I desprès de la Vaga General, què?

Molta gent es pregunta què canviarà desprès de l’èxit de la Vaga General del 29 de setembre. Malgrat el contuberni mediàtic per amagar l’elevat seguiment, i de que Red Electrica arribés a manipular les seves dades per justificar un major consum energètic, milers i milers de treballadors/es li han estirat les orelles al president Zapatero. I encara que no és doni per al.ludit, de moment, per la capacitat de mobilització dels sindicats i de l’esquerra que no es resigna als dictats dels mercats, haurà de moure fitxa. Si avança la dreta electoralment (PP i CiU) no és per responsabilitat dels sindicats, sinó pel dogmatisme neolliberal en el que ha caigut el Govern del PSOE.

Només cal llegir el darrer article de Vicenç Navarro al seu blog per reafermar-nos en les nostre raons, i les dels sindicats, per oposar-nos a les polítiques econòmiques i socials del Govern Zapatero basades en la retallada de la despesa socials i els drets dels treballadors/es. El problema d’Espanya no és el dèficit públic, sinó la manca d’ingressos per una fiscalitat esviaxada i no progressiva que beneficia a les rendes altes i del capital en detriment de les rendes del treball. Com diu el Joan Herrera en el seu llibre “Economia i Ecologia” amb aquestes polítiques no sortirem de la crisi, sinò que sortirem en crisi.

Ara que els sindicats han fet girar els engranatges amb l’organització de la Vaga General, cal continuar la lluita amb altres eines per guanyar la batalla de les idees i de les polítiques que cal fer per sortir de la crisi d’una manera justa, solidària i sostenible. Els sindicats i l’esquerra hem de multiplicar els esforços per fer arribar encara a més gent la necessitat de canviar el rumb de les polítiques del Govern Zapatero. I em de treballar per a que la força política que de forma més clara ha recolzat i ha participat a la Vaga General, ICV-EUiA, obtingui uns bons resultats en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Les diputades i diputats d’ICV-EUiA saben molt be al costat de qui estan i quines són les polítiques d’esquerres i ecologistes que cal impulsar.

Inundem de d’articles i cartes els mitjans de comunicació; organitzem xerrades i conferències per denunciar les polítiques neolliberals i fer arribar les nostres propostes; sortim al carrer per adreçar-nos de forma directa a la ciutadania; i utilitzem les xarxes socials a Internet per difondre les idees alternatives i cridar a la mobilització. Està a les nostres mans.

VAGA GENERAL: JO HI VAIG

Amb aquest lema els joves de CCOO criden a la participació a la vaga general del proper 29 de setembre. I jo hi vaig. ICV recolza la vaga general i contribuirà a la mobilització de la ciutadania per defensar l’estat del benestar, els drets dels treballadors/es, i una sortida a la crisi econòmica justa, solidària i sostenible. Just el contrari del que està fent el govern del PSOE del president Zapatero.

La convocatòria de la vaga general posa de manifest la manca de suport social a les polítiques més conservadores i retrogrades que ha posat en marxa un govern que es diu d’esquerres però que copia les receptes de la dreta política i econòmica europea i segueix els dictats d’això que anomenen els “mercats financers”. Uns dictats que no són altra cosa que l’expressió més clara dels interessos dels “poderosos” arreu del món, i veritables responsables de la crisi econòmica.

El govern del PSOE ha aprovat definitivament una reforma laboral que no contribueix ni a crear ocupació, ni a canviar el model de desenvolupament econòmic, tal i com ha reconegut el mateix Ministre de Treball, que malgrat això l’ha impulsat i aprovat. Contribueix a mantenir un model econòmic esgotat, improductiu, especulatiu i insostenible. Una reforma que precaritza encara més el mercat de treball, abarateix l'acomiadament, degrada les relacions laborals i debilita la negociació col·lectiva.

Lluny d’assumir que el principal problema d’Espanya no és un excés de despesa pública sinó una manca d’ingressos, el govern central ha decidit descarregar la retallada del dèficit públic en els més febles. Enlloc de cercar nous ingressos en el desplegament d’una fiscalitat progressista i progressiva per a que paguin més aquells que més tenen, o els que més contaminin, o els que han creat la crisi econòmica, s’apuja l’IVA de forma indiscriminada, s'abarateix l’acomiadament, es retallen els sous del sector públic i la despesa social, i es rebaixen els impostos als més rics.

Enlloc d’incrementar i de millorar els serveis públics, universalitzant les prestacions socials, o el finançament dels ajuntaments, es dilapiden de forma populista i inútil 30.000 M€ en el retorn dels 400€ de l’IRPF per a tothom, o el xec-bebe de 2500€ també per a tothom, o amb la desaparició de l’Impost de Patrimoni que sobre tot gravava als grans patrimonis. És curiós constatar que l’objectiu de reducció del dèficit públic del govern central és de 15.000 M€, just la meitat d’allò que ha malbaratat des del punt de vista econòmic i social. En aquest panorama és simptomàtica la frase de ZP de “baixar impostos també és d’esquerres” com una de les majors renúncies de la socialdemocràcia espanyola als valors de la justícia social.

Enlloc de contribuir a la modernització del model productiu apostant de forma clara i decidida pels nous sectors de desenvolupament econòmic i social com les energies renovables, la mobilitat sostenible, la investigació i la innovació, i els sectors productius, es continua encallat en el vell i esgotat model econòmic que tant ha contribuït a la pitjor crisi econòmica. No s'és exigent amb les entitats financeres que continuen incrementant els seus beneficis a costa del rescat públic i tallant el crèdit a les famílies i les empreses, es rebaixen les subvencions a les energies renovables, es continua subvencionant la producció de carbó, i es continua apostant per les autovies i l’AVE per sobre del transport públic de la majoria.

Hi ha tantes raons per anar a la vaga general que es difícil resumir-les. Tantes com alternatives possibles per sortir de la crisi econòmica de forma justa, solidària i sostenible. Hi ha una altra sortida de la crisi econòmica des de l'esquerra, l'ecologisme i el sentit comú. Per això vaig a la Vaga General.

GUANYAR LA PARTIDA

Per què ICV-EUiA demana, insistentment, una actitud d’exigència davant dels bancs?. Per què exigim que pagui més impostos qui més té?. Per què ens neguem a abaratir l’acomiadament o a incrementar els anys de cotització per tenir dret a una pensió?. Per què ens hem oposat a una pujada indiscriminada de l’IVA?. En primer lloc perquè els treballadors i els pensionistes no han creat la crisi econòmica en que ens trobem. Han estat els especuladors del sistema capitalista que sense normes i regulacions han campat lliurement. I, en segon lloc, perquè hi ha una sortida justa, solidària i sostenible a la crisi econòmica per a que no la paguin els mateixos.

A aquestes alçades de la crisi econòmica global tothom es pregunta on està el resultat d’aquelles declaracions dels líders mundials al 2008 anunciant ràpides i profundes reformes del sistema financer internacional, fins i tot en el conjunt del sistema capitalista, per a que no es tornés a produir la catàstrofe econòmica que està fent patir a tants milions de persones. La resposta està clara: no hi és.

La reacció dels que han creat la crisi –amb la complicitat, la passivitat o la resignació dels governs- està sent l’exigència d’aplicar ajustos socials i rebaixar els nivells de benestar social. El xantatge està servit: o fas el que li convé al mercat i al capital o asfixio la teva economia. O reformes el mercat de treball abaratint l’acomiadament, congeles sous i incrementes els anys per tenir dret a una pensió, o desestabilitzo l’economia. Si cal especular amb el valor de la moneda o amb el deute públic d’un país es fa i ja està. Importa poc la destrucció d’empreses, de llocs de treball i de projectes de vida, el que importa és que els beneficis d’una pocs continuïn sent espectaculars i ningú s’atreveixi a plantejar normes i regulacions.

Es com si estiguéssim jugant una gran partida d’escacs però sense regles i en la que, a més, un dels jugadors té les peces bloquejades. Qualsevol moviment implica la pèrdua de la peça. Aquells que s’han beneficiat de milers de milions d’euros dels estats, de l’espanyol també, sense res a canvi, enlloc de dedicar-se a reactivar l’economia facilitant el crèdit han preferit tapar els seus forats amb diner públic i desprès especular amb el deute dels estats en temps de crisi.

Ho podem veure en el pla de rescat de Grècia que imposa unes condicions als grecs impossibles de complir (cosa que no s’ha fet amb els bancs) que els condemna a més crisi i més pobresa. Ho podem veure en els reiterats intents especulatius per desestabilitzar diverses economies europees com l’espanyola o la portuguesa, o fins i tot l’euro.

Per ICV-EUiA hi ha una sortida justa, solidària i sostenible a la crisis econòmica. Una sortida que afronti amb valentia els canvis estructurals que cal fer en el sistema financer, en el model energètic, en el sistema fiscal. Que aposti clarament per l’economia verda, el transport públic i l’atenció a les persones. Canvis que han d’apostar decididament per la formació professional, la inversió en innovació i desenvolupament en sectors que aportin valor afegit al nostre teixit industrial.

Resignar-se és perdre per endavant. Nosaltres apostem per jugar i guanyar la partida.

Paco Morales,
President d’ICV a Terrassa

Què ha fet ICV-EUiA amb el meu vot?

Què ha fet ICV-EUiA amb el meu vot?

View more presentations from iniciativaverds.

Donem comptes del que hem fet al Govern de la Generalitat amb la confiança que van depositar en nosaltres milers de catalanes i catalans. La política al servei de les persones, des de l'esquerra verda nacional, amb coherència, ètica i honestedad.

HABITATGE

El 2 de febrer el Govern de la Generalitat va aprovar el Pla per al Dret a l’Habitatge 2009-2012. Aquest important acord, que fixa la política pública d’habitatge en els propers quatre anys, va quedar en un segon pla comunicatiu per l’aprovació, en la mateixa sessió, de la polèmica Llei de Vegueries i del Consell Metropolità.

Però el Pla per al Dret a l’Habitatge és ja una realitat vigent desprès de la seva publicació al DOG. Convé per tant, explicar la seva importància i les seves característiques més destacades. El Pla vol continuar donant resposta a una de les principals preocupacions de la societat catalana, i més en temps de crisi econòmica: l’accés a un habitatge digne a un preu assequible.

La primera consideració que cal fer és que el Pla consolida, renova i amplia la política pública d’habitatge posada en marxa pels dos governs d’esquerres del país des del 2004. Les xifres del balanç de l’acció del Departament de Medi Ambient i Habitatge del 2009 són prou eloqüents per il·lustrar que la política pública d’habitatge s’ha convertit en una de les principals prioritats del govern.

- Els ajuts al lloguer, en les seves diferents modalitats, s’han incrementat un 40% respecte al 2008, fins arribar en el seu conjunt als 137 M€ i beneficiar a més 63.000 llars catalanes.
- Durant el 2009 s’han iniciat més de 10.000 habitatges protegits, molts d’ells de lloguer, i ja van més de 53.000 des del 2004.
- A través del programa de cessió i de la xarxa de borses locals de lloguer s’han signat 3.590 contractes de lloguer del parc existent, amb un increment del 7%.
- I s’han atorgat ajuts per a la rehabilitació a prop de 50.000 habitatges i una inversió pública de més de 122 M€, inclosa la intervenció d’Adigsa en el parc d’habitatge públic. Tant la construcció d’habitatges protegits com els ajuts a la rehabilitació suposen un important revulsiu pel sector de la construcció i el manteniment de molts llocs de treball.
- Cal destacar també que durant el 2009 s’ha aprovat la planificació de bona part de les Àrees Residencials Estratègiques en 59 municipis, que suposen la reserva de sòl preparat per la construcció de prop de 38.000 habitatges amb protecció oficial en els propers anys.

L’esclat primer de la crisi immobiliària i desprès de la crisi generalitzada de l’economia ha tingut, i té, un fort impacte en la societat catalana, en la capacitat de d’un important sector de la societat per accedir a un habitatge ja no del mercat privat, sinó també de protecció oficial, i no només de compra sinó també de lloguer. L’increment de l’atur, la precarització del mercat de treball juvenil , i el baix nivell de concessió de crèdit de les entitats financeres, compliquen encara més, o impedeixin, a moltes famílies l’accés a un habitatge digne a un preu assequible.

Davant d’aquesta situació el Pla intenta adaptar les polítiques a la situació econòmica consolidant les línies dels darrers anys, i creant noves figures i nous programes per tal d’afavorir, no sense dificultats i limitacions, l’accés a l’habitatge. En aquesta línia destaquen les noves figures dels habitatges en copropietat, de lloguer amb opció de compra, i de dret de superfície, que tenen per objectiu abaratir i facilitar l’accés a l’habitatge. El Pla també inclou l’ajut implícit al pagament del lloguer del parc públic d’habitatges, molt castigat per la crisi econòmica, i que ve a sumar-se a les diferents línies d’ajuts ja existents.

Resten molts problemes per resoldre i molta feina per fer, però la política pública d’habitatge en aquests darrers anys ha avançat i s’ha consolidat a Catalunya com no ho havia fet en tot el periode democràtic. En aquests moments difícils cal continuar incrementant les polítiques públiques per fer front a les creixents necessitats socials de les persones.

Paco Morales,
President d’ICV a Terrassa

UN NOU ACORD VERD

No sabem com acabarà la cimera de Copenhaguen sobre canvi climàtic, però la magnitud del problema i les seves conseqüències sobre les nostres vides i les de les properes generacions aconsella celeritat en la definició d’un Nou Acord Verd (New green deal) que faci possible un canvi profund en el model de desenvolupament econòmic i social imperant.

La greu crisi econòmica mundial ha contribuït a evidenciar, de manera més punyent, el problema de fons: l’actual model de creixement basat en uns mercats que actuen ignorant que el planeta és finit i els recursos limitats està abocat, inevitablement, al col·lapse. Així ho demostren les dades científiques sobre el canvi climàtic; els nivells de pobresa, fam i exclusió social al món; i la destrucció del medi natural. La crisi financera mundial també ha posat de manifest que l’avarícia, la corrupció i l’acumulació de riquesa sense límits per uns pocs donen forma a un potent motor que governa el sistema. Un motor que s’ha mostrat com l’arma de destrucció massiva més important capaç de causar patiment, frustració i destrucció ambiental de forma proporcional als beneficis obtinguts.

Qualsevol iniciativa que vulgui transformar la realitat necessita la confluència de tres elements imprescindibles: voluntat política, tecnologia, i canvi cultural. Voluntat política per impulsar decisions a llarg termini, que canviin tendències, superant l’electoralisme. L’aposta per les noves tecnologies i l’I+D per avançar en un sistema de producció net. I canvi cultural, que tradueixi la creixent sensibilització ambiental de la ciutadania en canvis reals d’actitud i de comportaments. No existeix cap canvi estructural, per important que sigui, que pugui substituir el compromís quotidià de cada persona a partir dels petits gestos de la vida diària. Com diu, de forma molt encertada, el lema d’una campanya de la Generalitat de Catalunya: La revolució dels petits gestos ha començat.

En les discussions que han de donar llum al nou tractat per substituir Kyoto la voluntat política dels estats no s’acaba de veure amb claredat, tot i que ningú s’atreveix a posar en qüestió la realitat del canvi climàtic provocat per l’acció humana. La tecnologia per fer possible el canvi està disponible i només cal implementar-la amb decisió i continuar investigant; i el canvi cultural és creixent com ho demostra, per exemple a Catalunya, el comportament de la ciutadania durant la crisi de la sequera i desprès d’ella, o l’increment de la recollida selectiva de residus.

És necessari un Nou Acord Verd basat en el disseny d’un model de desenvolupament que respecti els cicles naturals, de renovació dels materials i l’energia. Un sistema productiu que aposti per la qualitat enfront de la quantitat, pel respecte dels drets socials, i en què el creixement del PIB no sigui l’únic objectiu, ja que aquest no mesura ni és correlatiu als nivells de benestar.

Les conseqüències de la crisi econòmica -en els àmbits econòmic, social i ambiental- són més greus a Espanya que a bona part d’Europa perquè té un model econòmic amb peus de fang, o millor dir amb peus de ciment. Durant molts anys s’ha deixat al sector de la construcció ser la locomotora del creixement econòmic, encara que aquesta locomotora no responia ni a les necessitats de les persones, ni del territori, ni del medi ambient. Durant masses anys s’ha viscut en la complaença d’un fals creixement econòmic, deixant de banda més inversió en I+D, l’opció d’un altre model de mobilitat sostenible, o l’aposta decidida per les energies renovables, per posar alguns exemples. Tots ells sectors anomenats de l’economia verda, generadors de riquesa i nous llocs de treball de qualitat i estables.

Les xifres són eloqüents. Segons la darrera Enquesta de Població Activa a Espanya hi ha 4.123.000 persones desocupades. L’augment de l’atur durant el darrer any ha estat d’1.524.000 persones. Aquest creixement es va concentrar en el quart trimestre de 2008 (+609.000) i el primer de 2009 (+802.000). A Catalunya, l’atur afecta 607.000 persones, amb un augment de 263.000 nous aturats.

En els darrers 12 mesos, la taxa d’atur a Espanya ha passat de l’11,3% al 17,9% i a Catalunya del 8,9% al 16,5%. Espanya té la taxa d’atur més elevada de la Unió Europea, només per darrera de Letònia. El 30% dels llocs de treball perduts a la UE durant el darrer any es localitza a l’Estat espanyol. En el millor dels casos, suposant que es produeixi un canvi de cicle a Espanya i a Catalunya, aquest difícilment tindrà una traducció positiva en termes d’ocupació durant l’any 2010. Com es diu popularment “ens hem de posar les piles”.

El Nou Acord Verd no vindrà sol. Són moltes les resistències i els interessos creats que fan més lent l’avenç cap a un nou sistema de desenvolupament sostenible, en l’àmbit social i ambiental. És per això necessari i imprescindible que els “petits gestos” de la ciutadania faci inviable tancar els ulls o mirar cap a un altre costat davant d’una realitat tan clara i contundent.

MILLET

Suposo que com moltes ciutadanes i ciutadans em sento indignat sabent que el Fèlix Millet, que ha reconegut de forma pública ser un lladre, continua en llibertat, no ha estat citat a declarar, no s’han pres mesures preliminars com es fa amb la majoria de delinqüents (continua tenint passaport i pot desaparèixer convenientment), i pot anar venent el seu patrimoni com si res (patrimoni que ha aconseguit robant a arques públiques i privades). Si desapareix i no se’l pot detenir, de qui serà la responsabilitat?

El Millet és el paradigma d’aquella “societat civil catalana” de l’univers pujolista que tant s’ha aprofitat del país embolicant-se en la seva senyera, i de la que Millet era una peça central (Palau de la Música, Barça, La Caixa, ...). Però el Millet no és l’únic que s’ha aprofitat i és ben segur que ha repartit molt en funció d’uns interessos determinats.

De moment ja han aparegut les donacions a la fundació de l’Àngel Colom, ex ERC, ex Pi, i ara convençut militant de CDC, partit que també s’ha pogut beneficiar de la repartidora Millet a partir de la seva pròpia fundació (més de 600 mil €). Aquesta és una de les preguntes que molta gent es fa: com és possible que el Palau de la Música financés fundacions de partits polítics sense que ningú ho denunciés?. Està entre el seus objectius fer-ho?. Espero que la investigació de la Fiscalia aclareixi aquestes preguntes i moltes altres, i que la justícia actuï amb contundència amb totes aquelles persones que han delinquit.

Ha estat paradigmàtica l’opinió de la Pilar Rahola, depositària de totes les veritats catalanes, al·ludint desconeixement de les aportacions del Millet al seu partit i publicant que l’única cosa neta de tot l’assumpte Millet és l’Àngel Colom. Suposo que per això el Cuní va tractar l'Àngel Colom amb guant blanc.

D’altra banda, també espero que el Govern de la Generalitat aclareixi perquè no s’han detectar irregularitats en els comptes auditats del Palau de la Música. El país espera una resposta aclaridora i que es demanin les responsabilitats que calguin. En la resolució d'aquest tema les institucions democràtiques, la justícia en especial, es juguen bona part de la seva credibilitat.

CANVI CLIMÀTIC I G-8

Fa pocs mesos que personatges com Aznar o el president de torn de la UE i de Txèquia s’atrevien a dir, a escriure i a publicar que el canvi climàtic era un invent de científics malintencionats i radicals ecologistes. Era una mena de confabulació mundial per fer-li la guitza al capitalisme triomfant. Be, avui la lluita conta el canvi climàtic forma part de l’agenda política mundial com ho demostra que és el tema estrella de la cimera del G-8 (una altra cosa és com el tractin i a quins acords arribin). Més enllà de la correlació de forces entre la dreta i l’esquerra que existeix també alhora de plantejar-se com enfrontar aquest repte global, reprodueixo les paraules del secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, davant de les negociacions que es produeixen dins del G-8: "Las políticas que han planteado hasta ahora no son suficientes", "Esto es un imperativo político y moral y una responsabilidad histórica (...) para el futuro de la Humanidad, incluso para el futuro del planeta Tierra".

Crec que hem de destacar que, finalment, totes aquelles persones, ongs ambientalistes i ecologistes, comunitat científica i partits com ICV hem aconseguit que amplis sectors socials tinguin consciència de la necessitat de lluitar contra els efectes del canvi climàtic, provocat per l’acció de la humanitat rica, i per tant, de la necessitat de canviar el model de desenvolupament en el que vivim. No és menys cert, però, que haurem de lluitar i treballar encara molt per a que aquesta necessitat i desig es converteixi en un canvi profund de les polítiques que avui encara es continuen impulsant i que contradiuen els discursos polítics dels partits, tant de la dreta com de bona part de la socialdemocràcia.

Un cop coneguem els acords del G-8 ens hauran d’explicar com pensar aconseguir els objectius que es marquen, perquè desprès dels acords i dels discursos caldrà posar en marxa polítiques concretes, i aquesta segona part no és el seu fort. Perquè una cosa és dir que es vol lluitar contra el canvi climàtic i una altra és fer-ho amb totes les conseqüències.

QUE PAGUI MÉS QUI MÉS TÉ

Finalment no ha estat possible. Després d’arribar a un acord amb ICV i IU (text de l’acord), el PSOE ha preferit a última hora pactar amb CiU i renúncia a introduir canvis importants en el model fiscal imperant. Un model fiscal inútil per fer front a la crisi econòmica i ple d’injustícies des del punt de vista equitatiu. Amb aquest canvi tàctic d’última hora el PSOE renuncia a pujar els impostos a les rendes més altes per fer realitat aquella màxima de que pagui més qui més té, a eliminar el retorn dels 400 € que no distingeix entre rics i pobres, i a introduir progressivitat en el xec de 2500 € per naixement o adopció (perquè no és el mateix que Botin tingui un fill que el meu veï).

Ja són molts els observadors que afirmen que la política econòmica i fiscal del govern central no té rumb, que no respon a un model definit que es plantegi obtenir uns objectius polítics i socials. Per fer front a la crisi econòmica cal optar per un model econòmic, fiscal i social. Cal optar entre continuar pel camí assenyalat per aquells que han creat la crisi econòmica des del mateix sistema capitalista, o cercar el camí del canvi de model econòmic i productiu que tingui la justícia social i la protecció ambiental com a horitzó de futur. Perquè els treballadors/es i les classes populars ni han creat la crisi ni l’han de pagar, i perquè cal apostar clarament pel canvi del model econòmic. Si el PSOE continua dins de la indefinició finalment es veurà afectat per la davallada electoral en favor de la dreta i de l’abstenció, tal i com li ha passat a la socialdemocràcia europea.

ICV ofereix a la societat un camí clar a seguir per a que la sortida de la crisi la paguin els que l’han creat, i s’han enriquit ostentosament, i per a que al final del túnel ens trobem amb una model social i econòmic més just i solidari, havent posat les bases pel necessari canvi del model econòmic i fiscal. Un model que superi l’esgotament de l’actual, basat en la innovació tecnològica, la formació i la creació de treball de qualitat, les energies renovables i la protecció ambiental, i l’enfortiment de l’estat del benestar per a que els treballadors/es i les classes popular puguin aspirar a millorar les seves condicions de vida.

EL QUE SENTS, EL QUE ETS!. VOTA RAÜL ROMEVA ICV-EUiA

Darrer vídeo de campanya. El Raül Romeva demana el vot per la coalició d'ICV-EUiA per fer girar Europa cap a l'esquerra i l'ecologisme, perquè si l'actual crisi econòmica del capitalisme l'ha creat la dreta, per sortir d'ella s'han d'aplicar solucions d'esquerres, i res més útil que votar a l'eurodiputat més treballador i més transparent que ha estat i vol continuar sent l'altaveu de la gent treballadora, d'esquerres, ecologista, feminista i solidària al Parlament Europeu.