MÉS HABITATGE PROTEGIT

Ahir el conseller de Medi Ambient i Habitatge feia públiques les xifres que indiquen que duran el 2008 són més els habitatges protegits iniciats que els lliures. Aquesta situació s’explica perquè la construcció protegida s’ha incrementat fins al juny un 50% (2000 habitatges més que l’any passat) i la lliure s’ha desplomat un 70%. A més haurem de veure quins seran els efectes que produeixi en el mercat el decret de Preu Concertat Català (habitatges lliures que es convertiran en protegits amb uns preus màxims de venda), i l’increment de l’oferta d’habitatges de lloguer.

L’increment del parc protegit d’habitatge té dos objectius bàsics des del meu punt de vista, i són possibles per les polítiques que ICV ha impulsat dins dels dos governs d’esquerres a Catalunya: promoure l’accés de la ciutadania a un habitatge digne a un preu raonable en compliment de la Llei pel Dret a l’Habitatge; i apartar aquest be social tant bàsic de les dinàmiques especulatives que han impedit que molts sectors socials poguessin accedir a un habitatge, i que tan mal han fet a l’economia com ja s’està demostrant.

Per aconseguir aquest objectiu és imprescindible l’increment del parc públic i protegit d’habitatge en el seu conjunt, i especialment el de lloguer. Les conseqüències positives d’aquestes polítiques es veuran incrementades en els propers anys amb el desenvolupament de les ARES (Àrees Estratègiques Residencials) que afegiran al nou parc residencial un mínim d’un 50% d’habitatge protegit del total d’habitatge construït (uns 90 mil habitatges). Cal, però, exigir a les entitats financeres (que s’han enriquit sense mesura durant el boom inmobiliari) que donin facilitats per la financiació de l’habitatge protegit, i que compleixin amb els seus compromisos.

Si podem dir que ja es comencen a veure els fruits de les noves polítiques, no és menys cert que queda molta feina per fer. Són molt importants els sectors socials que tot i l’increment de l’habitatge protegit encara no estan en condicions d’accedir a un habitatge digne, i són molt importants les operacions de rehabilitació, remodelació i millora del nostres barris que resten per fer, i no sols des de la perspectiva de l’habitatge, que també, sinó des de la perspectiva de l’increment de la cohesió social i el benestar. Per això, en els propers anys caldrà incrementar, encara més, l’oferta d’habitatge social (especialment de lloguer) i crear noves eines, un cop finalitzada la Llei de Barris, que permeti articular conjuntament amb els ajuntaments intervencions en els nostres barris des d’aquesta vessant integral.

Fer front a la crisis econòmica des de l’esquerra vol dir aprofitar-la per canviar el model de desenvolupament imperant, i en l’àmbit de l’habitatge crec que estem donant passes importants. Un altre dia parlarem del que està passant amb la Renda Bàsica d’Emancipació del govern central.

 

 

ALGARROBICO

Copio el primer paràgraf d’una notícia publicada avui a El País perquè la resumeix molt be: “La Junta de Andalucía y el Ayuntamiento de Carboneras (Almería), del PSOE, ignoraron la Ley de Costas y su propio plan del parque natural del Cabo de Gata al autorizar el hotel del Algarrobico, de 20 plantas a 28 metros del mar. El titular del Juzgado de lo Contencioso-Administrativo 2 de Almería, Jesús Rivera, declaró ayer nula la licencia del hotel y pidió al fiscal que investigue a los responsables locales y autonómicos porque ve indicios de corrupción.”

Suposo que molts ens hem preguntat durant aquests anys quin paper estava jugant la Junta d’Andalusia en tots els afers urbanístics que han assolat una part de la seva costa i han deixat al descobert importants xarxes de corrupció (Costa del Sol). Si no es recorre la sentència i queda confirmada la Junta d’Andalusia tindrà un greu problema perquè estarà sota sospita per haver autoritzar la construcció de l'hotel i haver-se apuntat a última hora a la denúncia ecologista; i el Ministeri de Medi Ambient no podrà continuar negociant una indemnització, amb diner públic, al promotor de l’hotel donat que seria il·legal. L’hotel ha d’anar a terra, això ja és un fet. El seu enderrocament i la sentència són un èxit de les entitats i plataformes ecologistes (Salvemos Mojacar, Greenpeace i altres) que han lluitat durant molts anys quasi en solitari contra aquesta barbaritat urbanística.

Les acusacions del jutge són molt greus: “El magistrado pide a la fiscalía que investigue al ayuntamiento y a la Junta por presuntos delitos de prevaricación y contra la ordenación del territorio. La Junta, según el juez, actuó "de forma clamorosamente contraria al ordenamiento jurídico" y usó una "burda maniobra" al presentar una cartografía "falsa e insólita". Y concluye que "la abulia y desidia" de estas administraciones "en defensa del interés general" merecen ser investigadas.”

Espero que la sentència, les investigacions que es produiran i les seves conseqüències faran avançar la idea de que els beneficis econòmics no es poden generar de qualsevol manera i en direcció contrària a l’interès general i a la preservació del nostre medi ambient. També espero que es depurin responsabilitats.

 

 

Tots contra ICV pel finançament

Tots contra ICV pel finançament

Aquest ha estat avui un dels titulars de La Vanguardia per il·lustrar l’allau de crítiques a ICV provinents de CiU, ERC i PP arran de l’acord assolit entre ICV i el govern central per possibilitar arribar a un acord sobre el nou finançament per Catalunya abans de tres mesos. Aquest acord es dona després del clar incompliment del govern central de l’Estatut pel que fa al finançament. En el to de les crítiques he advertit un cert “atac de banyes” de CiU i ERC per allò del protagonisme mediàtic d’ICV. I en les del PP un sentiment de solitud, que un cop més s’ha quedat sol, igual que el PSOE, per tirar les seves iniciatives parlamentàries endavant. ICV ha d’estar satisfeta i no tenir complexes davant de les crítiques dels altres i de certs mitjans de comunicació.

Però és necessari clarificar alguns aspectes per no desvirtuar l’acord més enllà dels seus justos termes. ICV no ha trencat la unitat d’acció dels partits catalans perquè no ha negociat el finançament, cosa que si va fer CiU amb l’Estatut; ICV no ha trencat la unitat del govern de la Generalitat ni l’ha posat en crisi, com si va fer ERC abans del referèndum de l’Estatut; ICV continua exigint el compliment de l’Estatut, amb total coherència, especialment en allò relacionat amb el finançament, i no com fa el PP que vol treure rèdit electoral desgastant al govern central després de portar l’Estatut al Tribunal Constitucional. ICV no ha renunciat a res, ha fet política.

El govern central haurà de donar explicacions la setmana que ve al Congrés a través de la figura del vicepresident econòmic Pedro Solbes. I el president Zapatero té ara la responsabilitat pública de fer possible un acord sobre el finançament abans de tres mesos. Crec que és molt important retenir que l’objectiu principal d’ICV és contribuir a fer possible l’acord perquè és la principal prioritat del país, fent-lo des de la seva representació política que és la que és. No ha estat un gest per salvar els mobles de ningú ni fer seguidisme, ja que amb només un diputat a Madrid seria massa presuntuós proposar-s’ho. El Grup Parlamentari Socialista s’ha vist obligat a pactar amb un partit que només compta amb 1 diputat, deixant al descobert la seva solitud parlamentària i els seus incompliments. ICV ha tingut “iniciativa” i ha estat capaç de negociar en una situació complicada. Ja veurem que passa en els propers tres mesos i quin paper jugarà cadascú.

ICV força un nou compromís sobre finançament

ICV ha estat capaç d’aconseguir un nou compromís del govern central en matèria de finançament, i fer-ho en una situació molt complicada: desprès del clar incompliment de l’Estatut per part del govern socialista, en plena croada dels barons socialistes en defensa del centralisme, i amb un PP que desprès de portar l’Estatut al Tribunal Constitucional ara es vol aprofitar de la situació amb l’únic objectiu d’erosionar al contrincant electoral. Desencallar el tema no era gens fàcil i ICV, amb un sol diputat al Congrés, ha estat capaç de moure fitxa per aconseguir un nou compromís públic del govern central. Ara serà responsabilitat del President del Govern fer complir el compromís assolit o tornar-se a posar vermell per un nou incompliment.

D’altra banda aquest acord positiu deixa al descobert la debilitat del Govern Central i la solitud que viu el Grup Parlamentari Socialista que s’ha quedat sol i sense possibles aliats per salvar una situació insostenible. Ja és la segona vegada que el govern central es veu forçat a comparèixer al Congrés per donar explicacions (la primera va ser sobre la crisi econòmica que es resistia a reconèixer) sobre temes importants, i això els hi hauria de preocupar. A ningú se li escapa que arribar a un acord en matèria de finançament tal i com marca l’Estatut no és ni serà gens fàcil, però no hi ha altra sortida: cal complir la llei, i Catalunya necessita un nou sistema de finançament que li aporti més recursos econòmics per millorar la qualitat de vida de la ciutadania. ICV ha fet política amb majúscules.

Guerra ataca de nou

Faig un parèntesis a les vacances i em trobo amb les declaracions d’Alfonso Guerra. Aquest personatge no té límits. En el seu moment va declarar allò de “nos hemos cepillado el Estatuto”, per fer electoralisme barat a Espanya. Ara està encantat amb que el Govern Central no respecti una llei que ell mateix va votar al Congrés dels Diputats. És evident que amb aquestes declaracions li fa el joc al PP i ho farà tantes vegades com cregui oportú per defensar el centralisme mentre sigui útil per guanyar vots. Però també és evident que si el PSOE continua competint en centralisme amb el PP al final acabarà perdent. L’esquerra espanyola, i especialment el PSOE, té una assignatura pendent que encara no ha aprovat. Com diuen a primària “no progressen correctament” en Espanya Plural i Federalisme. Hauran de fer reforç i recuperar l’assignatura en el proper curs, i de pas que repassin el concepte d’igualtat perquè el tenen desequilibrat cap a la dreta. Deu ni do el curs que ens espera.

Vacances a Extremadura

Demà marxo de vacances a Extremadura, com quasi cada any, però aquest any i gràcies als excessos del company Lluís Sunyer em temo que passaré bona part de les vacances parlant de finançament, de l’Estatut i de la famosa campanya per adoptar nens extremenys. El company Lluís Sunyer s’ha passat tres pobles, com es diu popularment, i li ha donat munició als que només volen confrontació entre pobles per treure rèdits electorals. El Lluís Sunyer, però, no ha tardat ni 24 hores en demanar disculpes públiques i retirar del seu blog la famosa campanya. Ben fet. Això si, m’ha meravellat la capacitat d’un blog personal per fer-se famós arreu d’Espanya. D’altra banda, també em de recordar que personatges com Rodríguez Ibarra, Bono i Guerra s’han passat 20 anys dient bestieses de Catalunya i encara estem esperant alguna disculpa per lleu que sigui. Es clar, que ells són grans dirigents polítics i representatius del nacionalisme espanyol més ranci i es poden permetre aquests i molt altres luxes.

Espero que la meva capacitat pedagògica estigui a l’alçada de les circumstàncies aquest estiu, i en tot cas, a totes i tots us desitjo que passeu unes bones vacances. Fins aviat.

Més sobre ADIGSA

No volia marxar de vacances sense contraposar la meva opinió a una entrada a la blogosfera amb el títol ADIGSA en un blog sota el nom de “Les hores i els dies”. Només sé que és de Sant Boi però no se si es individual o col·lectiu. Be, el cas és que la informació que s’utilitza referent als habitatges buits que administra Adigsa és errònia i no s’ajusta a la realitat. Adigsa no té 1400 habitatges buits pendents d’adjudicació. Crec que abans de fer pública una dada d’aquestes característiques primer s’han de contrastar amb qui té la informació i més si aquesta empresa està dirigida per companys/es d’ICV. Vaig enviar un comentari al company/a anunciant que properament faria arriba les dades reals donat que treballo a Adigsa des de fa uns mesos. El comentari, però, no ha estat publicat i per això he decidit publicar aquest post.

És cert que cal escorçar el temps en que un habitatge finalitza la seva construcció i s’adjudica, i per això s’ha treballat en el decret del Reglament del Registre de Sol·licitants d’Habitatges amb Protecció Oficial, que d’aprovar-se podria simplificar els processos administratius i guanyar temps en les adjudicacions, sempre amb el concurs dels ajuntaments i assegurant la corresponent publicitat i transparència. Per cert, aquest decret, que ja ha passat el període d’exposició al públic, està trobant moltes reticències per la seva aprovació definitiva en la Federació de Municipis de Catalunya, especialment del seu president, Manuel Bustos, i del que representa dins del PSC, argumentant que el decret es contrari a l’autonomia municipal (un altre dia en podem parlar de forma més extensa).

Li deia a l’administrador/a del blog “Les hores i els dies” que més enllà de Baltasar i Saura hi ha vida, és a dir, hi ha companyes i companys que treballen i s’esforcen cada dia per a que les coses es facin millor al servei de la ciutadania i d’un programa polític concret. No crec que fer-li el joc a la rumorologia interessada sigui positiu pel nostre projecte.

ICV de Santa Perpètua

Ha estat un plaer poder retrobar-me amb les companyes i els companys d’ICV de Santa Perpètua en un sopar entranyable per acomiadar el curs polític. Malgrat haver guanyar les darreres eleccions municipals ICV ha passat el primer any de mandat a l’oposició gràcies a un pacte d’interessos personals i cohesionats per l’únic desig de desplaçar ICV del govern al preu que fos. I en aquesta situació cadascú ha mostrat la seva veritable cara i el seu nivell d'ètica política i personal.

No ha estat un any fàcil però he continuat trobant gent amb bon humor, compromesa amb la defensa d’un projecte de ciutat d’esquerres forjat durant molt anys amb molta il·lusió i determinació. També s’expressa preocupació davant d’un equip de govern municipal (PSC,ERC i CiU) més interessat en perseguir a treballadors/es que interpreten propers a ICV, incrementar els impostos de forma abusiva i injusta, i ser incapaç de presentar ni una sola idea original. Està clar que voldran viure de rendes i a ICV li tocarà recordar a la ciutadania que tots els projectes que es concretaran en els propers mesos són fruit de la planificació i del treball d’ICV (per exemple, cap a finals d’any s’entregaran les claus dels habitatges de lloguer per la gent gran, i el proper any dels habitatges de lloguer per joves, fruit d’un conveni signat per Salvador Milà, conseller de Medi Ambient i Habitatge, i Isabel Garcia alcaldessa de Santa Perpètua al 2004).

Malgrat les dificultats tant el grup municipal com l’organització fan pinya i estan treballant a fons, “a peu de carrer”, per recuperar l’alcaldia i el govern municipal. A qui llegeixi aquest petit article el convido a visitar Santa Perpètua per Festa Major els propers dies 5,6, 7 i 8 de setembre i visitar el “xiringuito” d’ICV per compartir amb alegria una estona i mostrar així el nostre recolzament a un col·lectiu de persones amb idees, principis i ganes de canviar les coses.

SEMAFORS VERMELLS I UNA PORTADA

Això és el que ha dedicat La Vanguardia als consellers d’ICV i altres alts càrrecs: semàfors vermells per moltes de les iniciatives polítiques innovadores en matèria ambiental, i una portada (amb el seu respectiu article) que només pretén intoxicar i intervenir en el debat assembleari. És evident que cada mitjà de comunicació representa interessos polítics i econòmics determinats i per tant una visió particular del món, però això no tindria que ser incompatible amb la professionalitat informativa, l’objectivitat i el servei públic. Ha pesat més posar en portada una especulació interessada sobre ICV que la presentació de les balances fiscals a càrrec del conseller Castells. Senzillament increible !!.

Desprès de la campanya contrària a la limitació de velocitat a l’àrea metropolitana a 80 km/h donant veu interessada a lobby del vehicle privat i els seus interessos econòmics no hem vist que La Vanguardia destaqués, com es mereix, que el Pla de Xoc contra la contaminació impulsat per la conselleria de medi ambient i habitatge és un exemple a seguir a nivell d’estat, ni que el Parlament Europeu hagi reconegut de forma pública el procés participatiu portat a terme per elaborar el Pla català per la mitigació del canvi climàtic (i això són només alguns exemples).

Això només ha estat un aperitiu del que ens espera en els propers mesos: només tindrem portades si tenim marro, si no és així serem silenciats com acostuma a passar. ICV molesta al govern no per la inestabilitat que pugui aportar al Govern d’Entesa, sinó per les polítiques que impulsa i que vol continuar impulsar si la ciutadania vol amb més força. Que no marquin el nostre debat assembleari està a les nostres mans.

ZP FORÇAT A DONAR EXPLICACIONS

Aquest era el titular de portada de El Periódico del passat dimecres 25 de juny. Es refereix a que tots els grup del Congrés dels Diputats van coincidir en demanar explicacions al govern sobre les mesures que pensa prendre davant de la greu crisi econòmica que estem patint. Sent el Periódico, gens sospitós de ser antisocialista, podríem interpretar que la intenció del diari és ressaltar la maldat de tots els grups parlamentaris que van posar contra les cordes a un indefens Zapatero i l’obliguen a donar explicacions, diuen que el proper dimecres. L’altra interpretació és que ZP no vol donar explicacions, o no sap quines, i els grup parlamentaris el forcen a complir amb les seves responsabilitats, el que no diu molt a favor de ZP.

Cada vegada es fa més evident que a la darrera campanya electoral el PSOE i ZP van portar a l’hort a milions de votants amb el missatge de que l’economia espanyola era prou forta per resistir la crisi econòmica internacional que ja començava a despuntar. Ningú es pot creure que al març el govern no tingués dades i previsions de la gravetat de la crisi econòmica que ens queia a sobre. Però en lloc de fer pedagogia i preparar la societat per travessar una etapa dura, els dirigents socialistes van preferir vendre fum i un superàvit que s’ha evaporat en pocs mesos entre la mesura dels 400 € pels que més tenen, la pèrdua d’ingressos provinent de la construcció i del mercat de l’habitatge (i que consti que no hi havia bombolla immobiliària !), l’increment del preu del petroli i dels aliments més bàsics, i de l’alentiment de l’econòmica en general. El consum de les famílies s’ha reduït i les seves hipoteques no fan més que agreujar les economies més febles. Van decidir guanyar les eleccions i deixar per més endavant les explicacions.

És evident que la majoria de votants progressistes van preferir votar PSOE en detriment d’altres opcions d’esquerres per allò del vot útil i simpàtic a ZP, però ara tocarà defensar que la sortida de la crisi no la paguin els treballadors/es reduint despesa social i poder adquisitiu dels salaris. Ningú té fórmules màgiques per sortir de la crisi però aviat veurem si les mesures que es plantegen estan més a la dreta o més a l’esquerra. Ja coneixem les receptes de la dreta, nacionalista o no, però què pensa fer ZP?.

COHERÈNCIA ?

M’ha semblat una frivolitat i una irresponsabilitat que la ministra de medi ambient s’apunti a qüestionar la construcció de la canonada per portar aigua de l’Ebre a Barcelona en cas d’emergència. És oportunisme desprès de la manifestació?. Desprès de la “pluja” de propostes i contrapropostes per fer front a l’extrema sequera, de marejar a la ciutadania, i dels errors comesos en la gestió i la comunicació de les alternatives, crec que seria un greu error renunciar a l’obra perquè els embassaments es trobin avui al 30%. Crec que és del tot innecessari discutir-nos ara en quin nivell dels embassaments s’ha de suspendre l’obra. Un govern responsable no hauria de plantejar-se aquest supòsit perquè no es pot deixar en mans de la meteorologia, o de qualsevol altre circumstància, la possibilitat d’aplicar restriccions en el consum d’aigua a més de 5 milions de persones. D’altra banda, la canonada té clarament definida la quantitat d’aigua que pot transvasar, en quina situació d’emergència es pot utilitzar i amb quines autoritzacions governamentals. Si plou el necessari, que espero que plogui!!, abans de que entri en funcionament la dessaladora del Baix Llobregat no caldrà utilitzar-la. Per què no podem tenir una infraestructura que pot tenir altres usos a més de portar aigua de l’Ebre a Barcelona? Quin és el problema doncs?.

Puc entendre el malestar que tot aquest afer ha provocat en els darrers mesos en la gent de les Terres de l’Ebre. Puc entendre que hagin expressions contraries a les propostes que finalment s’ha decidit aplicar, i que s’hagin demanat responsabilitats polítiques. Però no entenc “l’exclusivisme” que algunes persones, de dins i de fora d’ICV, es volen atorgar a l’hora de defensar el territori i els elements que conformen la Nova Cultura de l’Aigua que, per cert, aquest govern ha fet avançar com ningú. Molta gent de l’àrea metropolitana de Barcelona i d’arreu de Catalunya ens hem mostrat crítics amb les maneres de fer en alguns aspectes i amb la pèssima comunicació realitzada, però cada cosa al seu lloc. No deixem que els arbres ens impedeixin veure el bosc. La Nova Cultura de l’Aigua està avançant com no ho havia fet mai; ICV i el Govern d’Entesa continuen sent antitransvasistes; hem pogut condicionar l’ús de la canonada de forma clara; i estem contribuint a aturar el transvasament del Roine. Per cert, crec que la salut del Ter està bastant pitjor que la de l’Ebre i urgeix aportar aigua el més aviat possible, o això ja no importa?. Coherència amb què?.

LYDIA CACHO

Desprès d’unes setmanes d’inactivitat al blog, per motius d’acumulació de feina, avui m’ha semblat interessant escriure sobre una dona. La vaig veure en una entrevista feta per la nova directora de TV3 i em va impressionar per la seva fortalesa alhora de defensar els drets de les dones en unes condicions molt difícils, posant en perill la seva vida i en un país, Mèxic, on assassinar dones ha pres una magnitud que ha donant lloc a la parula “feminicidi”. Veient i escoltant la Lidia Cacho es recuperen forces per continuar transitant amb dignitat per aquest món confús i contradictori. Es periodista i coordina un centre de dones maltractades a Cancum. Al 2005 va denunciar l’existència d’una xarxa de pederastia amb grans empresaris i polítics implicats. Va escriure un reportatge que va acabar en llibre “Los demonios del poder”, pel que ha petit persecució i moltes amenaces de mort, fins a una detenció il·legal durant 22 hores. D’aquesta darrera experiència sorgeix un segon llibre “Memorias de una infamia”.

Desprès vaig llegir l’entrevista publicada a la contraportada de El País, el passat dimecres 14 de maig i vull destacar tres moments:
1- Quan parla de la seva experiència: ...Como una niña, me dan ganas de decir no juego más y salir corriendo; pero es vital para mi comunidad seguir, debo procesar emocionalmente que estoy en un lugar del que no puedo salir ...
2- Donant una resposta a l’origen de la violència masclista: Nadie puede quedarse con la idea de que los hombres son animales torpes dirigidos por sus penes por la exitación que les provocan las mujeres. Li pregunten ¿Sabemos del origen de esa violencia?, i respon: Claro: es la construcción de las ideas.
3- Opinant sobre la modernitat, o la frivolitat diria jo: …es como lo del partido de pedófilos en Holanda, tan argumentado … Qué moderno, ¿no?. La modernidad es un betún sobre un pastel de mierda.

Be, crec que no necessitem més arguments per expressar la nostra solidaritat amb aquesta gran dona, implicar-nos en la seva lluita global i cercar els seus llibres. I des de la nostra comoditat europea, encara que no menys dramàtica, continuar lluitant contra la violència masclista per eradicar-la i tancar-la als llibres d’història.

I que voleu que us digui, un altre dia, amb més predisposició, parlarem de sequeres, consellers, piscines, i del que faci falta.

QUÈ AMAGA CiU?

Que s’amaga darrera de la defensa “cansina” que fa CiU del transvasament del Roine?. Ho va defensar mentre governava i no ho va aconseguir, com tantes altres coses, sent una de les cebes de Jordi Pujol; des de que governa l’esquerra ha convertit aquest transvasament estructural (com el de l’Ebre) en una de les seves banderes polítiques; saben que és una infraestructura, que superant molts entrebancs, pot trigar 10 o 12 anys en arribar i que, per tant, no ens serveix per combatre la sequera que patim més important dels darrers 70 anys; ara l’han defensat al Congrés dels Diputats en el debat d’investidura de ZP, aconseguint que el candidat a la presidència del govern es comprometi a estudiar-lo (quina pèrdua de temps); saben, també, que aquest transvasament incrementaria la nostra dependència de l’exterior en recursos bàsics com ja ens passa amb els combustibles i altres productes. Els mitjans de comunicació afins a CiU no paren de referir-se als avantatges del transvasament perquè posaria fi i per sempre a “la sed insaciable de Catalunya”, i és probable que alguns sectors socials davant de l’angoixa d’obrir l’aixeta i no veure ni una gota recolzin aquesta proposta sense pensar-hi més. Suposo que ara moltes ciutadanes i ciutadans comencen a entendre que "les infraestructures" són alguna cosa més que autopistes i Aves.

Però si tot això és així, perquè invertir més en aquesta gran infraestructura per aconseguir el mateix objectiu que les polítiques dissenyades pel Departament de Medi Ambient i Habitatge que lidera ICV-EUiA?. Quina necessitat hi ha de provocar una nova fractura en el territori de centenars de quilòmetres per desprès tenir que depurar l’aigua?. Per què incrementar la nostra dependència de l’exterior en un recurs tant bàsic com és l’aigua, quan l’objectiu hauria de ser el contrari?. Per què insisteixen tant en aquesta proposta en plena crisi de la sequera?.

És evident que el que representa políticament ICV-EUiA els hi molesta i més si estem al govern, i més si gestionem l’aigua, el tractament dels residus, la qualitat de l’aire que respirem i el medi natural. És evident que tot allò que tingui a veure amb la Nova Cultura de l’Aigua els hi molesta perquè resta possibilitats de negoci i beneficis als poderosos. És evident que el que realment els hi importa és desgastar al govern com sigui i de la manera que sigui. Els efectes de la sequera els importa un “pito” (per això no han fet res en 23 anys), fins i tot resen per a que no plogui.

I que fa el PSOE donant-li peixet a CiU i fent "la pinza" contra el govern de la Generalitat i el PSC?. El que ha fet durant quatre anys: política per l’Espanya centrada i centralista, plena de complexes davant la dreta i d’alguns sectors del mateix PSOE. Doncs, que continuïn així, que els resultats electorals (menys a Catalunya i Euskadi) no han estat gaire esplèndids. Si no presenten molt aviat propostes viables, eficaces i reversibles contra la sequera, que convoquin una assemblea al Palau Sant Jordi presidida pels 25 diputats/es electes, i que ZP li expliqui a la ciutadania per què no té aigua. Seria divertit.

QUE NO JUGUIN AMB L’AIGUA

La sequera continua avançant i el debat sobre quines han de ser les solucions per evitar restriccions d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona s’assembla més a una discussió de pati de col·legi, que a la confrontació responsable d'alternatives. Diferents actors polítics, mediàtics i socials estan deixant clar que el que ens juguem en aquesta crisi és alguna cosa més que trobar solucions als problemes. Ens juguem l’estabilitat del govern de la Generalitat de Catalunya i ens juguem el desenvolupament o no de la Nova Cultura de l’Aigua que tot just ha començat a donar els seus primers passos. I és evident que a alguns sectors polítics i econòmics aquesta Nova Cultura de l’Aigua, i qui la dirigeix, no els hi agrada gens.

L’escenari està molt clar: si no plou suficient durant els propers mesos totes les mesures planificades fins al moment no seran suficients per aportar l’aigua necessària a l’àrea metropolitana de Barcelona, i caldrà aconseguir noves aportacions d’aigua. Qualsevol alternativa cal decidir-la ara perquè només ens queden 7 mesos per a posar-les en marxa. I això sabent, a més, que les mesures seran provisionals a l’espera de l’entrada en funcionament de la dessaladora del Baix Llobregat que assolirà el 100% de la seva capacitat per produir aigua potable la primavera del 2009.

Fins al moment, la única solució viable que s’ha posat sobre la taula ha estat l’aportada pel departament de Medi Ambient: el transvasament temporal, condicionat i d’urgència del Segre al Llobregat durant 8 mesos. Però en aquest país s’ha consolidat la mala costum política d’utilitzar-ho tot i de qualsevol manera per aconseguir objectius polítics, que no en resoldre els problemes.

Menys aportar solucions tot si val per desgastar al Govern de la Generalitat de Catalunya i especialment al conseller de Medi Ambient i Habitatge. És molt preocupant que el president del Govern Central hagi vetat aquest transvasament temporal sense aportar alternatives reals i suficients. El mateix que fan CiU, PP i ERC a Catalunya. CiU que no ha fet res en 23 anys continua defensant el transvasament del Roina quan sap perfectament que aquesta actuació és a 10 anys vista i no resolt el problema que tenim avui. El PP continua amb la seva política d’enfrontar territoris abans amb l’Estatut i ara amb l’aigua, quan el seu únic interès és recuperar el transvasament de l’Ebre per alimentar camps de golf, i concentracions urbanes i regadius insostenibles al sud de Catalunya. I ERC, soci del govern català, utilitza el tema com arma interna en la lluita dels diferents sectors per guanyar el proper congrés. On són les propostes per abastir l’àrea metropolitana de Barcelona en cas de que la sequera continuï sent tant persistent?. De moment enlloc.

Darrerament tant des del PSOE com des de CiU (curiosa coincidència) s’insisteix en que la solució vindrà de la compra dels drets d’ús als regants de l’Ebre i del Segre. En el supòsit de que es pugui arribar a un acord amb aquestes comunitats, l’aigua aconseguida s’hauria de transportar o transvasar: o és que això ja no seria un transvasament?. Si no s’aporten més idees “més modernes, més econòmiques i més eficaces” com va declarar ZP quedarà molt clar que el PSOE i CiU estan aprofitant aquesta crisi per desestabilitzar el Govern de la Generalitat de Catalunya que és el que realment interessa: imposar com sigui la sociovergència en benefici de CiU a Catalunya i del PSOE a nivell d’Espanya, i, a més, tornar a la Vella Cultura de l’Aigua basada en grans transvasament permanents i grans infraestructures. Tot plegat un negoci rodó pels de sempre.

Si el Departament de Medi Ambient i Habitatge no hagués planificat determinades obres i infraestructures relaciones amb l’aigua avui els embasaments que alimenten l’àrea metropolitana de Barcelona no estarien al 20% sinó al 10% (recuperació i descontaminació de pous i canals, per exemple). Si la ciutadania de l’àrea metropolitana de Barcelona no estigués responen de forma cívica a les campanyes de sensibilització i estalvi d’aigua de la Generalitat de Catalunya i de molts ajuntaments, avui no ens trobaríem amb disminucions del consum tant importants com ho són del 4% en el conjunt de Catalunya i de més del 7% en l’àrea metropolitana de Barcelona. Però això no interessa als grans grups mediàtics.

Si plou de forma generosa en les properes setmanes i mesos no tindrem que aplicar les mesures urgents planificades i entrarem de ple en el debat entre la Vella i la Nova Cultura de l’Aigua. Que plogui, que plogui !!.

SEQUERA

Ens trobem davant d’una de les sequeres més severes dels darrers 50 anys i li ha tocat gestionar-la a ICV (lo nostre no té nom). Per primera vegada un govern inicia el canvi de model en la gestió de l’aigua (i ja es començaven a notar els efectes) i zas, la major sequera de la història. S’han planificat i iniciat grans infraestructures relacionades amb l’aigua i patapam, sembla que no s’estigui fent res.

He sentit parlar al conseller Baltasar de situació d’emergència nacional i suposo que no hi ha per menys. La polèmica sobre el transvasament o captació d’aigua del Segre per portar-la a l’àrea metropolitana de Barcelona, si és necessari, està amagant totes les accions que s’estan realitzant per assegurar el consum humà d’aigua. I d’això també és responsable el conseller de Medi Ambient i Habitatge, el company Baltasar, i els responsables de l’ACA que des del meu punt de vista, en aquest i en altres casos, han errat en la política de comunicació i informació, en la manera de fer les coses i en administrar el tempo, sobre tot quan estàs parlant d’una acció que no forma part de les teves competències. Ha mancat transparència i diàleg, però també contundència alhora de defensar determinades actuacions. Aquesta seria sols una de les mesures a posar en marxa si fos necessari, però ha anul·lat les altres.

No he consultat el diccionari i no ho penso fer. Tinc prou amb saber què estem parlant de garantir el subministrament d’aigua a més de 5 milions de persones i el seu sistema econòmic i social. Poca broma amb això. Si arriba la situació, que espero que no, tindrem que portar aigua d’allà on sigui i com sigui, és la nostra responsabilitat i la nostra obligació. I això ho entendran més de 5 milions de persones, i no ho entendran altres sectors socials com els pagesos afectats per exemple, i serà comprensible. Però si hem de transvasar o captar aigua del Segre (si ho autoritza el govern de ZP) això no tindria cap comparació amb el frustrat transvasament de l’Ebre (esperem que per molt anys) i del encara defensat transvasament del Roina: ni per la filosofia, ni per la quantitat, ni pels costos econòmics, ni pels temps, ni pels usos de l’aigua. Estem parlant d’una mesura d’urgència, provisional i acotada en el temps, en determinades condicions hídriques del Segre, i no per alimentar camps de golf i complexos turístics insostenibles, ni per incrementar el reg per immersió. Qualsevol comparació que es vulgui fer és demagògica, oportunista i irresponsable.

Avui el govern, gràcies a ICV, desenvolupa la nova cultura de l’aigua i la gestió de l’oferta que no de la demanda. S’ha fet molt i queda molt per fer, perquè durant desenes d’anys aquest tema no ha importat als governants. És per això que no estenc perquè els complexes i la por a les crítiques han influït tant en la manera de procedir durant les darreres setmanes. Ni tampoc entenc perquè no estem dient que el conseller d’Agricultura no està a l’alçada de les circumstàncies quan encara parla d’impulsar 60 mil noves hectàrees de regadiu sense haver impulsat abans el canvi en el model del reg.

La crítica a les darreres actuacions comunicatives del conseller no poden amagar, però, que la gestió de l’aigua és avui molt millor que quan governava CiU. Vem trobar una ACA arruïnada amb un forat de més de 1000 milions de pessetes i avui l’ACA està invertint milions d’€ a tot el territori amb la planificació corresponent. El consum s’està reduint poc a poc per la política de preus i per la major conscienciació ciutadana. I CiU dirà tot el que vulgui i farà la demagògia que calgui (algú esperava que no ho fes) però la darrera gran infraestructura relacionada amb l’aigua es va fer a Catalunya al 1976, segons el president d’Agbar que no és precisament d’ICV, i ha estat el govern tripartit qui està tirant endavant grans infraestructures relacionades amb l’aigua. Què ha fet doncs CiU durant 23 anys?. Doncs, no invertir, no planificar, no canviar el model de gestió de l’aigua, defensar el transvasament de l’Ebre junt amb el PP (ara demanen perdó), i continuar defensant el transvasament del Roina.

Algú s’imagina deixar sense aigua a més de 5 milions de persones?. Encara que la Vicepresidenta del govern en funcions digui avui que no és possible transvasar aigua del Segre, en les condicions anunciades, quan arribi el moment es menjarà i es veurà les seves pròpies paraules. Jo crec que el més sensat és reconèixer els errors comesos tant en comunicació com en formes de fer (poc diàleg i poca transparència), i fer els canvis necessaris per continuar amb orgull i contundència la defensa de la política que estem desenvolupant al govern de la Generalitat de Catalunya. I esperar que plogui molt allà on toca !!.

ILP PER L’AVORTAMENT LLIURE I GRATUÏT.

El nou govern del PSOE no impulsarà una llei de terminis per fer realitat el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, no impulsarà el dret a un avortament lliure i gratuït. Si volem impulsar aquesta llei ho hem de fer a través de la mobilització ciutadana i una línia de treball pot ser la Iniciativa Legislativa Popular (ILP): aconseguir més de 500 mil signatures a nivell d’Espanya per fer-li difícil al PSOE negar-se a discutir al Congrés dels Diputats una llei d’aquestes característiques, o com a mínim deixar al descobert la hipocresia d’aquells que es diuen d’esquerres i no tenen el coratge polític d’avançar en drets polítics i socials.

En el marc de la celebració del 8 de març a Terrassa les Dones amb ICV van organitzar una xerrada col·loqui sota el títol “Pel dret a decidir: avortament lliure i gratuït”. La xerrada va ser presentada per la nostra companya Fabiola Gil, regidora de polítiques de gènere de l’Ajuntament de Terrassa, i va comptar amb la participació de Carme Garcia, que ha estat diputada d’ICV-EUiA al Congrés dels Diputats, i d’una representant de l’Associació Catalana de Planificació Familiar. Una de les conclusions d’aquella xerrada va ser la necessitat de treballar per aconseguir una llei que atorgués de forma clara el dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos, situació que ara no es dona a Espanya. Durant els 8 anys que va governar el PP a la Moncloa el PSOE va interpel·lar en 9 ocasions al govern conservador sobre l’avortament. Durant els primers quatre anys de govern de ZP el Grup Parlamentari del PSOE es va negar en repetides ocasions a discutir i a impulsar una llei de terminis per acabar amb una situació injusta i hipòcrita pel que fa a la realitat de l’avortament a Espanya. Les iniciatives eren del Grup Parlamentari d’IU-ICV i no van prosperar. Abans de les eleccions 99 dones van ser imputades per la Guàrdia Civil per avortar de forma il·legal. El PSOE va excloure la problemàtica de l’avortament del seu programa electoral i fins i tot la Vicepresidenta del govern es va atrevir a argumentar que no hi havia demanda social per canviar la llei. Arribats a aquesta situació, del sorprenent silenci de moltes associacions feministes, i desprès dels resultats electorals és evident que només la mobilització social serà capaç de plantejar amb força la necessitat d’aprovar una llei de terminis que garantitzi a les dones l’exercici dels seus drets. És una qüestió de drets humans.

La ILP té l’avantatja de que pot ser assumida per importants sectors socials a diferència d’altres iniciatives més minoritàries com poden ser les autoinculpacions. A més, la ILP promou la mobilització i el debat social, i l’acció política entre el teixit social i la ciutadania. Crec que ICV ha d’impulsar aquesta iniciativa amb la complicitat del moviment feminista i altres forces polítiques i socials. Si el PSOE vol mirar cap a un altre costat davant dels problemes reals de les persones, nosaltres ens hem de mantenir fidels als compromisos electorals i continuar treballant per fer realitat el dret a decidir de les dones.

LA PERSECUCIÓ DELS CONDUCTORS

Reprodueixo aquest article de Xavier Bosch, director de l'Avui (14-3-08), perquè no té desperdici i perquè representa molt be com tracta l'entorn mediàtic de CiU les conselleries d'ICV-EUiA. Quin nivell de demagògia i de irresponsabilitat. Qualsevol dia d'aquests aquest senyor s'atrevirà a parlar del pluralisme polític i de la professionalitat dels periodistes, i posarà el diari que dirigeix com exemple !!. Tot un exercici de cinisme.

"A partir d’aquesta tarda, que comencen les vacances escolars, centenars de milers de cotxes aniran amunt i avall per mirar de relaxar-se durant una Setmana Santa en què cada any que passa treballa menys gent. Gaudir al volant, però, cada vegada és més difícil. Està molt bé sancionar els qui posen en perill la vida dels altres, però qui pensa en la gran majoria de conductors responsables? Tot són entrebancs i dificultats fins al punt que conduir, avui, sembla una cursa d’obstacles que irriten molta gent.

De cop i volta han aparegut tot de ressalts en carrers i carreteres que, en teoria, serveixen per reduir la marxa. En realitat, aquests cavallons de quinze centímetres serveixen per carregar-se els baixos dels cotxes, per sacsejar la ronyonada i, més greu encara, per accidentar massa motoristes. Si aquests dies circuleu gaire, veureu que al país han florit radars i rotondes per tot arreu. Per descongestionar, les rotondes no van malament. Hi ha el problema que la majoria de conductors les tracen com si anessin en línia recta.

El súmmum, però, de posar pegues als conductors és a la rotonda de Mont-ras, on ens hi han entaforat un semàfor. Aleshores, per què volem el tortell? Un altre cas. A les rondes de Barcelona, a l’inici, es podia completar tota l’anella anant a 80 quilòmetres per hora. Des de fa un temps, més enllà del Velòdrom, direcció Trinitat, s’ha d’anar a 60, en baixada, i el radar del quilòmetre 13,2 s’ha convertit en una màquina de treure punts o, el que és el mateix, de recaptar.

La persecució de l’automobilista és una exageració. La indefensió és cada vegada més gran i, fruit de tot plegat, les enrabiades augmenten en la mateixa proporció que, en nom dels gurus del medi ambient i de la seguretat, hem de reduir la velocitat. Malauradament, mai no sabrem fins a quin punt la davallada d’ICV a les eleccions del 9-M va ser per haver implantat la limitació dels 80 km/h als rodals de Barcelona."

DIGESTIÓ FETA

L’altra dia el Raül Romeva ens aconsellava: païr, reflexionar, actuar. Ahir algú (que no recordo perquè fem reunions llargues i repetitives) al Consell Nacional d’ICV ens donava tres paraules que haurien d’orientar la nostra actuació en el futur: partit, carrer, govern. Jo ja he fet la digestió dels resultats electorals: els resultats no són bons i a més del tsunami bipartidista hem d’analitzar els nostres errors i les nostres insuficiències, no a la campanya sinó en el darrer període; aquests resultats no suposen una desautorització del nostre projecte polític ni del nostre espai electoral, però si posen de manifest la nostra incapacitat per fer front al vot útil; el resultat torna a posar de manifest el problema “estructural” que tenim a l’àrea metropolitana en determinats barris, tema que hem d’afrontar d’una vegada per totes, reforçant la nostra presència i activitat política, i emetent el nostre missatge en una freqüència de radio amb cobertura en aquests barris metropolitans (de la primera i de la segona corona).

En aquestes properes setmanes hem d’intentar, sobre tot, no muntar l’espectacle, perquè això ja ho fan altres i a base de be. I un cop digerits els resultats electorals no parar d’actuar mentre reflexionem i preparem l’Assemblea Nacional. En aquests propers dies hem de reunir-nos amb les companyes i companys d’ICV per socialitzar la valoració de les eleccions i per definir actuacions concretes al partit, al carrer i al govern.

Jo per la meva banda crec que un tema que hem d’abordar des d’una altra perspectiva (i més desprès dels resultats electorals) és el del dret a l’avortament lliure i gratuït. Desprès dels esforços que hem fet en la passada legislatura, després de que la Guàrdia Civil ha imputat a 99 dones acusant-les d’avortar il·legalment, i de que el proper govern Zapatero no pensa fer res al respecte: Per què no impulsem una Iniciativa Legislativa Popular per l’avortament lliure i gratuït?.

LLUITAREM ACTA A ACTA PER LA NÚRIA

1:45 de la nit. Per què estic despert a aquestes hores?. Doncs, perquè he fet declaracions al Diari de Terrassa amb dos diputatss i he tingut que esperar a l'escrutini per corregir les meves declaracions inicials. I és evident que no és el mateix 2 que 1 diputat. He dit que lluitarem per la Núria Buenaventura acta a acta a la Junta Electoral perquè ens estimula la competència amb el PP. Ara no estic en condicions de fer un anàlisi seriós del resultat de les eleccions, però si sé, per experiència pròpia, que en les pitjors condicions ICV es creix i és capaç de superar les dificultats. Ho hem fet al llarg de la història i ho tornarem a fer. Molts ànim al Joan Herrera per la bona campanya i per les moltes coses que encara li resten per fer. Demà tornarà a sortir el sol. Bona nit a tothom.

EL VOT DEL “SI, PERÒ ... “

Ens queda una setmana de campanya i en aquests darrers dies s’intensificarà la bipolarització i la demanda de vot útil al PSC per parar la dreta. Però la dreta no ve, totes les enquestes ho diuen. A ICV-EUiA estem acostumats a treballar en aquest ambient perquè la nostra trajectòria política i la claredat en el missatge ens situa davant de milers de dones i homes com una força política coherent, honesta i útil. Sabem, però, que hi ha encara moltes ciutadanes i ciutadans que voten altres opcions d’esquerres perquè es creuen això del vot útil al PSOE o el vot al mal menor.

Jo crec que, a més, moltes ciutadanes i ciutadans no estant convençuts de la nostra capacitat per gestionar des de l’esquerra les institucions, la marxa de l’economia o els afers públics. És aquell vot del “si, però ...”, “si, estic d’acord amb les seves propostes, però ...”, “m’agrada el que diuen, però ...”. Per eixamplar el nostre espai electoral és imprescindible convèncer a aquestes persones de que poden confiar en nosaltres, per representar-les, per defensar idees i propostes, per parar a la dreta i garantir governs i majories d’esquerres, però també per gestionar sense complexes les institucions, l’economia o els afers públics.

A Catalunya això ens ha de ser més fàcil, o menys difícil, perquè podem posar multitud d’exemples de la nostra capacitat per gestionar les institucions sense renunciar al nostre codi genètic d’esquerra verda nacional. Governem en molts ajuntaments catalans i governem a la Generalitat de Catalunya en temes tant importants i complexes com el trànsit, la gestió de l’aigua i dels residus, la promoció d’habitatge amb protecció oficial, la seguretat o la protecció civil. A la dreta política, econòmica i mediàtica no li agrada gens la nostra presència a les institucions perquè som capaços d’arribar a acords i desenvolupem determinades polítiques que posen en qüestió els seus interessos. Qui ha garantit majories d’esquerres a molts ajuntaments i al Govern de Catalunya ha estat ICV-EUiA.

En aquests dies que ens queden de campanya esforcem-nos en convèncer a aquestes persones del “si, però ...”, i convertim el seu dubte en un vot decidit per garantir que el 10 de març, quant despertem, puguem fer realitat els somnis de l’esquerra durant tots els dies de la legislatura: en economia i fiscalitat, en polítiques socials, en la lluita contra el canvi climàtic, en la igualtat entre dones i homes. Per fer-ho res millor que votar ICV-EUiA.