladecavalls- Martorell, que forma part del projecte de nova línia orbital ferroviària. Millora considerable de la nostra connexió amb les comarques de la segona corona de Barcelona (Baix Llobregat, Vallès Oriental, Maresme, Alt Penedès i Garraf).
Dues línies de Rodalies Renfe: la C-4 (actual), i la C-5 (Martorell)
Trens semidirectes Terrassa- Sabadell- Barcelona (Renfe C-5), amb un estalvi de temps de viatge (nou túnel a Montcada).
Accés ràpid als nodes de Barberà i Martorell per intercanviar amb trens regionals.
Dotar Terrassa d’un sistema mixte de tramvia interurbà (tram-tren) que alhora que fa de circumval·lació de la ciutat ens connecta amb Sabadell, Barberà, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Cerdanyola, utilitzant d’entrada i sortida la N-150. El plantejament és que a més aquest tramvia tingués un intercanviador amb l’estació de FGC a Can Roca, i amb la nova estació de Renfe a les Arenes- Torresana.
INVERSIONS A TERRASSA I ENTORN PROPER
- Nova estació Renfe Terrassa-Oest ……………………………… 3 M€
- Contrucció tram C-5 fins Martorell ……………………………….. 200 M€
- Contrucció Tram-Tren Vallès (1ª fase) …………………………... 300 M€
- Parc Mòbil Tramvia i tren ………………………………………….. 100 M€
Total aprox. 603 M€

LA RAMBLA I LA MOBILITAT

Reprodueixo a continuació un article que he enviat als mitjans de comunicació: " Sembla que els primers dies de Terrassa amb la Rambla tallada han transcorregut amb una certa normalitat. Des d’algunes instàncies fins i tot s’ha expressant sorpresa per lo bé que està funcionant el dispositiu municipal, i la resposta de la ciutadania. Des del Grup Municipal d’ICV-EUiA sempre hem cregut que la ciutadania respon quan es posen els mitjans i s’articulen bones campanyes d’informació. Ho hem pogut comprovar en altres ocasions com per exemple en la recollida selectiva de residus. Hem de felicitar el nivell de civisme que s’ha manifestat durant aquests dies i ,al mateix temps, no oblidar-nos de reconèixer les molèsties que estan patint els veïns dels carrers afectats per les obres i el desviament del trànsit.

Però més enllà d’aquesta situació concreta el tall de circulació de la Rambla ens possibilita fer algunes reflexions de cara al futur que ens orientin a dissenyar una Rambla millor, però ja incorporada a un model de mobilitat sostenible. En els darrers anys s’han mantingut diverses discussions, algunes més apassionades que d’altres, sobre les possibilitats de reduir el trànsit de La Rambla, per fer-la més amable i incrementar la seguretat de les persones. No pocs polítics, de diversos partits, han defensat que era impossible “tocar” La Rambla fins que no estigués construït el IV Cinturó que actuaria com a ronda i ruta alternativa. La realitat ho desmenteix: encara no s’ha construït el IV Cinturó, s’ha tallat la Rambla al 100% i no hem assistit a cap desastre. Fins i tot el transport públic és avui més eficient perquè disposa d’un carril bus de debò. És el mateix que passava amb l’avinguda de Barcelona: no es podia reduir el volum de circulació perquè era una artèria de trànsit imprescindible, i l’avinguda s’ha reurbanitzat reduint l’espai de circulació i tampoc ha passat res. I un tercer exemple el podríem trobar en l’èxit de l’ús de la bicicleta en els darrers mesos com a mitjà de transport quotidià, malgrat els escèptics locals i la geografia urbana. Aquests tres exemples ens poden portar a pensar que la visió sobre la mobilitat a Terrassa ha estat en moltes ocasions “conservadora”, és a dir, no actuar per no crear problemes.

Si avui podem observar la fluïdesa amb la que circulen els autobusos pel carril-bus dels carrers Gal·lileo i Arquímedes, és relativament fàcil imaginar-se com circularien per tota la ciutat si tothom respectés el carril bus, les parades, i no s’aparqués en doble fila. Hauríem d’aprofitar aquesta experiència per promoure un compromís cívic més ampli de la ciutadania, i d’altra banda la Policia Municipal hauria de reforçar més la seva actuació a la via pública per assegurar la prioritat del transport públic, perquè tothom hi sortirà guanyant.

Aquesta experiència, que sens dubte serà enriquida quan es plantegi la remodelació de La Rambla, ha d’obrir noves oportunitats per recuperar espai ciutadà, promoure més decididament el transport públic (al centre i als barris), i disminuir les nostres emissions de gasos hivernacle de manera substancial. La revisió del Pla Director de Mobilitat de Terrassa, que es realitzarà aquest any 2008, ha de ser una bona oportunitat per a planificar amb perspectiva de futur la mobilitat a la ciutat. Hem de redissenyar les actuals línies del transport municipal tenint en compta l’impacte positiu de l’entrada en funcionament del “Metro” de Terrassa i l’entrada en funcionament de les noves estacions de Renfe (una a Les Arenes-Torresana en obres, i una altra a Can Boada-La Maurina sense programar encara perquè el Ministeri de Foment no ho ha considerat oportú). Hem de preveure com guanya espai la bicicleta perquè aquest mitjà de transport ja ha demostrat la seva potencialitat en pocs mesos. I hem de planificar l’arribada del “Tramvia” a la ciutat per completar una oferta de transport públic potent i de qualitat. Crec, sincerament, que Terrassa es troba en una situació privilegiada per fer de la mobilitat sostenible un dels seus signes d’identitat. Siguem, per tant, més valents, més imaginatius i donem més confiança a la ciutadania".

Els somnis possibles.

He vist el resum de la participació del Joan Herrera en el programa “59 segons”. Tal com diu el Joan l’estructura del programa obliga a tenir les idees clares i a expressar-les sintèticament, tant als protagonistes com als periodistes. M’ha agradat especialment una de les intervencions del Director de l’ADN quan li diu al Joan que per les seves intervencions “es nota que està enamorat del somni de l’esquerra”. Es referia als ideals de justícia i igualtat que van impulsar la construcció d’Europa desprès de la segona guerra mundial. I el Joan, lluny de mantenir-se en un nivell utòpic o maximalista, va baixar a la vida quotidiana de les persones plantejant propostes possibles i capaces de solucionar els problemes i fer la seva vida de les persones més amable. Va donar una lliçó de somnis possibles a partir de les propostes d’ICV i de la seva actuació al Congrés dels Diputats en aquests quatre anys.

Aquesta idea del somni de l’esquerra i dels somnis possibles del Joan Herrera pot tenir molta força si som capaços de fer-la arribar a la ciutadania de forma planera. En aquesta època en que quasi tot es consumeix i es llença, fins i tot les persones, en que tot ha de donar beneficis econòmics de forma ràpida i en que el medi ambient fa nosa pel progrés, cal introduir una falca d’esperança en que és possible viure d’una altra manera i fer les coses d’una altra manera. Al cap i a la fi els somnis de l’esquerra, de l’esquerra que no ha renunciat a tenir somnis, és qui ha fet avançar el món i té cura de les persones i del planeta.

Avui, al nostre país, el desenvolupament econòmic i tecnològic fa possible promoure una modernització ecològica de l’economia per a que aquesta estigui al servei de les persones i respecti el medi ambient; és possible tenir un sistema d’impostos justos al que contribueixi més qui més té i que possibiliti ampliar les prestacions socials, que no és altra cosa que reforçar el projecte en comú de la societat; és possible tenir un model d’estat federal que reconegui la diversitat de pobles, cultures i llengües que conviuen; i és possible articular un programa que lluiti de forma eficaç contra el canvi climàtic, perquè si no ho fem res serà possible.

Parlant de somnis, al PSOE li queden pocs. Es dedica a gestionar l’economia imperant sense canviar-la (per això totes les lleis econòmiques les ha pactat amb la dreta); reparteix xecs regals com si fos “El Corte Inglés” mentre presumeix de superàvit pressupostari i el 20% de la població es troba sota el llindar de la pobresa; aprova lleis i drets socials (que aquestes si, les pacta amb l’esquerra) mentre enforteix les estructures de l’Església Catòlica més rància i conservadora que vol passar per sobre de la democràcia i imposar la seva moral excloent; i fa curses amb la dreta per rebaixar els impostos, especialment als que més tenen, es clar.

Per tant, ara que totes les enquestes afirmen que la dreta, per mèrits propis, no guanyarà les eleccions, convidem la gent a somiar sense por en un món millor, perquè és possible.

CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC: MÉS POLÍTICA

Aquest títol podria representar una de les conclusions de la xerrada - col·loqui que va organitzar ICV i Joves d’Esquerra Verda a Terrassa el passat dijous 17 de gener, a la sala d’actes de CCOO, i que va ser presentat pel company Xavi Martínez. Els dos ponents van coincidir a ressaltar que calen més polítiques compromeses per mitigar de forma eficient les conseqüències del canvi climàtic que ja tenim entre nosaltres: la Làia Ortiz, diputada d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya i coordinadora nacional de JEV; i el Ricard Riol, president de l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP). A l’inici de l’acte es va presentar el blog “Terrassa Sostenible-ICV”, un nou marc de relació i participació a l’entorn del desenvolupament sostenible i Terrassa ( http://www.terrassasostenible-icv.blogspot.com/ ).

La Làia Ortiz va plantejar la necessitat d’omplir el buit entre els plantejaments superestructurals de la lluita contra el canvi climàtic (cimeres internacionals), i la responsabilitat individual de la ciutadania en el canvi dels seus hàbits. Per omplir aquest buit va plantejar la necessitat d’incrementar les polítiques locals, regionals i estatals, per bastir un veritable programa de canvi en la nostra manera de viure, de produir, de moure’ns i de consumir. Va exposar, també, com el govern de la Generalitat de Catalunya ha iniciat, de forma participada, la redacció de l’estratègia catalana de lluita contra el canvi climàtic: amb la creació de l’Oficina del Canvi Climàtic, i l’organització d’una Convenció Nacional (que celebrarà una segona sessió al febrer) per redactar el programa de mesures amb l’objectiu de reduir l’emissió de CO2 en 5,3 tones anuals. També va fer esment de les dificultats de que aquesta política, que ha de ser transversal per coherència, sigui assumida amb la mateixa intensitat pel conjunt del govern català, més enllà de l’impuls i lideratge del Departament de Medi Ambient i Habitatge (ICV), cosa que avui encara no és així.

Per la seva banda el Ricard Riol va fer una complerta exposició de les conseqüències de l’actual model de mobilitat, basat en el transport privat, sobre la salut i la seguretat de les persones, i sobre la qualitat urbana de les ciutats i el medi ambient. La mobilitat motoritzada és un dels sectors que més emissions aporten a l’atmosfera (un 40% del total) i per això qualsevol estratègia per mitigar el canvi climàtic ha de canviar el model de mobilitat. Desprès va fer una comparativa de Catalunya i Espanya respecte a Europa pel que fa les infrastructures de mobilitat, on va quedar molt clar que: Catalunya compta amb una extensa xarxa d’autopistes, i una molt deficient xarxa ferroviària i de vies secundàries. Com una de les propostes concretes va insistir en la conveniència de que Terrassa es dotés d’un tramvia intercomunicat amb la xarxa ferroviària per donar un salt endavant en mobilitat sostenible. I com era d’esperar va fer una petita presentació del Pla Tren 2014 com la darrera proposta estrella realitzada per la PTP (que ha estat totalment assumida per ICV) per millorar i fer créixer la nostra insuficient xarxa ferroviària en només 6 anys i amb una inversió prevista que supera el 7 mil milions d’€. En aquest pla es proposa la construcció d’un tram-tren per Terrassa i la comarca del Vallès Occidental, que ampliï i millori l’actual xarxa ferroviària.

QUÈ PASSA A EDUCACIÓ.

El conseller d’Educació, Ernest Maragall, ha presentat el document de bases per la Llei d’Educació de Catalunya (la primera) i s’ha trobat, d’entrada, amb la convocatòria d’una vaga general per part dels principals sindicats del sector públic de l’educació. Això no va be. El govern d’Entesa, l’esquerra plural de Catalunya, no pot afrontar la redacció i aprovació d’una llei tant emblemàtica enfrontat als sindicats del sector públic (alguns d’ells com CCOO i UGT signants del Pacte Nacional d’Educació). El procés que s’ha iniciat comença tocat i el més aconsellable seria que la conselleria retirés el document de bases i els sindicats desconvoquessin la vaga per iniciar un nou procés. Segurament hagués estat més indicat consensuar el document de bases amb els agents que van signar el Pacte Nacional d’Educació. D’altra banda no tenim cap presa per presentar i aprovar la Llei al Parlament. Cal fer-ho be i ho podem fer.

Però sembla que el conseller té ganes de gresca i acaba de presentar una proposta per crear centres d’acolliment per nouvinguts al marge dels centres educatius. Diu que la proposta té l’objectiu d’accelerar la integració dels nouvinguts i treure pressió a les escoles per la matrícula viva (no entenc res ...).

Al marge del procés també cal entrar en el contingut del document de bases per la Llei d’Educació. Desprès d’una primera lectura s’obren moltes incògnites i preguntes. Em dona la sensació que la intenció política del redactor és consolidar la dualitat del sistema educatiu a Catalunya (públic i privat-concertat) sense apostar decididament per l’enfortiment de la xarxa pública com a servei públic per a tothom; es fan moltes referències a la necessitat de flexibilitzar l’organització i la gestió dels centre educatius públics i es deixa la porta oberta a fórmules de gestió privada dels centres, i fins i tot a la participació en la gestió dels centres d’empreses, sindicats i altres entitats pel que fa a la formació professional; des del meu punt de vista i han poques referències a l’educació al llarg de tota la vida com una necessitat fonamental del país; i finalment és decebedor la manca de concreció pel que fa a l’objectiu d’acostar-nos als països europeus més avançats en despesa (6% del PIB). La lectura d’aquest document m’ha provocat una certa perplexitat. El trobo incomplet, desordenat i repetitiu. No acabo d’entendre, més enllà del cognom del conseller, com s’ha pogut fer públic aquest document sense el suport explícit dels socis de govern en un tema tant important i complex.

En aquesta situació ICV ha de treballar, des del govern i des de fora d’ell, per crear les condicions que possibilitin reiniciar el procés en millors condicions i que el nou document de bases sigui més complert, compti amb el suport dels tres socis de govern, aposti clarament per la xarxa pública, i concreti els objectius de financiació.

ESTAT FEDERAL

ICV ha decidit concretar el seu full de ruta per aconseguir un Estat Federal. Mentre el PP vol renacionalitzar Espanya des de el centralisme més ranci i el PSOE tancar i encorsetar l’estat de les autonomies, ICV vol plantejar una proposta articulada de Constitució Federal que reformi l’actual per acostar-la a la realitat que ha canviat molt en 30 anys. Malgrat ho vulguin negar uns i altres Espanya és plural i conviuen diferents maneres d’entendre-la. El futur d’Espanya passa, doncs, per modernitzar-la, i acostar-la al model dels països més desenvolupats del món: els països federals. Perquè la gestió de la diversitat enriqueix, i compartir projectes suma energies en benefici de tothom. Aquesta va ser una de les conclussions del Taller sobre model d’estat que va realitzar ICV dissabte passat, amb una nutrida participació i ponents d’alçada (Miquel Caminal, Jordi Sánchez, Joan Saura, Jaume Bosc i Joan Herrera).

En aquest full de ruta la primera prioritat és exigir el ple desenvolupament de l’Estatut de Catalunya. L’Estatut conté elements federalitzants i ha estat, un cop més, l’inici d’una nova etapa en l’organització de l’estat que evoluciona l'estat de les autonomies. Malgrat l’enorme campanya en contra de l’Estatut organitzada pel PP, i de la posició conservadora que ha mantingut bona part del PSOE, molts articles de l’Estatut de Catalunya s’han copiats o adaptats en els nous estatuts d’Andalusia, País Valencià, Illes Balears, etc. I ara quan es discuteixi el model de finançament per Catalunya, tal com marca l’Estatut i va votar el Congrés dels Diputats, el finançament de les autonomies, i esperem que també dels ajuntaments, iniciarà una nova etapa.

Ja sabem el que dona de si el PSOE i el PSC desprès d’aquell compromís de ZP: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya”. D’altra banda les proclames independentistes no impressionen gens a Madrid. El que preocupa i molesta són propostes que puguin avançar i remoure les estructures de l’estat centralista. Per això és molt important que ICV-EUiA consolidi i ampliï la seva representació al Congrés dels Diputats (esperem que IU també ho faci). Aquest resultat li aniria molt be al govern de la Generalitat de Catalunya: més representació d’una força política que es creu l’Estatut i el seu desenvolupament, que no canvia cromos per interessos partidistes, i que té tot el marge del món per exigir una lectura de la Constitució i del desenvolupament de l’Estatut des d’una visió federal.

LA COMISSIÓ BILATERAL

Feia dies que guanyava punts la tesis de que la Comissió Bilateral Estat-Generalitat seria incapaç d’arribar a un acord pel traspàs de rodalies a Catalunya. Suposo que per una banda els estrategues electorals dels PSOE creuen que no ha de ser positiu pels seus interessos presentar-se a les eleccions generals havent fet un traspàs important als “insolidaris catalans”; de l’altra banda a una part important del PSOE l’Estatut de Catalunya li sona a separatisme i posaran tots els impediments pel seu desenvolupament, i al president del govern i el seu entorn li hagués encantat poder arribar a un acord sense compromisos concrets per fer-se estimar en sectors catalanistes. El que no han entès uns i altres és que tot alhora no pot ser: no es pot continuar defensant l’Espanya plural i alhora “torpedejar” el desenvolupament de l’Estatut de Catalunya; fer veure que et compromets amb la solució dels problemes que afecten a la majoria i quan arribar l’hora de la veritat fer marxa enrere. El PSC no crec que estigui al marge d’aquest debat per les seves responsabilitats institucionals i polítiques que són moltes. No deu ser còmode intentar encobrir i silenciar les actuacions de la ministra Àlvarez i els reiterats incompliments de Zapatero i alhora voler incrementar el seu perfil catalanista com va aconsellar-li Moncloa.

És indignant, però, que el desacord es doni en el traspàs de rodalies, on la gestió del govern central ha estat pèssima i ha vingut acompanyada de la seva aposta per prioritzar les inversions i les obres de l’AVE per sobre del que faci falta. Ens podem imaginar que la ministra de Foment prefereix gestionar malament rodalies que traspassar-la per millorar-la (antes partía que doblá!). Donada la situació des d’ICV hem de ser molt contundents alhora de denunciar els incompliments del PSOE tant en la gestió de rodalies, que afecta a milers i milers de ciutadans/es, com en el desenvolupament de l’Estatut. Només un creixement electoral important d’ICV-EUiA a Catalunya, i d’IU al conjunt d’Espanya, pot aconseguir que la propera legislatura el PSOE es vegi forçat a mirar cap a l’esquerra i l’Espanya Plural. El vot d’esquerres més clar i útil per defensar al Congrés dels Diputats polítiques socials, ecologistes i federalistes serà el d’ICV-EUiA, perquè ja ho hem demostrat.

LA LÍNEA C4 DE RENFE.

Avui he viatjat en RENFE de Terrassa a Barcelona (a Terrassa tenim la sort de comptar amb la línia de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya que és la que normalment utilitzo perquè sé amb molta exactitud quan surto i quan arribo, que ja és molt). En aquesta ocasió no he tingut problemes amb els horaris (havia calculat dos trens abans d’hora per seguretat) però a l’anada la màquina no m’ha marcat el viatge i a la tornada ha decidit que el meu títol era defectuós (m’estalvio els comentaris).

Però això no és el que volia comentar. El que volia comentar és el grau d’abandonament de les estacions de Renfe de tota la línia i dels seus entorns. L’estació de Terrassa és bastant nova perquè la línia es va soterrat i és relativament accessible, però de la resta es podria convocar un concurs públic per premiar la més deixada i abandonada (Sabadell, Barberà, Cerdanyola, Montcada i Reixac, etc). Diuen els entesos que el paisatge i l’urbanisme influeixen en l’estat anímic i la salut de les persones. I deu ser veritat perquè un usuari de Renfe que es dediqui a contemplar el paisatge pot arribar a Barcelona amb l’ànim per terra i si l’utilitzes a diari, per anar a treballar o estudiar, la depressió pot ser profunda, a no se que optis pel llibre o pel mp3 (opcions molt recomanables).

És cert que aquesta línia circula per una de les zones més “maxacades” de Catalunya per un urbanisme salvatge i “cutre” amb marca franquista, però el pas del tren i les estacions haurien de contribuir a millorar la qualitat urbana i l’entorn a més d’oferir un bon servei. Res més lluny de la realitat. A més he ajudat a una mare a baixar el cotxet del nen a Arc de Triomf perquè l’alçada era considerable, i no vull ni imaginar com ha pogut arribar a peu del carrer. Les estacions i el seus entorns semblen de fa dos segles i l’accessibilitat nul·la. Sóc conscient que la línia C4 deu semblar-se molt a la resta de les línies a Catalunya. Per això encara és més insultant l’aposta de Zapatero i Magdalena Álvarez per l’AVE (el tren de la minoria) per sobre de les rodalies (el tren de la majoria), perquè estic convençut que les estacions de l’AVE, totalment accessibles, i els seus entorns seran dignes dels seus usuaris. Ja n’hi ha prou, primer rodalies !!. I a les eleccions, per l’esquerra, primer Joan Herrera (ICV-EUiA).

Zapatero, Zapatero …

Per si no estigués encara prou clar el president Zapatero ha plantejat de forma clara com vol que sigui la propera legislatura: vol el recolzament preferent de CiU i PNB, de la dreta nacionalista “moderada” per fer front al PP. Això vol dir que vol continuar pactant amb la dreta les polítiques econòmiques i fiscals, com ha fet en aquesta legislatura, i aigualir les polítiques socials que ha pactat en aquests quatre anys amb l’esquerra. Vol desfer-se de la falsa etiqueta de radical que li atorga el PP per “centrar-se” plàcidament de la mà de les “altres dretes”. El dilema i la responsabilitat dels ciutadans/es que es situen en el camp progressista i d’esquerres està, doncs, molt definit: es tracta de decidir qui tindrà més influència sobre el proper govern Zapatero (el PP porta quatre anys treballant per no guanyar les eleccions), les dretes o les esquerres. O de com ha d’avançar Espanya en els propers quatre anys: des d’una visió federal amb contingut social, o des del manteniment de l’estat de les autonomies amb contingut conservador per afavorir als poderosos.

Els votants d’esquerres s’han de preguntar per què no s’han apujat més les pensions i el salari mínim?; per què no s’ha dotat amb més recursos la Llei de Dependència?; per què s’ha apostat pel tren de la minoria (AVE), oblidant el tren de la majoria (Rodalies); per què Espanya és el país europeu campió en incomplir el Tractat de Kioto?; per què els ajuntaments continuen sent l’administració que menys recursos públics gestiona?. Si acabarem el 2007 amb un superàvit de l’1,8% del PIB espanyol (que no m’atreveixo a quantificar en milions d’euros), per què continuem lluny en despesa social de l’Europa més avançada, mentre el Tractat de Maastrich permet un dèficit del 3%?.

ICV planteja als votants d’esquerres un missatge molt clar: volem una nova majoria d’esquerres al Congrés dels Diputats que no faci bandera del superàvit mentre les necessitats socials són tant evidents (serveis socials, alt nivell de pobresa, accés a un habitatge digne, pensions i salaris baixos, etc); volem una nova majoria d’esquerres que posi en marxa, de debò, polítiques contra el canvi climàtic més enllà de declaracions políticament correctes, apostant decididament per la modernització ecològica de l’economia i la mobilitat sostenible (tren, tramvia, autobús, bicicleta, etc), les energies netes i la protecció del medi ambient; una nova majoria d’esquerres que faci avançar l’Espanya federal i plurinacional sense complexes davant del centralisme de les cavernes. Sens dubte el vot més il.lusionant i útil serà el d'ICV-EUiA.

IBI ABUSIU, NO ¡

El nou govern de l’Ajuntament de Santa Perpètua (PSC,ERC i CiU) continua generant malestar a la ciutat. Si van iniciar el seu mandat (només fa sis mesos) amb un increment desmesurat de polítics a dedicació exclusiva, i la contractació de més càrrecs de confiança per prestar els mateixos serveis, ara han gestionat tant malament la revisió cadastral que molts dels rebuts de l’IBI que paguen els contribuents s’han incrementat una mitjana del 15%, molt lluny de qualsevol IPC de referència. I això ve acompanyat d’una congelació de l’IAE per les grans empreses de Santa Perpètua que són moltes. En la darrera revisió cadastral de fa 10 anys, amb ICV a l’alcaldia, la manera d’actuar va ser molt diferent: es va aprovar un tipus de l’IBI que va donar com a resultat que la immensa majoria dels rebuts dels ciutadans/es es situessin al voltant de l’IPC, i s’incrementés més en l’IBI industrial. Això és política fiscal redistributiva d’esquerres i bona gestió, i no l’abús recaptatori d’aquest nou govern. Ja veurem quina serà la propera. En aquest enllaç podreu veure un vídeo que il·lustra molt be el grau d’emprenyament de la ciutadania en el darrer Ple de l’Ajuntament: (http://mx.truveo.com/Protesta-vecinal-en-Santa-Perp%C3%A8tua-contra-la/id/3843285443)

Estimada ministra ...

Així comença el missatge que li podeu enviar a la ministra Magdalena Álvarez per a que entri be al 2008. Ara que la ministra porta uns quants dies inaugurant AVEs per les espanyes cal recordar-li que s’ha oblidat de la majoria de la gent i que durant 4 anys ha estat incapaç de posar les rodalies al nivell que li pertoca. El missatge que reprodueixo a continuació, el podeu trobar a http://primer-rodalies.blogspot.com/ . En aquest enllaç també trobareu la proposta de Pla Ferroviari Catalunya 2014 que ha elaborat l’Associació per a la Promoció del Transport Públic i que ha fet seu ICV (això mereix una altra entrada). Envieu el missatge, feu difusió en el vostre entorn i omplim-li la bústia de peticions de dimissió. Ni partía, ni doblá: dimitía !!


“Estimada ministra,

Em dirigeixo a vostè com a usuari/usuària de Renfe i com a ciutadà/ciutadana de Catalunya. Li escric per fer-li arribar el meu profund malestar per la situació dels trens de Rodalies i Regionals al meu territori.

Per aquest motiu li exigeixo:

1. Que prioritzi d’una vegada la inversió en els trens de Rodalies i Regionals per davant de l’AVE. El 97% de la gent utilitza els trens de Rodalies davant només el 3% que utilitzarà l’AVE.
2. Tota obra de l’AVE s’ha de fer sense que això suposi cap altre problema per al funcionament dels trens de Rodalies ni cap nova molèstia per als i les usuàries.
3. Un cop restablert el funcionament de Rodalies i l’AVE arribi a Barcelona, cal una aposta decidida per la xarxa de Rodalies que permeti una modernització del servei i la creació de noves línies.
4.Finalment li reclamo que dimiteixi de manera immediata, com a principal responsable que és de la situació que patim.

Atentament,

Primer Rodalies!!!
Primer Regionals!!!”

1 any de govern d’esquerres.

Durant aquests dies és compleix el primer aniversari de la constitució del Govern d’Entesa de Catalunya. Coincidint amb aquest aniversari s’ha editat una publicació en la que es resumeix l’acció del govern realitzada pels diferents departaments de la Generalitat de Catalunya (al final trobareu l’enllaç). En aquest document podem trobar moltes dades comparatives de com han evolucionat els pressupostos de la Generalitat, sent les polítiques socials les que han obtingut el creixement més important. És important difondre aquesta informació entre la ciutadania perquè es molt provable que hagi quedat desdibuixada per la gran apagada de Barcelona, la crisi de rodalies i d’altres esdeveniments mediàtics. També és important per contrarestar la imatge d’un govern que no governa difosa per CiU i determinats mitjans de comunicació. No podem llençar les campanes al vol perquè queda molta feina per fer i els recursos econòmics disponibles encara no són els necessaris, però és evident que l’orientació de l’acció de govern té molt poc a veure amb la dels anteriors governs conservadors. Mai s’ha invertit tant en educació pública, en salut, en serveis socials, en habitatge, en medi ambient, i en suport als ajuntaments. La realitat quotidiana ens diu, però, que encara s’hauran d’incrementar més per recuperar els dèficits acumulats i anivellar-nos amb els països més avançats d’Europa.

La publicació també serveix per il·lustrar la gran activitat de les conselleries liderades per ICV-EUiA (Interior, Relacions Institucionals i Participació; i Medi Ambient i Habitatge), de les que també CiU fa responsable de la paralització del país, i que troben eco en determinats mitjans de comunicació que actuen de lobby. Segurament el que més molesta a la dreta nacionalista i als poderosos és que ICV-EUiA està impulsant les polítiques d’esquerres més avançades per fer front a problemes complexos (les polítiques públiques d’habitatge, de gestió de residus, de la nova cultura de l’aigua, de la lluita contra la contaminació atmosfèrica, de la seguretat del país amb un altre accent, de l’impuls de la participació, de la recuperació de la memòria democràtica, de la mobilitat sostenible, etc). Si això és així també és cert que ens falta molta política de comunicació i d’explicació de les polítiques que s’estan impulsant, els seus motius, les dificultats i els resultats que es persegueixen. És imprescindible i urgent que millorem la nostra estratègia comunicativa per fer avançar amb més força les polítiques que estem desenvolupant.

En tot cas aquest és un document que forma part de la política de transparència iniciada pel primer govern d’esquerres que va començar a publicar en la seva web els acords del Consell Executiu i que posa a l’abast de la ciutadania elements de valoració de la feina feta i possibilita la crítica responsable basada en dades.

http://www.gencat.net/acordsdegovern/20071127/20071127_unanydegovern.pdf

BIEEENNNNNN !!!

Per fi s’ha aprovat la Llei pel Dret a l’Habitatge que junt al Pacte Nacional de l’Habitatge suposen la concreció de la política d’habitatge social més potent com mai s’ha planificat a Catalunya. Ha estat un govern d’esquerres qui ho ha fet possible, i en aquest cas liderat per una conselleria sota la responsabilitat d’ICV-EUiA. Ha estat un camí llarg i difícil, iniciat per Salvador Milà i continuat per Francesc Baltasar, però és evident que si es vol fer front a un problema tant greu com és l’accés a un habitatge digne (dret bàsic constitucional i estatutari) calia posar en marxa accions efectives per capgirar la situació. L’oposició de dretes, recolzada pels mitjans de comunicació (inclosa TV3 i Catalunya Radio) han volgut centrar la seva oposició en el famós “lloguer forçós” i la defensa aferrissada de la “propietat privada”.

Aquest reduccionisme interessat del contingut de la llei ha deixat de banda els aspectes més importants que introdueix el text ja aprovat: la declaració de la funció social de l’habitatge amb totes les seves conseqüències; la creació d’un parc públic d’habitatge social que tregui aquest be tant bàsic de l’especulació (amb la declaració de protecció oficial durant un mínim de 30 anys); una clara voluntat de l’administració d’intervenir (si, si, d’intervenir) en el mercat de l’habitatge incapaç de promoure l’accés a l’habitatge a amplis sectors de la societat; i la “solidaritat urbana” que estableix que en 20 anys els municipis catalans hauran de tenir un mínim del 15% de seu parc en habitatge social. I aquests són només alguns aspectes importants. L’aprovació de la Llei pel Dret a l’Habitatge acosta Catalunya a les polítiques europees més avançades en el camp de l’habitatge i la converteix en líder a nivell d’Espanya. Hi ha, per tant molts motius per estar satisfets per l’aprovació de la llei i per continuar treballant amb optimisme per assegurar l’accés a un habitatge digne a un preu raonable a la ciutadania.

Avui he vist l’entrevista que ha realitzat el Sr. Josep Cuní com a director del Matins de TV3 al conseller de Medi Ambient i Habitatge, el company Francesc Baltasar (i ja no parlo de la posterior tertúlia on participaven el director de La Vanguardia, el director del Periódico, l’historiador J.B. Culla, i menys mal el Ramon Espasa). Aquest periodista és un clar representant de la creuada dels sectors conservadors i poderosos contra la llei, especialment contra el lloguer forçós, i li ha arribat a preguntar al conseller si el famós article no serà només una operació per demostrar que “Iniciativa” continua sent d’esquerres. El Sr. Cuní podrà dir i fer el que consideri convenient en el seu programa, barrejant constantment opinió amb informació, però jo també ho puc fer i utilitzant la meva llibertat d’expressió poso en qüestió la seva professionalitat com a periodista i per tant que estigui al capdavant d’un programa de la televisió pública catalana que, respectant la independència dels seus professionals, també té objectius públics concrets.

I, ara tenim molta feina per fer complir la llei i el pacte, però que ningú dubte que ho farem.

ARTUR MAS, TERMINATOR

Al senyor Mas se li ha ocorregut proposar que els directors d’escola siguin agents de la autoritat per a que si són agredits la seva denúncia tingui més força en els jutjats. Menys mal que el conseller d’Educació li ha contestat que Catalunya no és el Bronx. Mas també ha proposat separar els estudiants segons el seu rendiment a classe i escurçar les vacances dels que tinguin un pitjor rendiment. I per acabar a proposat un pla de xoc per construir nous equipaments educatius. El senyor Mas no ens farà oblidar que durant els 23 anys de govern de CiU l’escola pública va estar sota mínims perquè la seva prioritat era l’escola concertada i privada, i ha estat el govern d’esquerres el que ha tingut que posar en marxa un veritable pla de xoc per recuperar el temps perdut (només cal veure com s’han incrementat els pressupostos d’educació des del 2003), encara que 23 són molts anys per recuperar. Però donat que Mas té una imperiosa necessitat de fer-se notar com sigui aviat ens proposarà instal·lar detectors de metall a les entrades de les escoles per incrementar la seguretat.
En una demostració de sagacitat ha demanat al President Montilla que enlloc de demanar-li a la ciutadania que estalviï aigua davant la sequera faci alguna cosa per solucionar-la. O sigui que aviat veurem Artur Mas encapçalant el seguici per ballar la dansa de la pluja a la Plaça de Sant Jaume. En aquest tema el Departament de Medi Ambient i Habitatge, desprès de trobar una Agencia Catalana de l’Aigua arruïnada i endeutada, també està executant obres (dessaladores, connexió de conques, etc) per afrontar en millors condicions períodes de sequera. La nova cultura de l’aigua necessita, però, d’un consum responsable de la ciutadania que és cada dia més conscient. No passaran molts dies sense que CiU demani insistentment el transvasament del Roïna i ja veurem quina és la resposta del PSC sempre apassionat per les grans infraestructures.
I finalment, per demostrar la seva predisposició a construir país CiU continuarà sense signar el Pacte Nacional de l’Habitatge que identifica la política pública més potent que s’ha plantejar mai a Catalunya per promoure l’accés a un habitatge digne. I no signarà el pacte utilitzant com escusa el polèmic article del lloguer forçós de la Llei pel Dreta l’Habitatge quan un habitatge no compleixi amb la seva funció social. Segurament el que no agrada a CiU de la llei és precisament això: que es doni valor jurídic a la funció social de l’habitatge, i que hagi estat impulsada per ICV.

Nova agressió feixista a Terrassa.

Reprodueixo el comunicat de premsa que ICV i Joves d'Esquerra Verda de Terrassa hem elaborat davant de la nova agressió feixista que ha petit un company nostre:

"Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) de Terrassa i Joves d’Esquerra Verda vol denunciar públicament l’agressió de que va ser objecte un dels militants de l’organització juvenil Joves d’Esquerra Verda de la localitat durant la nit de dimarts a la sortida de casa seva per part d’un grup de joves d’estètica neonazi.

A banda d’un cop de puny al nas, que va requerir atenció mèdica, el jove va rebre amenaces de mort fent referència explícita al judici pendent contra diversos joves neonazis per una agressió produïda al mes de febrer contra quatre joves militants de les joventuts d’ICV i EUiA que va acabar amb l’hospitalització d’un dels agredits diversos dies. El jove agredit i amenaçat el passat dilluns és un dels quatre joves que van patir i denunciar aquesta agressió el mes de febrer.

En aquell moment fruït de les investigacions es van produir diverses detencions i encausaments que estan pendents de la celebració del judici on, a banda dels joves agredits, ICV es va personar com acusació particular.

El jove agredit va interposar la corresponent denúncia davant la Comissaria dels Mossos d’Esquadra.

Davant aquesta nova agressió ens reafirmem en la defensa dels valors de la llibertat i de la democràcia que aquests grups violents d’extrema dreta volen atacar des de l’exercici de la violència i de la por. Cal que la societat civil i els cossos de seguretat treballem en una mateixa línia per tal d’eradicar l’existència d’aquests grups violents incompatibles amb una societat de lliures i iguals, en la que la paraula, el diàleg i els valors democràtics han de presidir qualsevol debat polític.

Malauradament tant a Terrassa com a d’altres ciutats del Vallès Occidental aquestes agressions es reprodueixen de forma periòdica i fan necessari que garantir la seguretat i l’exercici de la llibertat de les víctimes, així com que l’eradicació d’aquests grups violents i d’extrema dreta sigui una de les prioritats dels cossos de seguretat de la ciutat, tant dels Mossos d’Esquadra com de la policia municipal, utilitzant tots els mitjans al seu abast per identificar i posar a disposició judicial als agressors i per desmantellar les estructures organitzatives d’aquests grups que fan de l’apologia de la violència i del feixisme els seus signes d’identitat.

Terrassa, 13 de desembre de 2007"

Davant d'aquests fets la prioritat és la seguretat del nostre company. Està clar que l'agressió ha estat, a més, una coacció per influir en el judici que es produirà per la primera agressió. Els cossos de seguretat (Mossos d'Esquadra, i Policia Municipal) han d'assegurar la seguretat del company, però a més han d'actuar amb més contundència davant d'aquests grups feixistes i violents que estan identificats i es sap on es reuneixen. Qualsevol agressió ha de rebre una resposta immediata dels cossos de seguretat per fer-lis la vida impossible, és l'únic llenguantge que entenen. Estic convençut que la majoria d'agressions d'aquest tipus no es denuncien per por i tenim la responsabilitat de fer visible aquest problema de seguretat per eradicar aquesta pràctica feixista.