AMB PALESTINA AL COR

Dijous i divendres passat vaig participar en dues de les múltiples concentracions ciutadanes de solidaritat amb el poble palestí i de condemna al bloqueig criminal que exerceix Israel amb el beneplàcit dels EEUU i la passivitat de la comunitat internacional . La primera a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona i la segona al Raval de Montserrat a Terrassa. A totes dues concentracions hi havia ciutadans/es palestins que be havien estat feia poques setmanes a Gaza o aquests darrers dies intentaven establir contacte telefònic amb els seus familiars amb poc èxit. Ens explicaven les seves vivències personals i sobre tot expressaven la seva angoixa per tot el que està passant i pel destí incert dels seus amics/gues i familiars. No hi ha cap explicació que justifiqui com la comunitat internacional ha assistit, impotent o mirant cap a un altre costat, a la construcció de la presó més gran del món on centenars de milers de persones són privades de llibertat i dels serveis més bàsics de l’ésser humà.

He recordat que una de les primeres campanyes en les que vaig participar quan vaig iniciar la meva militància política a la Joventut Comunista de Catalunya era justament de solidaritat amb el poble palestí amb aquest mateix lema, “Amb Palestina al Cor”, que ara ha recuperat Joves d’Esquerra Verda, i d’això fa més de 20 anys. Tots aquests anys han transcorregut entre l’esperança i la frustració, sobre tot la segona, que carreguen les esquenes d’un poble al que no deixen trobar el seu lloc al món. Els interessos polítics i geoestratègics d’occident (especialment dels EEUU i d’Israel, però també de la Unió Europea i d’altres estats de l’Orient Mitjà) bloqueixen una sortida negociada del conflicte que respecti el dret a ser i la dignitat de tot un poble. Mestres tant, mort, fam, esperances trencades ....

Una dona palestina, en una de les concentracions ens va dir: “ja sé que per molts dels que avui esteu aquí la política és una merda, però jo us vull dir que per nosaltres, pel poble palestí, la política és la vida”. I és que només la política pot acabar amb aquest conflicte i donar llum a l’estat de Palestina. Però ha de ser una política ferma, compromesa i valenta que només pot sorgir de la unitat del poble palestí, les Nacions Unides i la Unió Europea. Des de tots els àmbits polítics i socials hauríem d’empènyer en aquesta direcció, per construir les condicions necessàries que ens portin a una pau duradora en aquest 2008. Malgrat tot no podem perdre l’esperança.

EL PLA TREN 2014 A TERRASSA

El passat dijous vem presentar a Terrassa el Pla Tren 2014 de la ma de la Núria Buenaventura, número 2 de la candidatura d’ICV-EUiA a les eleccions generals per Barcelona. Aquest és un pla elaborat per l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP), i que conté moltes de les propostes que ICV ha estat fent en els darrers anys per millorar la xarxa ferroviària catalana, i per això l’hem fet nostre. La seva particularitat inicial és que marca un seguit d’actuacions prioritàries en la xarxa ferroviària per ser portades a terme en un curt termini de temps (6 anys), estant quantificades econòmicament (una inversió de 7095 milions d’€), i amb l’objectiu de convertir Catalunya en un país més modern i sostenible pel que fa a la mobilitat de la majoria de la població. L’aplicació d’aquest pla suposaria assolir en sis anys un sistema ferroviàri d’excel·lència pel conjunt de Catalunya.
Una de les seves virtuts és que no es tracta d’un llistat de propostes, sinó que l’aplicació del conjunt d’intervencions reforça la xarxa ferroviària en forma de xarxa interconnectada, i possibilita futurs creixements. Aquesta inversió és totalment possible donats els recursos extraordinaris de la Disposició Tercera de l’Estatut, que fins al 2014 suposen una inversió de més de 35.000 M€. El conjunt del Pla Tren 2014 suposaria un 21% d’aquests recursos i equival a la quantitat invertida en la línia de l’AVE Madrid- Barcelona.
El Pla Tren 2014 fa un plantejament general de millora de la xarxa ferroviària arreu de Catalunya, però té una incidència concreta al Vallès Occidental i a Terrassa. El conjunt d’aquest pla suposa una millora substancial de la xarxa ferroviària de rodalies i regionals que com ja sabem ha estat abandonada durant molt anys per prioritzar l’AVE. Per Terrassa el pla suposa les següents actuacions a més del perllongament de la línia de FGC, i de la construcció de la tercera estació de Renfe a l’oest de la ciutat (Can Boada, La Maurina, Roc Blanc):
Construcció de la via Terrassa- Viladecavalls- Martorell, que forma part del projecte de nova línia orbital ferroviària. Millora considerable de la nostra connexió amb les comarques de la segona corona de Barcelona (Baix Llobregat, Vallès Oriental, Maresme, Alt Penedès i Garraf).
Dues línies de Rodalies Renfe: la C-4 (actual), i la C-5 (Martorell)
Trens semidirectes Terrassa- Sabadell- Barcelona (Renfe C-5), amb un estalvi de temps de viatge (nou túnel a Montcada).
Accés ràpid als nodes de Barberà i Martorell per intercanviar amb trens regionals.
Dotar Terrassa d’un sistema mixte de tramvia interurbà (tram-tren) que alhora que fa de circumval·lació de la ciutat ens connecta amb Sabadell, Barberà, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Cerdanyola, utilitzant d’entrada i sortida la N-150. El plantejament és que a més aquest tramvia tingués un intercanviador amb l’estació de FGC a Can Roca, i amb la nova estació de Renfe a les Arenes- Torresana.
INVERSIONS A TERRASSA I ENTORN PROPER
- Nova estació Renfe Terrassa-Oest ……………………………… 3 M€
- Contrucció tram C-5 fins Martorell ……………………………….. 200 M€
- Contrucció Tram-Tren Vallès (1ª fase) …………………………... 300 M€
- Parc Mòbil Tramvia i tren ………………………………………….. 100 M€
Total aprox. 603 M€

LA RAMBLA I LA MOBILITAT

Reprodueixo a continuació un article que he enviat als mitjans de comunicació: " Sembla que els primers dies de Terrassa amb la Rambla tallada han transcorregut amb una certa normalitat. Des d’algunes instàncies fins i tot s’ha expressant sorpresa per lo bé que està funcionant el dispositiu municipal, i la resposta de la ciutadania. Des del Grup Municipal d’ICV-EUiA sempre hem cregut que la ciutadania respon quan es posen els mitjans i s’articulen bones campanyes d’informació. Ho hem pogut comprovar en altres ocasions com per exemple en la recollida selectiva de residus. Hem de felicitar el nivell de civisme que s’ha manifestat durant aquests dies i ,al mateix temps, no oblidar-nos de reconèixer les molèsties que estan patint els veïns dels carrers afectats per les obres i el desviament del trànsit.

Però més enllà d’aquesta situació concreta el tall de circulació de la Rambla ens possibilita fer algunes reflexions de cara al futur que ens orientin a dissenyar una Rambla millor, però ja incorporada a un model de mobilitat sostenible. En els darrers anys s’han mantingut diverses discussions, algunes més apassionades que d’altres, sobre les possibilitats de reduir el trànsit de La Rambla, per fer-la més amable i incrementar la seguretat de les persones. No pocs polítics, de diversos partits, han defensat que era impossible “tocar” La Rambla fins que no estigués construït el IV Cinturó que actuaria com a ronda i ruta alternativa. La realitat ho desmenteix: encara no s’ha construït el IV Cinturó, s’ha tallat la Rambla al 100% i no hem assistit a cap desastre. Fins i tot el transport públic és avui més eficient perquè disposa d’un carril bus de debò. És el mateix que passava amb l’avinguda de Barcelona: no es podia reduir el volum de circulació perquè era una artèria de trànsit imprescindible, i l’avinguda s’ha reurbanitzat reduint l’espai de circulació i tampoc ha passat res. I un tercer exemple el podríem trobar en l’èxit de l’ús de la bicicleta en els darrers mesos com a mitjà de transport quotidià, malgrat els escèptics locals i la geografia urbana. Aquests tres exemples ens poden portar a pensar que la visió sobre la mobilitat a Terrassa ha estat en moltes ocasions “conservadora”, és a dir, no actuar per no crear problemes.

Si avui podem observar la fluïdesa amb la que circulen els autobusos pel carril-bus dels carrers Gal·lileo i Arquímedes, és relativament fàcil imaginar-se com circularien per tota la ciutat si tothom respectés el carril bus, les parades, i no s’aparqués en doble fila. Hauríem d’aprofitar aquesta experiència per promoure un compromís cívic més ampli de la ciutadania, i d’altra banda la Policia Municipal hauria de reforçar més la seva actuació a la via pública per assegurar la prioritat del transport públic, perquè tothom hi sortirà guanyant.

Aquesta experiència, que sens dubte serà enriquida quan es plantegi la remodelació de La Rambla, ha d’obrir noves oportunitats per recuperar espai ciutadà, promoure més decididament el transport públic (al centre i als barris), i disminuir les nostres emissions de gasos hivernacle de manera substancial. La revisió del Pla Director de Mobilitat de Terrassa, que es realitzarà aquest any 2008, ha de ser una bona oportunitat per a planificar amb perspectiva de futur la mobilitat a la ciutat. Hem de redissenyar les actuals línies del transport municipal tenint en compta l’impacte positiu de l’entrada en funcionament del “Metro” de Terrassa i l’entrada en funcionament de les noves estacions de Renfe (una a Les Arenes-Torresana en obres, i una altra a Can Boada-La Maurina sense programar encara perquè el Ministeri de Foment no ho ha considerat oportú). Hem de preveure com guanya espai la bicicleta perquè aquest mitjà de transport ja ha demostrat la seva potencialitat en pocs mesos. I hem de planificar l’arribada del “Tramvia” a la ciutat per completar una oferta de transport públic potent i de qualitat. Crec, sincerament, que Terrassa es troba en una situació privilegiada per fer de la mobilitat sostenible un dels seus signes d’identitat. Siguem, per tant, més valents, més imaginatius i donem més confiança a la ciutadania".

Els somnis possibles.

He vist el resum de la participació del Joan Herrera en el programa “59 segons”. Tal com diu el Joan l’estructura del programa obliga a tenir les idees clares i a expressar-les sintèticament, tant als protagonistes com als periodistes. M’ha agradat especialment una de les intervencions del Director de l’ADN quan li diu al Joan que per les seves intervencions “es nota que està enamorat del somni de l’esquerra”. Es referia als ideals de justícia i igualtat que van impulsar la construcció d’Europa desprès de la segona guerra mundial. I el Joan, lluny de mantenir-se en un nivell utòpic o maximalista, va baixar a la vida quotidiana de les persones plantejant propostes possibles i capaces de solucionar els problemes i fer la seva vida de les persones més amable. Va donar una lliçó de somnis possibles a partir de les propostes d’ICV i de la seva actuació al Congrés dels Diputats en aquests quatre anys.

Aquesta idea del somni de l’esquerra i dels somnis possibles del Joan Herrera pot tenir molta força si som capaços de fer-la arribar a la ciutadania de forma planera. En aquesta època en que quasi tot es consumeix i es llença, fins i tot les persones, en que tot ha de donar beneficis econòmics de forma ràpida i en que el medi ambient fa nosa pel progrés, cal introduir una falca d’esperança en que és possible viure d’una altra manera i fer les coses d’una altra manera. Al cap i a la fi els somnis de l’esquerra, de l’esquerra que no ha renunciat a tenir somnis, és qui ha fet avançar el món i té cura de les persones i del planeta.

Avui, al nostre país, el desenvolupament econòmic i tecnològic fa possible promoure una modernització ecològica de l’economia per a que aquesta estigui al servei de les persones i respecti el medi ambient; és possible tenir un sistema d’impostos justos al que contribueixi més qui més té i que possibiliti ampliar les prestacions socials, que no és altra cosa que reforçar el projecte en comú de la societat; és possible tenir un model d’estat federal que reconegui la diversitat de pobles, cultures i llengües que conviuen; i és possible articular un programa que lluiti de forma eficaç contra el canvi climàtic, perquè si no ho fem res serà possible.

Parlant de somnis, al PSOE li queden pocs. Es dedica a gestionar l’economia imperant sense canviar-la (per això totes les lleis econòmiques les ha pactat amb la dreta); reparteix xecs regals com si fos “El Corte Inglés” mentre presumeix de superàvit pressupostari i el 20% de la població es troba sota el llindar de la pobresa; aprova lleis i drets socials (que aquestes si, les pacta amb l’esquerra) mentre enforteix les estructures de l’Església Catòlica més rància i conservadora que vol passar per sobre de la democràcia i imposar la seva moral excloent; i fa curses amb la dreta per rebaixar els impostos, especialment als que més tenen, es clar.

Per tant, ara que totes les enquestes afirmen que la dreta, per mèrits propis, no guanyarà les eleccions, convidem la gent a somiar sense por en un món millor, perquè és possible.

CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC: MÉS POLÍTICA

Aquest títol podria representar una de les conclusions de la xerrada - col·loqui que va organitzar ICV i Joves d’Esquerra Verda a Terrassa el passat dijous 17 de gener, a la sala d’actes de CCOO, i que va ser presentat pel company Xavi Martínez. Els dos ponents van coincidir a ressaltar que calen més polítiques compromeses per mitigar de forma eficient les conseqüències del canvi climàtic que ja tenim entre nosaltres: la Làia Ortiz, diputada d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya i coordinadora nacional de JEV; i el Ricard Riol, president de l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP). A l’inici de l’acte es va presentar el blog “Terrassa Sostenible-ICV”, un nou marc de relació i participació a l’entorn del desenvolupament sostenible i Terrassa ( http://www.terrassasostenible-icv.blogspot.com/ ).

La Làia Ortiz va plantejar la necessitat d’omplir el buit entre els plantejaments superestructurals de la lluita contra el canvi climàtic (cimeres internacionals), i la responsabilitat individual de la ciutadania en el canvi dels seus hàbits. Per omplir aquest buit va plantejar la necessitat d’incrementar les polítiques locals, regionals i estatals, per bastir un veritable programa de canvi en la nostra manera de viure, de produir, de moure’ns i de consumir. Va exposar, també, com el govern de la Generalitat de Catalunya ha iniciat, de forma participada, la redacció de l’estratègia catalana de lluita contra el canvi climàtic: amb la creació de l’Oficina del Canvi Climàtic, i l’organització d’una Convenció Nacional (que celebrarà una segona sessió al febrer) per redactar el programa de mesures amb l’objectiu de reduir l’emissió de CO2 en 5,3 tones anuals. També va fer esment de les dificultats de que aquesta política, que ha de ser transversal per coherència, sigui assumida amb la mateixa intensitat pel conjunt del govern català, més enllà de l’impuls i lideratge del Departament de Medi Ambient i Habitatge (ICV), cosa que avui encara no és així.

Per la seva banda el Ricard Riol va fer una complerta exposició de les conseqüències de l’actual model de mobilitat, basat en el transport privat, sobre la salut i la seguretat de les persones, i sobre la qualitat urbana de les ciutats i el medi ambient. La mobilitat motoritzada és un dels sectors que més emissions aporten a l’atmosfera (un 40% del total) i per això qualsevol estratègia per mitigar el canvi climàtic ha de canviar el model de mobilitat. Desprès va fer una comparativa de Catalunya i Espanya respecte a Europa pel que fa les infrastructures de mobilitat, on va quedar molt clar que: Catalunya compta amb una extensa xarxa d’autopistes, i una molt deficient xarxa ferroviària i de vies secundàries. Com una de les propostes concretes va insistir en la conveniència de que Terrassa es dotés d’un tramvia intercomunicat amb la xarxa ferroviària per donar un salt endavant en mobilitat sostenible. I com era d’esperar va fer una petita presentació del Pla Tren 2014 com la darrera proposta estrella realitzada per la PTP (que ha estat totalment assumida per ICV) per millorar i fer créixer la nostra insuficient xarxa ferroviària en només 6 anys i amb una inversió prevista que supera el 7 mil milions d’€. En aquest pla es proposa la construcció d’un tram-tren per Terrassa i la comarca del Vallès Occidental, que ampliï i millori l’actual xarxa ferroviària.

QUÈ PASSA A EDUCACIÓ.

El conseller d’Educació, Ernest Maragall, ha presentat el document de bases per la Llei d’Educació de Catalunya (la primera) i s’ha trobat, d’entrada, amb la convocatòria d’una vaga general per part dels principals sindicats del sector públic de l’educació. Això no va be. El govern d’Entesa, l’esquerra plural de Catalunya, no pot afrontar la redacció i aprovació d’una llei tant emblemàtica enfrontat als sindicats del sector públic (alguns d’ells com CCOO i UGT signants del Pacte Nacional d’Educació). El procés que s’ha iniciat comença tocat i el més aconsellable seria que la conselleria retirés el document de bases i els sindicats desconvoquessin la vaga per iniciar un nou procés. Segurament hagués estat més indicat consensuar el document de bases amb els agents que van signar el Pacte Nacional d’Educació. D’altra banda no tenim cap presa per presentar i aprovar la Llei al Parlament. Cal fer-ho be i ho podem fer.

Però sembla que el conseller té ganes de gresca i acaba de presentar una proposta per crear centres d’acolliment per nouvinguts al marge dels centres educatius. Diu que la proposta té l’objectiu d’accelerar la integració dels nouvinguts i treure pressió a les escoles per la matrícula viva (no entenc res ...).

Al marge del procés també cal entrar en el contingut del document de bases per la Llei d’Educació. Desprès d’una primera lectura s’obren moltes incògnites i preguntes. Em dona la sensació que la intenció política del redactor és consolidar la dualitat del sistema educatiu a Catalunya (públic i privat-concertat) sense apostar decididament per l’enfortiment de la xarxa pública com a servei públic per a tothom; es fan moltes referències a la necessitat de flexibilitzar l’organització i la gestió dels centre educatius públics i es deixa la porta oberta a fórmules de gestió privada dels centres, i fins i tot a la participació en la gestió dels centres d’empreses, sindicats i altres entitats pel que fa a la formació professional; des del meu punt de vista i han poques referències a l’educació al llarg de tota la vida com una necessitat fonamental del país; i finalment és decebedor la manca de concreció pel que fa a l’objectiu d’acostar-nos als països europeus més avançats en despesa (6% del PIB). La lectura d’aquest document m’ha provocat una certa perplexitat. El trobo incomplet, desordenat i repetitiu. No acabo d’entendre, més enllà del cognom del conseller, com s’ha pogut fer públic aquest document sense el suport explícit dels socis de govern en un tema tant important i complex.

En aquesta situació ICV ha de treballar, des del govern i des de fora d’ell, per crear les condicions que possibilitin reiniciar el procés en millors condicions i que el nou document de bases sigui més complert, compti amb el suport dels tres socis de govern, aposti clarament per la xarxa pública, i concreti els objectius de financiació.

ESTAT FEDERAL

ICV ha decidit concretar el seu full de ruta per aconseguir un Estat Federal. Mentre el PP vol renacionalitzar Espanya des de el centralisme més ranci i el PSOE tancar i encorsetar l’estat de les autonomies, ICV vol plantejar una proposta articulada de Constitució Federal que reformi l’actual per acostar-la a la realitat que ha canviat molt en 30 anys. Malgrat ho vulguin negar uns i altres Espanya és plural i conviuen diferents maneres d’entendre-la. El futur d’Espanya passa, doncs, per modernitzar-la, i acostar-la al model dels països més desenvolupats del món: els països federals. Perquè la gestió de la diversitat enriqueix, i compartir projectes suma energies en benefici de tothom. Aquesta va ser una de les conclussions del Taller sobre model d’estat que va realitzar ICV dissabte passat, amb una nutrida participació i ponents d’alçada (Miquel Caminal, Jordi Sánchez, Joan Saura, Jaume Bosc i Joan Herrera).

En aquest full de ruta la primera prioritat és exigir el ple desenvolupament de l’Estatut de Catalunya. L’Estatut conté elements federalitzants i ha estat, un cop més, l’inici d’una nova etapa en l’organització de l’estat que evoluciona l'estat de les autonomies. Malgrat l’enorme campanya en contra de l’Estatut organitzada pel PP, i de la posició conservadora que ha mantingut bona part del PSOE, molts articles de l’Estatut de Catalunya s’han copiats o adaptats en els nous estatuts d’Andalusia, País Valencià, Illes Balears, etc. I ara quan es discuteixi el model de finançament per Catalunya, tal com marca l’Estatut i va votar el Congrés dels Diputats, el finançament de les autonomies, i esperem que també dels ajuntaments, iniciarà una nova etapa.

Ja sabem el que dona de si el PSOE i el PSC desprès d’aquell compromís de ZP: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya”. D’altra banda les proclames independentistes no impressionen gens a Madrid. El que preocupa i molesta són propostes que puguin avançar i remoure les estructures de l’estat centralista. Per això és molt important que ICV-EUiA consolidi i ampliï la seva representació al Congrés dels Diputats (esperem que IU també ho faci). Aquest resultat li aniria molt be al govern de la Generalitat de Catalunya: més representació d’una força política que es creu l’Estatut i el seu desenvolupament, que no canvia cromos per interessos partidistes, i que té tot el marge del món per exigir una lectura de la Constitució i del desenvolupament de l’Estatut des d’una visió federal.

LA COMISSIÓ BILATERAL

Feia dies que guanyava punts la tesis de que la Comissió Bilateral Estat-Generalitat seria incapaç d’arribar a un acord pel traspàs de rodalies a Catalunya. Suposo que per una banda els estrategues electorals dels PSOE creuen que no ha de ser positiu pels seus interessos presentar-se a les eleccions generals havent fet un traspàs important als “insolidaris catalans”; de l’altra banda a una part important del PSOE l’Estatut de Catalunya li sona a separatisme i posaran tots els impediments pel seu desenvolupament, i al president del govern i el seu entorn li hagués encantat poder arribar a un acord sense compromisos concrets per fer-se estimar en sectors catalanistes. El que no han entès uns i altres és que tot alhora no pot ser: no es pot continuar defensant l’Espanya plural i alhora “torpedejar” el desenvolupament de l’Estatut de Catalunya; fer veure que et compromets amb la solució dels problemes que afecten a la majoria i quan arribar l’hora de la veritat fer marxa enrere. El PSC no crec que estigui al marge d’aquest debat per les seves responsabilitats institucionals i polítiques que són moltes. No deu ser còmode intentar encobrir i silenciar les actuacions de la ministra Àlvarez i els reiterats incompliments de Zapatero i alhora voler incrementar el seu perfil catalanista com va aconsellar-li Moncloa.

És indignant, però, que el desacord es doni en el traspàs de rodalies, on la gestió del govern central ha estat pèssima i ha vingut acompanyada de la seva aposta per prioritzar les inversions i les obres de l’AVE per sobre del que faci falta. Ens podem imaginar que la ministra de Foment prefereix gestionar malament rodalies que traspassar-la per millorar-la (antes partía que doblá!). Donada la situació des d’ICV hem de ser molt contundents alhora de denunciar els incompliments del PSOE tant en la gestió de rodalies, que afecta a milers i milers de ciutadans/es, com en el desenvolupament de l’Estatut. Només un creixement electoral important d’ICV-EUiA a Catalunya, i d’IU al conjunt d’Espanya, pot aconseguir que la propera legislatura el PSOE es vegi forçat a mirar cap a l’esquerra i l’Espanya Plural. El vot d’esquerres més clar i útil per defensar al Congrés dels Diputats polítiques socials, ecologistes i federalistes serà el d’ICV-EUiA, perquè ja ho hem demostrat.

LA LÍNEA C4 DE RENFE.

Avui he viatjat en RENFE de Terrassa a Barcelona (a Terrassa tenim la sort de comptar amb la línia de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya que és la que normalment utilitzo perquè sé amb molta exactitud quan surto i quan arribo, que ja és molt). En aquesta ocasió no he tingut problemes amb els horaris (havia calculat dos trens abans d’hora per seguretat) però a l’anada la màquina no m’ha marcat el viatge i a la tornada ha decidit que el meu títol era defectuós (m’estalvio els comentaris).

Però això no és el que volia comentar. El que volia comentar és el grau d’abandonament de les estacions de Renfe de tota la línia i dels seus entorns. L’estació de Terrassa és bastant nova perquè la línia es va soterrat i és relativament accessible, però de la resta es podria convocar un concurs públic per premiar la més deixada i abandonada (Sabadell, Barberà, Cerdanyola, Montcada i Reixac, etc). Diuen els entesos que el paisatge i l’urbanisme influeixen en l’estat anímic i la salut de les persones. I deu ser veritat perquè un usuari de Renfe que es dediqui a contemplar el paisatge pot arribar a Barcelona amb l’ànim per terra i si l’utilitzes a diari, per anar a treballar o estudiar, la depressió pot ser profunda, a no se que optis pel llibre o pel mp3 (opcions molt recomanables).

És cert que aquesta línia circula per una de les zones més “maxacades” de Catalunya per un urbanisme salvatge i “cutre” amb marca franquista, però el pas del tren i les estacions haurien de contribuir a millorar la qualitat urbana i l’entorn a més d’oferir un bon servei. Res més lluny de la realitat. A més he ajudat a una mare a baixar el cotxet del nen a Arc de Triomf perquè l’alçada era considerable, i no vull ni imaginar com ha pogut arribar a peu del carrer. Les estacions i el seus entorns semblen de fa dos segles i l’accessibilitat nul·la. Sóc conscient que la línia C4 deu semblar-se molt a la resta de les línies a Catalunya. Per això encara és més insultant l’aposta de Zapatero i Magdalena Álvarez per l’AVE (el tren de la minoria) per sobre de les rodalies (el tren de la majoria), perquè estic convençut que les estacions de l’AVE, totalment accessibles, i els seus entorns seran dignes dels seus usuaris. Ja n’hi ha prou, primer rodalies !!. I a les eleccions, per l’esquerra, primer Joan Herrera (ICV-EUiA).

Zapatero, Zapatero …

Per si no estigués encara prou clar el president Zapatero ha plantejat de forma clara com vol que sigui la propera legislatura: vol el recolzament preferent de CiU i PNB, de la dreta nacionalista “moderada” per fer front al PP. Això vol dir que vol continuar pactant amb la dreta les polítiques econòmiques i fiscals, com ha fet en aquesta legislatura, i aigualir les polítiques socials que ha pactat en aquests quatre anys amb l’esquerra. Vol desfer-se de la falsa etiqueta de radical que li atorga el PP per “centrar-se” plàcidament de la mà de les “altres dretes”. El dilema i la responsabilitat dels ciutadans/es que es situen en el camp progressista i d’esquerres està, doncs, molt definit: es tracta de decidir qui tindrà més influència sobre el proper govern Zapatero (el PP porta quatre anys treballant per no guanyar les eleccions), les dretes o les esquerres. O de com ha d’avançar Espanya en els propers quatre anys: des d’una visió federal amb contingut social, o des del manteniment de l’estat de les autonomies amb contingut conservador per afavorir als poderosos.

Els votants d’esquerres s’han de preguntar per què no s’han apujat més les pensions i el salari mínim?; per què no s’ha dotat amb més recursos la Llei de Dependència?; per què s’ha apostat pel tren de la minoria (AVE), oblidant el tren de la majoria (Rodalies); per què Espanya és el país europeu campió en incomplir el Tractat de Kioto?; per què els ajuntaments continuen sent l’administració que menys recursos públics gestiona?. Si acabarem el 2007 amb un superàvit de l’1,8% del PIB espanyol (que no m’atreveixo a quantificar en milions d’euros), per què continuem lluny en despesa social de l’Europa més avançada, mentre el Tractat de Maastrich permet un dèficit del 3%?.

ICV planteja als votants d’esquerres un missatge molt clar: volem una nova majoria d’esquerres al Congrés dels Diputats que no faci bandera del superàvit mentre les necessitats socials són tant evidents (serveis socials, alt nivell de pobresa, accés a un habitatge digne, pensions i salaris baixos, etc); volem una nova majoria d’esquerres que posi en marxa, de debò, polítiques contra el canvi climàtic més enllà de declaracions políticament correctes, apostant decididament per la modernització ecològica de l’economia i la mobilitat sostenible (tren, tramvia, autobús, bicicleta, etc), les energies netes i la protecció del medi ambient; una nova majoria d’esquerres que faci avançar l’Espanya federal i plurinacional sense complexes davant del centralisme de les cavernes. Sens dubte el vot més il.lusionant i útil serà el d'ICV-EUiA.

IBI ABUSIU, NO ¡

El nou govern de l’Ajuntament de Santa Perpètua (PSC,ERC i CiU) continua generant malestar a la ciutat. Si van iniciar el seu mandat (només fa sis mesos) amb un increment desmesurat de polítics a dedicació exclusiva, i la contractació de més càrrecs de confiança per prestar els mateixos serveis, ara han gestionat tant malament la revisió cadastral que molts dels rebuts de l’IBI que paguen els contribuents s’han incrementat una mitjana del 15%, molt lluny de qualsevol IPC de referència. I això ve acompanyat d’una congelació de l’IAE per les grans empreses de Santa Perpètua que són moltes. En la darrera revisió cadastral de fa 10 anys, amb ICV a l’alcaldia, la manera d’actuar va ser molt diferent: es va aprovar un tipus de l’IBI que va donar com a resultat que la immensa majoria dels rebuts dels ciutadans/es es situessin al voltant de l’IPC, i s’incrementés més en l’IBI industrial. Això és política fiscal redistributiva d’esquerres i bona gestió, i no l’abús recaptatori d’aquest nou govern. Ja veurem quina serà la propera. En aquest enllaç podreu veure un vídeo que il·lustra molt be el grau d’emprenyament de la ciutadania en el darrer Ple de l’Ajuntament: (http://mx.truveo.com/Protesta-vecinal-en-Santa-Perp%C3%A8tua-contra-la/id/3843285443)

Estimada ministra ...

Així comença el missatge que li podeu enviar a la ministra Magdalena Álvarez per a que entri be al 2008. Ara que la ministra porta uns quants dies inaugurant AVEs per les espanyes cal recordar-li que s’ha oblidat de la majoria de la gent i que durant 4 anys ha estat incapaç de posar les rodalies al nivell que li pertoca. El missatge que reprodueixo a continuació, el podeu trobar a http://primer-rodalies.blogspot.com/ . En aquest enllaç també trobareu la proposta de Pla Ferroviari Catalunya 2014 que ha elaborat l’Associació per a la Promoció del Transport Públic i que ha fet seu ICV (això mereix una altra entrada). Envieu el missatge, feu difusió en el vostre entorn i omplim-li la bústia de peticions de dimissió. Ni partía, ni doblá: dimitía !!


“Estimada ministra,

Em dirigeixo a vostè com a usuari/usuària de Renfe i com a ciutadà/ciutadana de Catalunya. Li escric per fer-li arribar el meu profund malestar per la situació dels trens de Rodalies i Regionals al meu territori.

Per aquest motiu li exigeixo:

1. Que prioritzi d’una vegada la inversió en els trens de Rodalies i Regionals per davant de l’AVE. El 97% de la gent utilitza els trens de Rodalies davant només el 3% que utilitzarà l’AVE.
2. Tota obra de l’AVE s’ha de fer sense que això suposi cap altre problema per al funcionament dels trens de Rodalies ni cap nova molèstia per als i les usuàries.
3. Un cop restablert el funcionament de Rodalies i l’AVE arribi a Barcelona, cal una aposta decidida per la xarxa de Rodalies que permeti una modernització del servei i la creació de noves línies.
4.Finalment li reclamo que dimiteixi de manera immediata, com a principal responsable que és de la situació que patim.

Atentament,

Primer Rodalies!!!
Primer Regionals!!!”

1 any de govern d’esquerres.

Durant aquests dies és compleix el primer aniversari de la constitució del Govern d’Entesa de Catalunya. Coincidint amb aquest aniversari s’ha editat una publicació en la que es resumeix l’acció del govern realitzada pels diferents departaments de la Generalitat de Catalunya (al final trobareu l’enllaç). En aquest document podem trobar moltes dades comparatives de com han evolucionat els pressupostos de la Generalitat, sent les polítiques socials les que han obtingut el creixement més important. És important difondre aquesta informació entre la ciutadania perquè es molt provable que hagi quedat desdibuixada per la gran apagada de Barcelona, la crisi de rodalies i d’altres esdeveniments mediàtics. També és important per contrarestar la imatge d’un govern que no governa difosa per CiU i determinats mitjans de comunicació. No podem llençar les campanes al vol perquè queda molta feina per fer i els recursos econòmics disponibles encara no són els necessaris, però és evident que l’orientació de l’acció de govern té molt poc a veure amb la dels anteriors governs conservadors. Mai s’ha invertit tant en educació pública, en salut, en serveis socials, en habitatge, en medi ambient, i en suport als ajuntaments. La realitat quotidiana ens diu, però, que encara s’hauran d’incrementar més per recuperar els dèficits acumulats i anivellar-nos amb els països més avançats d’Europa.

La publicació també serveix per il·lustrar la gran activitat de les conselleries liderades per ICV-EUiA (Interior, Relacions Institucionals i Participació; i Medi Ambient i Habitatge), de les que també CiU fa responsable de la paralització del país, i que troben eco en determinats mitjans de comunicació que actuen de lobby. Segurament el que més molesta a la dreta nacionalista i als poderosos és que ICV-EUiA està impulsant les polítiques d’esquerres més avançades per fer front a problemes complexos (les polítiques públiques d’habitatge, de gestió de residus, de la nova cultura de l’aigua, de la lluita contra la contaminació atmosfèrica, de la seguretat del país amb un altre accent, de l’impuls de la participació, de la recuperació de la memòria democràtica, de la mobilitat sostenible, etc). Si això és així també és cert que ens falta molta política de comunicació i d’explicació de les polítiques que s’estan impulsant, els seus motius, les dificultats i els resultats que es persegueixen. És imprescindible i urgent que millorem la nostra estratègia comunicativa per fer avançar amb més força les polítiques que estem desenvolupant.

En tot cas aquest és un document que forma part de la política de transparència iniciada pel primer govern d’esquerres que va començar a publicar en la seva web els acords del Consell Executiu i que posa a l’abast de la ciutadania elements de valoració de la feina feta i possibilita la crítica responsable basada en dades.

http://www.gencat.net/acordsdegovern/20071127/20071127_unanydegovern.pdf

BIEEENNNNNN !!!

Per fi s’ha aprovat la Llei pel Dret a l’Habitatge que junt al Pacte Nacional de l’Habitatge suposen la concreció de la política d’habitatge social més potent com mai s’ha planificat a Catalunya. Ha estat un govern d’esquerres qui ho ha fet possible, i en aquest cas liderat per una conselleria sota la responsabilitat d’ICV-EUiA. Ha estat un camí llarg i difícil, iniciat per Salvador Milà i continuat per Francesc Baltasar, però és evident que si es vol fer front a un problema tant greu com és l’accés a un habitatge digne (dret bàsic constitucional i estatutari) calia posar en marxa accions efectives per capgirar la situació. L’oposició de dretes, recolzada pels mitjans de comunicació (inclosa TV3 i Catalunya Radio) han volgut centrar la seva oposició en el famós “lloguer forçós” i la defensa aferrissada de la “propietat privada”.

Aquest reduccionisme interessat del contingut de la llei ha deixat de banda els aspectes més importants que introdueix el text ja aprovat: la declaració de la funció social de l’habitatge amb totes les seves conseqüències; la creació d’un parc públic d’habitatge social que tregui aquest be tant bàsic de l’especulació (amb la declaració de protecció oficial durant un mínim de 30 anys); una clara voluntat de l’administració d’intervenir (si, si, d’intervenir) en el mercat de l’habitatge incapaç de promoure l’accés a l’habitatge a amplis sectors de la societat; i la “solidaritat urbana” que estableix que en 20 anys els municipis catalans hauran de tenir un mínim del 15% de seu parc en habitatge social. I aquests són només alguns aspectes importants. L’aprovació de la Llei pel Dret a l’Habitatge acosta Catalunya a les polítiques europees més avançades en el camp de l’habitatge i la converteix en líder a nivell d’Espanya. Hi ha, per tant molts motius per estar satisfets per l’aprovació de la llei i per continuar treballant amb optimisme per assegurar l’accés a un habitatge digne a un preu raonable a la ciutadania.

Avui he vist l’entrevista que ha realitzat el Sr. Josep Cuní com a director del Matins de TV3 al conseller de Medi Ambient i Habitatge, el company Francesc Baltasar (i ja no parlo de la posterior tertúlia on participaven el director de La Vanguardia, el director del Periódico, l’historiador J.B. Culla, i menys mal el Ramon Espasa). Aquest periodista és un clar representant de la creuada dels sectors conservadors i poderosos contra la llei, especialment contra el lloguer forçós, i li ha arribat a preguntar al conseller si el famós article no serà només una operació per demostrar que “Iniciativa” continua sent d’esquerres. El Sr. Cuní podrà dir i fer el que consideri convenient en el seu programa, barrejant constantment opinió amb informació, però jo també ho puc fer i utilitzant la meva llibertat d’expressió poso en qüestió la seva professionalitat com a periodista i per tant que estigui al capdavant d’un programa de la televisió pública catalana que, respectant la independència dels seus professionals, també té objectius públics concrets.

I, ara tenim molta feina per fer complir la llei i el pacte, però que ningú dubte que ho farem.

ARTUR MAS, TERMINATOR

Al senyor Mas se li ha ocorregut proposar que els directors d’escola siguin agents de la autoritat per a que si són agredits la seva denúncia tingui més força en els jutjats. Menys mal que el conseller d’Educació li ha contestat que Catalunya no és el Bronx. Mas també ha proposat separar els estudiants segons el seu rendiment a classe i escurçar les vacances dels que tinguin un pitjor rendiment. I per acabar a proposat un pla de xoc per construir nous equipaments educatius. El senyor Mas no ens farà oblidar que durant els 23 anys de govern de CiU l’escola pública va estar sota mínims perquè la seva prioritat era l’escola concertada i privada, i ha estat el govern d’esquerres el que ha tingut que posar en marxa un veritable pla de xoc per recuperar el temps perdut (només cal veure com s’han incrementat els pressupostos d’educació des del 2003), encara que 23 són molts anys per recuperar. Però donat que Mas té una imperiosa necessitat de fer-se notar com sigui aviat ens proposarà instal·lar detectors de metall a les entrades de les escoles per incrementar la seguretat.
En una demostració de sagacitat ha demanat al President Montilla que enlloc de demanar-li a la ciutadania que estalviï aigua davant la sequera faci alguna cosa per solucionar-la. O sigui que aviat veurem Artur Mas encapçalant el seguici per ballar la dansa de la pluja a la Plaça de Sant Jaume. En aquest tema el Departament de Medi Ambient i Habitatge, desprès de trobar una Agencia Catalana de l’Aigua arruïnada i endeutada, també està executant obres (dessaladores, connexió de conques, etc) per afrontar en millors condicions períodes de sequera. La nova cultura de l’aigua necessita, però, d’un consum responsable de la ciutadania que és cada dia més conscient. No passaran molts dies sense que CiU demani insistentment el transvasament del Roïna i ja veurem quina és la resposta del PSC sempre apassionat per les grans infraestructures.
I finalment, per demostrar la seva predisposició a construir país CiU continuarà sense signar el Pacte Nacional de l’Habitatge que identifica la política pública més potent que s’ha plantejar mai a Catalunya per promoure l’accés a un habitatge digne. I no signarà el pacte utilitzant com escusa el polèmic article del lloguer forçós de la Llei pel Dreta l’Habitatge quan un habitatge no compleixi amb la seva funció social. Segurament el que no agrada a CiU de la llei és precisament això: que es doni valor jurídic a la funció social de l’habitatge, i que hagi estat impulsada per ICV.

Nova agressió feixista a Terrassa.

Reprodueixo el comunicat de premsa que ICV i Joves d'Esquerra Verda de Terrassa hem elaborat davant de la nova agressió feixista que ha petit un company nostre:

"Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) de Terrassa i Joves d’Esquerra Verda vol denunciar públicament l’agressió de que va ser objecte un dels militants de l’organització juvenil Joves d’Esquerra Verda de la localitat durant la nit de dimarts a la sortida de casa seva per part d’un grup de joves d’estètica neonazi.

A banda d’un cop de puny al nas, que va requerir atenció mèdica, el jove va rebre amenaces de mort fent referència explícita al judici pendent contra diversos joves neonazis per una agressió produïda al mes de febrer contra quatre joves militants de les joventuts d’ICV i EUiA que va acabar amb l’hospitalització d’un dels agredits diversos dies. El jove agredit i amenaçat el passat dilluns és un dels quatre joves que van patir i denunciar aquesta agressió el mes de febrer.

En aquell moment fruït de les investigacions es van produir diverses detencions i encausaments que estan pendents de la celebració del judici on, a banda dels joves agredits, ICV es va personar com acusació particular.

El jove agredit va interposar la corresponent denúncia davant la Comissaria dels Mossos d’Esquadra.

Davant aquesta nova agressió ens reafirmem en la defensa dels valors de la llibertat i de la democràcia que aquests grups violents d’extrema dreta volen atacar des de l’exercici de la violència i de la por. Cal que la societat civil i els cossos de seguretat treballem en una mateixa línia per tal d’eradicar l’existència d’aquests grups violents incompatibles amb una societat de lliures i iguals, en la que la paraula, el diàleg i els valors democràtics han de presidir qualsevol debat polític.

Malauradament tant a Terrassa com a d’altres ciutats del Vallès Occidental aquestes agressions es reprodueixen de forma periòdica i fan necessari que garantir la seguretat i l’exercici de la llibertat de les víctimes, així com que l’eradicació d’aquests grups violents i d’extrema dreta sigui una de les prioritats dels cossos de seguretat de la ciutat, tant dels Mossos d’Esquadra com de la policia municipal, utilitzant tots els mitjans al seu abast per identificar i posar a disposició judicial als agressors i per desmantellar les estructures organitzatives d’aquests grups que fan de l’apologia de la violència i del feixisme els seus signes d’identitat.

Terrassa, 13 de desembre de 2007"

Davant d'aquests fets la prioritat és la seguretat del nostre company. Està clar que l'agressió ha estat, a més, una coacció per influir en el judici que es produirà per la primera agressió. Els cossos de seguretat (Mossos d'Esquadra, i Policia Municipal) han d'assegurar la seguretat del company, però a més han d'actuar amb més contundència davant d'aquests grups feixistes i violents que estan identificats i es sap on es reuneixen. Qualsevol agressió ha de rebre una resposta immediata dels cossos de seguretat per fer-lis la vida impossible, és l'únic llenguantge que entenen. Estic convençut que la majoria d'agressions d'aquest tipus no es denuncien per por i tenim la responsabilitat de fer visible aquest problema de seguretat per eradicar aquesta pràctica feixista.

QUÈ PASSA AMB L'ESTATUT?.

Cada vegada són més evidents les resistències del govern central a desenvolupar l'Estatut de Catalunya. Ara en plena campanya electoral els estrategues electorals del PSOE deuen pensar que desprès de viatjar cap al "centrisme espanyolista" per competir amb el PP no és possible fer transferències que desenvolupin l'Estatut. I és que redistribuir poder polític i recursos econòmics li deu provocar atacs de pànic a José Bono, que ha teoritzar que les nacions són un invent menys l'espanyola, es clar. El president Zapatero ha passat de l'Espanya plural (que mai va explicar en què consistia), a posar l'énfasi en el "Gobierno de España", i a posar tots els entrebancs possibles per a que ningú pugui visualitzar que l'Estatut és una llei que s'ha de complir i que efectivament implica redistribuir poder i recursos. Ja ens podem preparar per veure com Catalunya tornarà a ser l'arma electoral que el PP per activa o el PSOE per passiva utilitzaran per accedir als vots dels ciutadans preocupats per la unitat d'Espanya (una Espanya que ja s'hauria d'haver trencat un mínim de 10 cops atenent a les ments més lúcides del PP, la COPE i El Mundo). Aquesta posició del PSOE no farà altra cosa que incrementar la incomoditat del PSC a Catalunya, prou incomode ja amb la crisi de rodalies, i pot allunyar algun que altre vot catalanista. Espero que IU sigui capaç d'articular un discurs netament federalista i a favor de la plurinacionalitat efectiva d'Espanya, i que sàpiga confrontar-se a les polítiques econòmiques i fiscals de dretes que aprofundeixen les desigualtats, això si, embolicats en la bandera.

ZP M'INDIGNA

Diu el president del govern central que l'Impost sobre el Patrimoni incideix de forma "desigual" en el tractament fiscal, i recau ara més sobre les classes mitges que las altes, que tenen "diversos instruments i fàcils mecanismes d'elusió" per "eludir" el seu pagament. I per això si torna a guanyar les eleccions generals una de les primeres mesures serà eliminar aquest impost. Ha dit, a més, que la intenció de l'Executiu és la de "garantir la igualtat dels espanyols". Al meu parer aquestes són paraules impròpies d'un president de govern que diu que és d'esquerres. Està reconeixent que les rendes altes tenen mecanismes per eludir el pagament dels impostos que li pertoquen i enlloc d'anunciar un enduriment de la inspecció per aquells que defrauden (especialment les rendes altes i grans patrimonis) se li ocurreix eliminar l'impost i deixar de recaptar 1400 milions d'euros. Està ben clar que ZP i el PSOE han decidit competir en el camp de la dreta amb polítiques fiscals de dretes que beneficien a qui més té i disminueix la capacitat de l'estat per fer polítiques públiques. Si més no és una manera peculiar de garantir la igualtat dels espanols. Per si no quedava prou clar presumeix de que Espanya compta amb super-hàbit (de 1,8%) mentre les necessitats socials no estan cobertes, i estem encara lluny de la despesa mitjana europea en polítiques socials (un 20% de la població es troba en el llinda de la pobresa segons les dades oficials). Les polítiques econòmiques i fiscals del PSOE, del PP i de CiU s'assemblen cada vegada més (reforma de l'IRPF, xec nadó, impost de successions, Impost del Patrimoni, etc). Ja he perdut el compte de quants milions d'euros ha deixat d'ingressar l'estat per la política conservadora que està aplicant el PSOE. Tot això ho haurem d'explicar de forma molt clara i pedagògica a la ciutadania i especialment a l'electorat socialista. De cara a les properes eleccions generals el vot més útil d'esquerres serà el d'ICV. Si hem demostrat àmpliament que hem defensat el transport públic de la majoria (Primer rodalies!) per davant del papanatisme de l'AVE, ara demostrarem que defensem els interessos de la majoria amb un model fiscal just i progressiu que recapti el suficient per desenvolupar polítiques públiques i redistribuir la riquesa, per davant dels poderosos.

LA FRIVOLITAT CORRE A MÉS DE 80

Em sorprèn el nivell de frivolitat amb el que el "seny català" està tractant la mesura de reduir la velocitat a 80 km/h a l'àrea metropolitana de Barcelona. Són especialment virulentes les tertúlies de la TV3 (per exemple Els Matins, de Josep Cuní) on es ridiculitza la mesura i se la compara amb la religió, la litúrgia i el fonamentalisme ecologista. Primer va ser el lobby del RACC, La Vanguardia i d'altres posant en qüestió la mesura afirmant que no s'aconseguiria ni reduir la contaminació, ni salvar vides, ni disminuir la sinistralitat. Aquesta càrrega va dirigida fonamentalment a demostrar que ICV paralitza el país amb les seves "tonteries", i vol remarcar el perill que suposa per Catalunya que ICV detenti les responsabilitats del trànsit i de medi ambient alhora. I això passa dia si i dia també. Avui mateix un tertulià, l'Antoni Puigverd, acusava al Josep Pérez Moya d'utilitzar un to agressiu i vehement per defensar la mesura (si no conegués al company m'ho podria arribar a creure), el Vicenç Villatoro ha aprofitat per argumentar que el que volem fer és que els ciutadans es sentin culpables (pobrets!), i el Josep Cuní ha arrodonit l'opinió destacant que és increïble la component judeo-cristiana que encara es pot trobar en l'esquerra.

No he vist enlloc l'esforç de la televisió pública per explicar que aquesta mesura forma part d'un pla de xoc contra la contaminació que en té 73, ni l'esforç per esbrinar i comunicar el resultat d'aplicar aquesta mesura en d'altres àrees metropolitanes europees. Alguna cosa s'hauria de fer per a que la televisió pública compleixi amb alguns dels seus objectius i raó de ser. S'haurà d'acotar la confusió constant entre espai d'opinió i d'informació, i com es tracten polèmiques legítimes amb equilibri. S'haurà també d'assegurar la pluralitat i diversitat dels tertulians de la televisió i la ràdio públiques, perquè la societat és plural de debò. Jo també vull que la TV3 sigui la meva.

PRIMER RODALIES!- PASSA-HO

I no fan falta més paraules ...

ESPECULADORS

Aquesta informació apareixia avui a El País en un article que feia referència a com pot evolucionar el preu de l'habitatge en els propers dos anys: "Vela puso buena cara al mal tiempo y aseguró que Fadesa es una de las inmobiliarias con mayor margen para hacer rebajas. Evidentemente, sólo adoptarán esa medida dramática si la coyuntura les ahoga. ¿Hasta dónde podrían llegar las rebajas en Fadesa? "Gracias a que hemos comprado suelo muy barato, sacamos un margen bruto del 40% por cada piso. Así que hasta ese 40% tenemos un amplio abanico de posibilidades", respondió Vela". D'entrada em sembla un clar reconeixement del procés especulatiu al que està sotmès un be tan bàsic com és l'habitatge i com les immobiliàries s'han aprofitat, fins a límits insultants, de la gent sense que cap govern de l'estat posés en marxa una política pública que controlés aquest sector, ni el PP ni el PSOE. Ara a alguns analistes propers al sector immobiliari els hi preocupa que davant de l'expectativa real d'una baixada de preus la ciutadania pugui ajornar un o dos anys la decisió de comprar un habitatge. Al final resultarà que els culpables de la crisi del sector serà dels "ciutadans irresponsables" que no compren al preu que marquen els especuladors i que no tenen res a veure amb els costos reals de construcció.Al costat d'aquesta realitat crec que és de vital importància l'èxit de les polítiques públiques que s'han posat en marxa a Catalunya, des d'un clar lideratge d'ICV, perquè a més de facilitar l'accés a l'habitatge a un preu més raonable, ja sigui de venda o lloguer, l'objectiu és crear un potent mercat d'habitatge de protecció oficial que tregui aquest dret tant bàsic dels circuits especuladors. L'accés a l'habitatge ha de ser un dret i no una aventura financera que sols beneficii a constructors i bancs. A la vista de la situació el Pacte Nacional per l'Habitatge i la Llei pel dret a l'habitatge esdevenen el moll de l'os d'una política d'esquerres i transformadora sense precedents al nostre país. Per això els poderosos i els seus mitjans de comunicació no paren de fer esment al perill que suposa ICV al govern de la Generalitat de Catalunya i a la paralització que estem provocant: Això vol dir que anem be.

“ANTES PARTÍA QUE DOBLÁ”

La crisis de rodalies a l’àrea metropolitana de Barcelona ha il·lustrat molt gràficament el fracàs d’un model d’inversió de l’estat, anunciat reiteradament durant els darrers anys, i l’enorme distancia entre els discursos sobre el canvi climàtic i la voluntat política d’enfrontar-se al problema amb valentia i convicció. Recomano llegir els dos articles del Joan Herrera, publicats a El País i a El Periódico en els darrers dies, que expliquen molt be perquè s’ha produït aquesta crisi i qui són els responsables (adjunto els enllaços). La intervenció de la ministra Álvarez en la darrera sessió del Congrés dels Diputats (21/11/2007) torna a confirma que l’obsessió per l’AVE del govern Zapatero per sobre de qualsevol altre consideració respecte al transport públic que utilitza la majoria de la ciutadania, les rodalies, és insultant. Vanagloriar-se de que la xarxa de l’AVE és envejada per tot el món, és prendre el pel als milers d’usuaris/es de Renfe que cada dia pateixen les conseqüències d’aquesta decisió política volguda. Acusar al Joan Herrera d’estar en la prehistòria ferroviària, quan s’ha convertit en el primer defensor de les rodalies, ens indica el nivell de prepotència de la ministra i la seva manca d’escrúpols alhora de defensar allò que no té cap tipus de justificació.
La picabaralla política entre el PSOE, el PP i CiU que competeixen en una cursa per veure qui ha defensat més l’AVE, qui ha invertit més en l’AVE, qui ho ha fet pitjor, i qui ha invertit menys en rodalies, és un clar exemple de perquè importants sectors socials s’allunyen de la política i es refugien en l’abstenció. Per això des d’ICV hem de continuar mantenint les rodalies i la millora del transport públic en primera línia del debat polític, perquè és una qüestió que realment interessa a la ciutadania i és imprescindible per avançar en un model de mobilitat sostenible al servei de les persones. I és, també, imprescindible per qualsevol política que tingui per objectiu mitigar els efectes del canvi climàtic.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=460148&idseccio_PK=1021

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Cataluna/quiebra/modelo/elpepiopi/20071117elpepiopi_4/Tes

LES ÀREES ESTRATÈGIQUES RESIDENCIALS.

Fa algunes setmanes el Govern d’Entesa va aprovar un decret de mesures urgents per contribuir a fer possible l’assoliment dels compromisos del Pacte Nacional de l’Habitatge. Una d’elles és la creació de les àrees estratègiques residencials que es situaran, com el seu nom indica, estratègicament al territoi català. Aquestes àrees són necessaries per a construïr la quantitat d’habitatges protegits que s’estableixen al Pacte i impliquen la construcció de nous barris. El company Rafa Bellido ens va plantejar dilluns passat, a l’àmbit de Medi Ambient d’ICV, la necessitat d’estar amatents alhora de veure on s’ubiquen aquestes àrees ja que impliquen ocupació de sòl, i la redacció de plans directors urbanístics. Estem al govern i la preocupació del Rafa és fundada perquè no tots els socis de govern pensem igual ni tenim la mateixa sensibilitat respecte el territori. Haurem de fer un exercici d’equilibri entre el respecte al territori i la necessitat de construïr aquests nous barris per facilitar l’accés a un habitatge digne a milers de ciutadans/es. Sens dubte és un repte apasionant: construïr nous barris de qualitat, eficients des del punt de vista ambiental, amb els equipaments necessaris i transport públic, i ben comunicats amb nuclis urbans ja existents. Sembla la quadratura del cercle però és la nostra política i la hem de fer possible. Com exemple podriem posar el nou barri de Can Filuà a Santa Perpètua, ara en construcció (podeu veure la maqueta a la foto). Aquest nou barri ha estat impulsat i liderat per l’anterior alcaldessa d’ICV de Santa Perpètua, la Isabel Garcia. El nou barri de Can Filuà ja compta amb els equipaments necessaris i amples zones verdes, s’aplica el decret d’ecoeficiència en la construcció dels habitatges, està prevista la seva comunicació amb una de les línees del bus urbà, i dels 800 habitatges que es construiran el 50% seran de protecció oficial tant de venda com de lloguer. És possible planificar i fer-ho be.

RESUM INFORME CANVI CLIMÀTIC

En aquests enllaços trobareu el resum, per a responsables polítics, del IV Informe sobre Canvi Climàtic que ha elaborat el IPCC a València. Els tres enllaços corresponen als tres documents dels tres grups de treball que han treballat a València. No he llegit encara l’informe però per les informacions aparegudes sembla igual de contundent que els anteriors informes, tant al descriure la gravetat de la situació com sobre la imperiosa necessitat de que els governs d’arreu del món prenguin decisions per mitigar els efectes del canvi climàtic. En els propers dies veurem qui està realment compromés, des de l’àmbit polític, per mitigar els efectes del canvi climàtic aportant propostes valentes més enllà de declaracions estètiques.
http://mediambient.gencat.net/Images/43_131312.pdf
http://mediambient.gencat.net/Images/43_128042.pdf
http://mediambient.gencat.net/Images/43_126362.pdf

GRÀCIES GREGORI

La mort del company Gregorio López Raimundo m’ha transportat als anys 80 quan vaig iniciar la meva militància política a la Joventut Comunista de Catalunya i al PSUC. Per sort no vaig viure l’escisió del PSUC i de seguida vaig tenir com a referents al Gregori i al Guti, persones que malgrat totes les difucultats van saber mantenir el millor del PSUC històric, la seva capacitat de llegir el moment polític i la llavor per crear noves energies d’esquerres com ICV. Gràcies a companys com el Gregori molt joves militants com jo vem tenir la força per superar anys grissos, perquè s’imposava allò de l’optimisme de la raó. Pensar en aquells anys i en el Gregori és pensar en el Guti, el PCI, en Berlinguer, en l’eurocomunisme, en la desfeta electoral del 82 (les meves primeres eleccions) i sobre tot en la capcitat que tenen algunes persones per transmetre esperança. Amable, tranquil, respectuós, optimista ...aquestes paraules són les que en venen al cap quan penso en el Gregori ara, com a clar exemple de totes aquelles persones que de manera voluntària han entregat bona part de les seves vides, del seu temps, i de les seves energies per aconseguir un món millor sense guerres, sense explotacions, ni dictadors. Gràcies Gregori.

CANVI CLIMÀTIC: ACTUA JA!

Iniciativa per Catalunya Verds de Terrassa es vol sumar a la convocatòria impulsada per diferents organitzacions ecologistes, sindicals, socials i ciutadanes consistent en una apagada elèctrica el dijous 15 de novembre de 5 minuts (de 20,00h a 20,05h) amb el lema “Davant el canvi climàtic: actua ja!”.
La iniciativa s’ha endegat amb motiu de la reunió mundial del IPCC, Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides, recentment guardonat amb el Premio Nobel de la Pau, que es celebra aquesta setmana a València. En aquesta reunió es presentarà i aprovarà el IV Informe d’Avaluació, la conclusió del que sabem sobre el canvi climàtic i l’acció humana necessària i imprescindible per evitar-ho i reduir el seu impacte.
Així mateix ICV, mitjançant el portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA, ha proposat a la resta de grups municipals que l’Ajuntament de Terrassa s’adhereixi a aquesta iniciativa fent efectiva l’apagada i fent difusió de la iniciativa i els seus objectius entre la ciutadania. D’aquesta manera l’Ajuntament de Terrassa pot reafirmar el seu compromís en l’acció contra el canvi climàtic.
ICV creu força encertada aquesta iniciativa social que persegueix una mobilització cívica per pressionar a les administracions regionals, estatals i internacionals per adoptar compromissos, mesures decidides i concretes per impedir el canvi climàtic i reduir el seu impacte. La convocatòria és oberta i consisteix en la desconnexió del consum elèctric als habitatges, centres de treball i equipaments durant aquest període de cinc minuts.
ICV vol convidar a sumar-se a aquesta convocatòria a totes les persones i entitats que vulguin cridar l’atenció de la societat i les institucions sobre la necessitat de prendre mesures urgents davant l’amenaça del canvi climàtic.
Terrassa, 13 de novembre de 2007

XERRADA A TERRASSA: “FEMINICIDIS, UN PROBLEMA GLOBAL”

Dones amb Iniciativa, amb la col·laboració del Grup d'Els Verds i Aliança Lliure Europea al Parlament Europeu, ha organitzat una xerrada- col·loqui sota el títol "Feminicidis: un problema global" en la que han participat Alba Estela Maldonado, Diputada a Guatemala per la Unidad Revolucionaria Nacional Guatemalteca (URNG) i Fabiola Gil, Responsable de Dones amb Iniciativa a Terrassa i regidora de Polítiques de Gènere a l'Ajuntament de Terrassa.L'acte ha abordat la dura realitat dels assassinats de dones a Centreamèrica (els feminicidis) i la violència cap a les dones com un fenomen estès a les societats mundials. L’acte s'emmarca en la commemoració del 25 de novembre, Dia Internacional contra la violència vers les dones, i s’ha celebrat a la Sala Diesel del Museo Nacional de la Ciència i la Tècnica ubicat a Terrassa.

En primer lloc Fabiola Gil ha presentat l’acte i l’ha emmarcat en la campanya nacional que està duent a terme Dones amb Iniciativa en diverses localitats catalanes, destacant la importància que tè avui fer visible el problema global que representa la violència contra les dones i la necessitat de treballar des d’una visió àmplia. En aquest sentit ha destacat l’informe sobre feminicidis que ha aprovat recentment el Parlament Europeu sota la coordinació de Raül Romeva, eurodiputat d’ICV.

La diputada Alba Maldonado ens ha explicat la realitat social de "no guerra" en la que viu avui Guatemala desprès d’un llarg i sagnant conflicte civil, del constant debilitament dels serveis públics i del mateix estat davant els alts índex de violència i de processos de privatització de serveis públics tant bàsics com els de l’educació, la sanitat i la seguretat pública. Tot i que a Guatemala les dades sobre les dones assassinades no són tractades amb la rigorositat que es mereixen, i els processos judicials i d’investigació d’aquests assassinats no són rigorosos, Alba Maldonado ha realitzat estudis a partir de les dades de la policia nacional i ha pogut establir diversos perfils de les dones assassinades. En les seves conclusions destaquen el fet de que una bona part de les dones són assassinades al carrer i per arma de foc donada l’enorme presència d’armes a la societat guatemalenca. La majoria de les dones assassinades tenen entre 16 i 35 anys. Ha destacat que ha Guatemala encara existeixen amplis sectors de la població que no són conscients de la problemàtica, tot i que s’han fet avenços en els darrers anys.

El públic assistent a la xerrada- col·loqui ha plantejat a la diputada diverses preguntes per a conèixer més de prop la realitat de Guatemala i el problema del feminicidi. En les seves darreres paraules Alba Maldonado ha destacat la importància de l’informe sobre feminicidis del Parlament Europeu que dona visibilitat a la problemàtica i representa un valuós mecanisme de solidaritat i de pressió al govern de Guatemala per a que incrementi les polítiques públiques per eradicar la violència contra les dones.

MÉS COMUNICACIÓ I LIDERATGE

Les esquerres al govern de Catalunya han canviat moltes coses en només quatre anys. S’està realitzant un esforç inversor en equipaments públics sense precedents a la nostra història, en educació, en sanitat, en serveis socials. S’han incrementat els ajuts a les persones i s’han destinat més recursos als ajuntaments catalans com no s’havia fet mai. S’han posat en marxa noves polítiques públiques molt potents com la d’habitatge, i per primer cop el medi ambient i la lluita contra el canvi climàtic forma part de l’agenda política del país. Aquests són només alguns exemples. La pregunta o les preguntes, són: perquè continua existint un distanciament tan gran entre les institucions i la ciutadania?. Les polítiques concretes estan arribant a la gent?. Els mitjans de comunicació públics estan contribuint a explicar aquestes polítiques?.

És evident que en quatre anys no s’han pogut cobrir tots els dèficits públics heretats dels governs de CiU, però sens dubte avui la situació és millor que fa uns anys. Alguna o algunes coses fallen. Sense tenir despostes màgiques jo crec que la política de comunicació del Govern d’Entesa no està sent capaç de comunicar a la ciutadania l’impacte de les seves polítiques socials i ambientals i aquest hauria de ser un motiu de reflexió profunda amb l’ànim de canviar la situació. Les crisis de les infraestructures, com la xarxa elèctrica o les rodalies, tenen un impacte molt important sobre la vida quotidiana de les persones, però crec que no podem permetre que tapin totalment els avenços de les polítiques socials i ambientals que s’estan aconseguint. I en aquesta situació, com estan actuant els partits que formen el govern?, estem a l’alçada de les circumstàncies?. ICV, com organització política, està contribuint a fer més visibles les polítiques d’esquerres?. Sincerament crec que no, i que ICV necessita dotar-se d’un model organitzatiu i de comunicació més clar, i més eficient, que contribueixi a millorar els canals de discussió i participació interns, i que ens possibiliti està més present a la societat. La propera assemblea nacional pot ser una bona oportunitat per aconseguir-ho.

+ esquerra verda

LLEI DE MEMÒRIA HISTÒRICA.

El passat dimecres 31 d’octubre el Congrés dels Diputats va aprovar la coneguda com Llei de la Memòria Històrica, amb el vot contrari del PP i ERC. Aquesta llei que ara ha de continuar la seva tramitació parlamentària (Senat i Congrés) suposa un avenç històric en l’assignatura pendent de recuperar la memòria històrica centrada en la lluita antifranquista, de reconèixer i honorar les seves víctimes, i d’iniciar polítiques públiques que donin resposta a un compromís ètic inajornable amb la memòria democràtica. En bona part aquesta llei ha estat possible per la insistència del Grup Parlamentari d’IU-ICV que malgrat totes les dificultats, ha tingut la intel·ligència suficient i la responsabilitat política que es mereix el tema per fer avançar la llei. Com ha dit Carlos Jiménez Villarejos, ex fiscal anticorrupció de l’Estat i un dels pares de la llei, mai un grup parlamentari tant reduït ha tingut tanta influència en la modificació d’una llei proposada pel govern central. Una proposta que arribava amb dos anys de retard, mancada d’ambició política i marcada pels complexes del PSOE.

No es tracta d’obrir velles ferides ni de respondre a sentiments de rancúnia ni a desitjos de venjança, però no podem confondre el perdó amb l’oblit i la amnistia amb l’amnèsia. És tracta de fer justícia a milers de dones i homes que van lluitar de forma incansable per les llibertats i els valors democràtics davant d’un règim dictatorial que va reprimir brutalment, durant quaranta anys, qualsevol defensa dels drets humans. Ja és prou significatiu que hagin passat més de 30 anys des de les primeres eleccions democràtiques per poder donar resposta, amb normalitat, a un compromís ètic. Encara avui la dreta i sectors eclesiàstics es manifesten contraris a fer el que han fet tots els països europeus que han patit dictadures, recuperar la memòria històrica, reconèixer a les víctimes i fer pedagogia per a que no torni a passar.

Per primera vegada en 30 anys el Congrés dels Diputats, mitjançant llei, condemna de forma clara i contundent el règim franquista, restaura i reconeix les seves víctimes i posa els fonaments per iniciar una política pública des de les institucions democràtiques (retirada de símbols, accés universal a tots els arxius relacionats, protocol per exhumacions i subvencions per fer-les possible). No hem estat capaços d’aconseguir la nul·litat per llei de tots els judicis i sentències franquistes, com era la nostra voluntat, però la llei obre la porta a presentar recursos davant de la justícia, ja que la llei estableix que els judicis franquistes van ser contraris a dret i per tant il·legals, i afirma que mai van tenir les característiques d’un judici just. D’altra i banda és important que la llei declari expressament la derogació de les lleis de repressió franquistes amb un doble objectiu: la formal expulsió de l’ordenament jurídic i que no es puguin invocar per part de les autoritats administratives i judicials. Un cop aprovada la llei definitivament hauria de ser el fiscal general de l’estat qui “de facto” iniciés la tramitació per aconseguir la nul·litat de tots els judicis i sentències produïdes sota el règim franquista. En tot cas, caldrà esperar a que el pas de la llei pel Senat i una altre vegada pel Congrés no desvirtualitzi el que ha costat tant consensuar i pugui ser recolzada per una amplia majoria parlamentària. No podem perdre l’oportunitat històrica de comptar amb aquesta llei que, malgrat les insuficiències, suposa un bon punt de partida.

A Catalunya tot aquest procés ha estat més diligent i positiu. Els dos governs d’esquerres ho tenien recollit en el seu acord de govern i la conselleria d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, dirigida per Joan Saura, ha estat el motor de la Llei del Memorial Democràtic aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 24 d’octubre amb un ampli consens. Les institucions catalanes són les primeres a l’estat que aproven una llei d’aquestes característiques. En el seu art 2 queden reflectides les seves funcions i objectius: «El Memorial Democràtic té per objecte desplegar les polítiques públiques del Govern adreçades a l’acció cívica de recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica, i en concret del coneixement del període de la Segona República, de la Generalitat republicana, de la Guerra Civil, de les víctimes del conflicte per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, de la repressió de la dictadura franquista, de l’exili i la deportació, de l’intent d’eliminar la llengua i la cultura catalanes, dels valors i les accions de l’antifranquisme i de totes les tradicions de la cultura democràtica, amb la finalitat de donar a conèixer d’una manera científica i objectiva el passat recent i estimular la comprensió del temps presents.»

Paco Morales,
President d’ICV Terrassa

80 km/h

Avui després de veure les imatges del col·lapse a l’autovia de Castelldefels m’ha assaltat un dubte. Donat el desastre de rodalies, que no sabem quantes setmanes es mantindrà, la improvisació constant de les administracions, i el cabreig que acumula la ciutadania, no seria convenient posposar dos o tres mesos l’entrada en vigor de la reducció de velocitat a 80 km a l’àrea metropolitana, i aprofitar aquests dos o tres mesos per fer una bona campanya de sensibilització?. No seria més efectiu esperar a que tot estigui normalitzat i milers de persones es puguin desplaçar amb una certa tranquilitat?.

Tinc la sensació de que una mesura justa i adaptada a l’objectiu que es vol aconseguir, la reducció de les emissions, en l’actual situació de desgavell pot girar-se en contra de qui la impulsi, en aquest cas les dues conselleries d’ICV. Hem de tenir en compta que aquesta mesura és la que tindrà més impacte en la vida quotidiana de les persones i que ha estat la més atacada i ridiculitzada per poderosos lobbies mediàtics, inclosos els mitjans públics (TV3 i Catalunya Radio). D’altra banda els socis de govern (PSC i ERC) tampoc s’han destacat en la defensa de la mesura. És cert que en els darrers dies les tonteries de Rajoy sobre el canvi climàtic i el seu cosí, i les conferències d’Al Gore poden ajudar, però ......No sé si podríem aplicar aquella dita de donar un pas enrere per desprès donar dos passos endavant. Què penseu?.

AGRESSIONS RACISTES I FEIXISTES

Avui els principals mitjans de comunicació es van fer reso d’una agressió racista i feixista que va patir una noia equatoriana menor d’edat al tren. El vídeo penjat a youtube és brutal i fereix qualsevol sensibilitat. L’agressor, amb pinta de fatxa i ideologia nazi, va ser detingut per la Guàrdia Civil a l’entrada del seu domicili. A més de l’agressió en si mateixa el que més m’ha impressionat ha estat veure com un noi assegut a pocs metres de l’agredida és incapaç de fer res, suposo que per por, i gira la cara cap a un altre costat.

Aquesta és una agressió més de les moltes que es donen a Catalunya a càrrec d’aquests grups violents que es passegen impunement per les nostres ciutats i pobles, fent ostentació de la seva ideologia nazi i les seves actituds violentes. No dic que no es faci res però penso que cal una acció més contundent i continuada contra aquests grups de violents per part del Mossos d’Esquadra i les policies municipals. I cal també una actitud més ferma per part dels jutges que acostumen a ser massa tous amb aquestes agressions. Quan parlem de seguretat, de la demanda de seguretat per part de la ciutadania, suposo que també ens referim a això: al dret que tenen les persones per no ser agredides verbal i físicament per pensar d’una determinada manera, per anar vestides de determinada manera o per ser immigrant. Són molts els casos de violència racista i feixista que s’han produït al Vallès Occidental, al Baix Llobregat, a Barcelona, etc. No entenc l’enrenou mediàtic i judicial per la crema de fotos del rei i que aquests fets només estiguin un dia d’actualitat mediàtica per desprès desaparèixer. El conjunt de la societat i de les institucions hauria de ser més conscient i més contundent per eradicar aquesta lacra social.

Renovar-se o morir

Esquerra Unida es troba en un moment crucial de la seva història. Té l’oportunitat de renovar-se i trencar amb un passat tormentós que li permeti aclarir el seu projecte polític, o pel contrari pot caure en la crisi definitiva que l’esborry del mapa parlamentari (sense els dos diputats d’ICV-EuiA, EU estari al Grup Mixt). El trencament d’EU al país valencià amb l’aparició d’un nou partit (Iniciativa del País Valencià), i la convocatòria de primàries per escollir el cap de llista de la formació a les properes eleccions generals en las que Gaspar Llamazares competeix amb Marga Sanz (Secretària general del PCPV i representant del PCE) configuren un horitzó complicat. El trencament és encara més evident si tenim en compta que una de les dirigents del nou partit valencianista i diputada autonòmica ha estat expulsada d’EUPV i alhora ha estat integrada a la direcció federal d’EU dins de l’equip de Llamazares. Per acabar-ho d’arrodonir IdPV ha expressat de forma molt clara la coincidència ideològica amb ICV i la seva voluntat de col.laboració per eixamplar l’espai ecosocialista.

Si Gaspar Llamazares guanya les primàries per més del 60% l’operació de renovació i clarificació pot tenir possibilitats de consolidar-se i salvar les eleccions generals amb un resultat digne. La pregunta en aquest cas seria: respectaran els sectors més dogmàtics del PCE aquest resultat?. Aquests sectors del PCE es posaran a treballar lleialment en el projecte renovat d’EU, o faran tot el possible perquè Gaspar Llamazares fracasi?. Hi ha molts motius per ser pesimista i només l’optimisme de la raó pot donar esperances per a que a l’esquerra de la socialdemocràcia tradicional existeixi una força política creible i útil per fer avançar idees i propostes d’esquerres, ecologistes i federalistes.

LLOGUER FORÇÓS

Acabo d’escoltar que CiU ha decidit finalment no signar el Pacte Nacional de l’Habitatge per la radicalitat ideològica que ICV ha introduit a la Llei pel Dret a l’Habitatge, encara en discusió parlamentària. Sembla que tot es resumeix a l’article 42 de la famosa llei on parla del lloguer forçós.

En concret l’article 42.6 diu: “Un cop exhaurides les vies de foment referides als apartats anteriors, en els àmbits qualificats pel Pla Territorial Sectorial d’Habitatge i demés instruments de desplegament previstos en aquesta llei, com d’una forta i acreditada demanda residencial, l’Administració competent podrà acordar el lloguer forçós de l’habitatge prèvia la declaració d’incompliment de la funció social de la propietat. A l’expedient de declaració s’ha d’advertir que l’Administració, un cop transcorreguts dos anys des de la seva notificació, pot procedir a l’expropiació de l’usdefruit de l’habitatge per llogar-lo a tercers. En l’expedient de preu just es valorarà la indemnitació corresponent al dret d’usdefruit temporal, tenint també en consideració les despeses invertides per l’Administració en la gestió i les eventuals obres de millora efectuades en què la propietat podrà recuperar l’ús de l’habitatge un cop transcorregut el termini de lloguer forçós. El termini de lloguer forços no podrà ser superior a sis anys. El procediment s’ajustarà al previst a les legislacions urbganística i d’expropiació forçosa.”

En un altre apartat de la Llei, a l’article 3, es defineix que és un habitatge buit: “d) Habitatge buit és el que roman permanentment desocupat durant un termini superior a dos anys, sense causa justificada. S’entén per causa justificada un trasllat per raons laboral, canvi de domicili per situació de dependència, o abandonament d’habitatges en zones rurals en procés de pèrdua de població”.

Si s’està d’acord en que l’habitatge té una funció social, és normal que de forma mesurada, contrastada i reglamentada l’administració tingui instruments per fer complir aquesta funció social. Potser és que CiU no està d’acord amb la funció social, el que no seria d’estranyar desprès d’haver patit 23 anys de política de CiU en habitatge. On la seva màxima ha estat que el mercat solucionaria el problema i ara ens trobem en l’actual situació. No signar el Pacte Nacional de l’Habitatge per un article de la llei em sembla un error monumental i un síntoma més de la desorientació de CiU en l’actual situació política catalana. Hem de procurar que l’alarmisme social que vol promoure CiU se li giri en contra i demostrar que les polítiques actives per l’habitatge social es fan a molts paisos europeus, i a Catalunya també, de la ma d’ICV, es clar.