ZAPATERO NO ENS REGALA RES

Avui el President Zapatero ha demanat paciència a la societat catalana per aconseguir un nou model de finançament. Diu que és una proposta complexa que requereix el seu temps, però que finalment complirà amb Catalunya i amb Espanya. Si hagués nou model de finançament abans d’acabar l’any semblarà que Zapatero ens ho regala i ens fa contents. El que ha de fer és complir amb l’Estatut per a que Catalunya disposi d’un nou finançament just i d’acord amb les necessitats del país.

Zapatero i el seu Govern (inclosa la Ministra Chacón) han tingut dos anys i quatre mesos per presentar una proposta que s’ajustés a l’Estatut que és una llei votada al Congrés dels Diputats/des i per la ciutadania catalana en referèndum. Es temps més que suficient per elaborar, negociar i presentar una proposta si es té voluntat per fer-ho. Per a això és el President del Govern Central i per això ha assumit lliurement les responsabilitats que comporta.

Si Zapatero no és capaç, o no vol, articular la famosa “Espanya Plural” (ya oblidada) i defensar-la davant de la dreta centralista, perquè hem de pagar-ho a Catalunya?.

Si finalment hi ha nou finançament, cosa que està per veure, serà mèrit de l’Estatut i dels qui el van impulsar, i de la tossuderia de la societat civil en exigir allò que és just i és llei. De regals res. Però caldrà està molt amatents per veure el contingut de la proposta. Espero que no tinguin l’ocurrència de presentar la proposta el 28 de desembre.

SONY

Si la direcció de Sony-Viladecavalls volia escalfar l’ambient laboral ho ha aconseguit amb matrícula d’honor. Desprès del viatge del President Montilla al Japó, on no van aparèixer acomiadaments per enlloc, i de la manifestació de dissabte passat de la plantilla de treballadors/es (amb la participació d’un bon grup de companys/es d’ICV), la direcció de l’empresa es despenja no només anunciant la congelació de sous pel 2009, sinó també l’acomiadament de 275 treballadors/es.

Fer-ho, a més, a les portes del període de les vacances de Nadal indica premeditació, nocturnitat, i molta mala llet. Els sindicats estaven disposats a parlar de congelació i d’altres mesures que asseguressin la continuïtat de la planta, però dins d’un pla de viabilitat de futur, perquè són conscients de la gravetat de la crisi econòmica, que per cert no han creat ells.

A partir d’aquesta “jugada” de l’empresa molt probablement els sindicats incrementaran les mobilitzacions i les negociacions, que hauran de continuar, es realitzaran en un ambient enrarit i ple de la desconfiança totalment justificada per part dels sindicats. I en aquest ambient haurem de continuar mostrant la nostra solidaritat amb els treballdors/es de la Sony i realitzant totes les gestions que estiguin al nostre abast per a que l’empresa es comporti amb “responsabilitat social”.

La direcció de Sony-Viladecavalls mostra així la seva cara més irresponsable i no mereix cap tipus de comprensió per part de dirigents polítics, i menys si són del Govern d’Entesa, com ha estat el cas del conseller Huguet en unes declaracions molt desafortunades en les que afirma, sobre les propostes presentades per l’empresa, que “ès pitjor el tancament”o que el Govern "no se sent enganyat". Amb aquests amics està clar que no calen enemics.

SONY

Si la direcció de Sony-Viladecavalls volia escalfar l’ambient laboral ho ha aconseguit amb matrícula d’honor. Desprès del viatge del President Montilla al Japó, on no van aparèixer acomiadaments per enlloc, i de la manifestació de dissabte passat de la plantilla de treballadors/es (amb la participació d’un bon grup de companys/es d’ICV), la direcció de l’empresa es despenja no només anunciant la congelació de sous pel 2009, sinó també l’acomiadament de 275 treballadors/es.

Fer-ho, a més, a les portes del període de les vacances de Nadal indica premeditació, nocturnitat, i molta mala llet. Els sindicats estaven disposats a parlar de congelació i d’altres mesures que asseguressin la continuïtat de la planta, però dins d’un pla de viabilitat de futur, perquè són conscients de la gravetat de la crisi econòmica, que per cert no han creat ells.

A partir d’aquesta “jugada” de l’empresa molt probablement els sindicats incrementaran les mobilitzacions i les negociacions, que hauran de continuar, es realitzaran en un ambient enrarit i ple de la desconfiança totalment justificada per part dels sindicats. I en aquest ambient haurem de continuar mostrant la nostra solidaritat amb els treballdors/es de la Sony i realitzant totes les gestions que estiguin al nostre abast per a que l’empresa es comporti amb “responsabilitat social”.

La direcció de Sony-Viladecavalls mostra així la seva cara més irresponsable i no mereix cap tipus de comprensió per part de dirigents polítics, i menys si són del Govern d’Entesa, com ha estat el cas del conseller Huguet en unes declaracions molt desafortunades en les que afirma, sobre les propostes presentades per l’empresa, que “ès pitjor el tancament”. Amb aquests amics està clar que no calen enemics.

MONTILLA S'EQUIVOCA

Durant els darrers dies s’han repetit les cròniques del viatge del President Montilla al Japó i les seves insistents declaracions per “salvar” les empreses japoneses a Catalunya. És evident que cal que el govern de Catalunya treballi per evitar el tancament de les empreses i no generar més atur, però el que cal és “treballar per a totes les empreses de a Catalunya”.

No tornem a confondre els termes: les empreses que més ocupació generen a Catalunya són les petites i les mitjanes, aquelles que no disposen d’un logo mediàtic, ni grans plantilles de treballadors per mobilitzar-se. Un nombre important d’aquestes empreses es troben amb moltes dificultats per tirar endavant i més quan els bancs els hi neguem finançament. Els ajuts públics a les empreses han de ser a canvi de la presentació de plans de viabilitat de futur i de la seva participació en un canvi de model productiu eficient i sostenible. Han de ser a canvi d’estabilitat laboral i formació dels treballadors per afrontar els nous reptes del mercat globalitzat.

El President Montilla s’equivoca llençant aquest missatge. Cal que el govern català s’impliqui en la recuperació del teixit industrial català en el seu conjunt, i en la generació de nous sectors industrials amb més valor afegit. Aquest acostament a les multinacionals japoneses del President Montilla, vol dir que coincideix amb les peticions de flexibilitat i congelació salarial?. Espero que no. En tot cas ICV ha de ser el garant, des del govern, de que aquest no s’inclinarà ni recolzarà velles receptes per superar la crisi del sistema capitalista.

QUANTS ANYS DE PADRÓ PER TENIR DRET A ACCEDIR A UN HABITATGE PÚBLIC?.

Com diuen, cada municipi és un món i estableix allò que considera oportú, encara que l’esperit de la Llei del Dret a l’Habitatge volia establir uns criteris homogenis a tots els municipis catalans: 3 anys de padró per accedir a habitatges públics de lloguer, i 5 anys per accedir als de compra.

La realitat, però, és ben diferent. Des del municipi de Terrassa que respecta aquests criteris des de fa molts anys, i municipis com el de Mollet del Vallès que ho fa per punts: cada any de padró equival a 1 punt, així que qualsevol jove nascut al municipi sempre surt amb avantatja davant de qualsevol altre jove major d’edat que només porti 10 o 15 anys vivint al municipi.

Desprès de l’aprovació de la Llei del Dret a l’Habitatge es va presentar el decret que regula el Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb protecció oficial. El Registre pretén homogeneïtzar aquests criteris i establir una comunicació fluida i eficient entre els registres de sol·licitants locals i el nacional. I aquí va començar el calvari del decret que es troba paralitzat desprès d’una intensa negociació amb el món local (capitanejat per alcaldies del PSC) que s’oposen a aquesta filosofia, des de l’argument que els habitatges de tal municipi han de ser pels seus ciutadans, sense voler atendre les necessitats d’accés a l’habitatge que planteja, per exemple, l’ampli grau de mobilitat a l’àrea metropolitana de Barcelona per motius laborals, o l’accés a un habitatge públic d’aquells ciutadans/es que els seus municipis hagin esgotats la possibilitats de créixer i per tant de construir més habitatges.

Des del meu punt de vista els arguments que utilitzen determinats alcaldes/es són purament populistes, electoralistes i injustos, que no pretenen solucionar cap problema sinó fe veure que defensen els seus ciutadans/es, envoltats en la bandera de l’autonomia municipal. La pràctica és molt il·lustrativa i així es pot comprovar com utilitzant els criteris inicials de la Llei i del decret proposat (3 anys pel lloguer i 5 per la compra) en municipis tant important com Barcelona o Terrassa, no s’ha generat cap problema.

Hores d’ara desconec com acabarà la negociació del decret, però és evident que qualsevol política pública d’habitatge a Catalunya necessita d’uns criteris clars i justos, del coneixement de la demanda d’habitatge existent, i fer front a les necessitats reals de la ciutadania per accedir a un be tant bàsic com és l’habitatge.

ZP: ARA SI, ARA NO

Els compromisos de ZP són com el Guadiana, ara hi són, ara no hi són. Avui mateix el portaveu del Grup Socialista, José Antonio Alonso, ha tornat a obrir la porta a un nou retràs en l’acord pel nou finançament de Catalunya. I serien tres !. Qualsevol observador amb una mica de seny es preguntarà cóm es possible que un president de govern es comprometi de forma pública tres cops i els tres cops incompleixi els seus compromisos, que són concrets i clars. I això desprès d’arrasar en les darreres eleccions generals a Catalunya al 2008, que de retruc li ha assegurat la victòria a nivell d’Espanya.

El PSC acaba d’obrir la seva Conferència Oberta, espai que vol ser una fàbrica d’idees i discurs polític pel partit. Jo crec que haurien de crear una comissió específica per “fabricar idees” que facin possible que ZP compleixi els seus compromisos amb Catalunya. I no només el referent amb el nou model de finançament, sinó també el traspàs de Rodalies de Renfe, o altres competències importants de l’Estatut de Catalunya.

Em temo, però, que mentre les enquestes li siguin favorables a Catalunya el preu que paga pels seus incompliments és zero, i, per tant, .................

CA N'ESPINÓS DE GAVA

Algú que no el conegui pot pensar que aquest barri pertany a aquelles promocions d’habitatge social dels anys 70, de la darrera etapa franquista com molts d’altres. També podria pensar que la seva ubicació i el seu estat podria ser producte de l’envelliment normal dels habitatges. Doncs no, estem parlant d’uns habitatges de lloguer construïts pel govern de CiU al 1997. Un barri planificat i construït lluny del casc urbá de la ciutat de Gavà, aïllat i amb moltes deficiències en els serveis i en el transport públic, en els que van concentrar a moltes famílies d’ètnia gitana provinents d’altres municipis.

És insultant que mentre els ferits i les seves famílies pateixen, CiU vulgui utilitzar el sinistre que ha provocat una gran explosió (les primeres investigacions apunten al gas natural com a detonant) per erosionar al govern de la Generalitat, i voler mostrar-se davant de la societat com un partit preocupat per la degradació urbana i social d’alguns barris de Catalunya. La única cosa que li ha preocupat a CiU en aquests darrers anys ha estat el nivell de seguretat del barri (conegut com un important centre de distribució de droga, amb tot el que això comporta). El portaveu de CiU, Oriol Pujol, hauria de demanar disculpes i s’hauria d’empassar les seves paraules amb una gran dosi d’humilitat.

Ara és el moment d’atendre a les víctimes del sinistre, des de tots els punts de vista, i assegurar-lis una nova llar. Més endavant ja parlarem de responsabilitats i segurament haurem de refrescar la memòria a més d’un/a.

HO HEM ACONSEGUIT !!

Abans de la IX Assemblea Nacional d’ICV vaig publicar a Treball i al blog quin era el principal objectiu de l’assemblea: que havia de ser en clau externa, especialment centrada en la crisi econòmica i en les propostes per superar-la des de l’esquerra; i d’altra banda havia de ser veritablement de rellançament del projecte ecosocialista d’ICV. L’article portava per títol “Una assemblea útil per la gent” i el darrer paràgraf deia: “Per aconseguir aquest objectiu totes i tots som corresponsables: una direcció sortint que no s’enroca, un president generós alhora de recollir la diversitat de posicionaments, i unes delegades i delegats disposats a trobar el to adequat en la crítica, capacitat per trobar les millors propostes i escollir una bona direcció. Fem-ho.”

Jo crec que ho hem fet, i bastant be. No és només una percepció personal, sinó la de moltes companyes i companys, de dins i fora de l’organització, i així també s’ha reflexat en la crònica realitzada pels diferents mitjans de comunicació. Això és, sent dubte, un èxit col.lectiu que hem de celebrar perquè demostra la maduresa i la serietat del nostre projecte polític. Només uns dies abans de l’assemblea, i vist el panorama, alguns ens conformàvem en no donar un espectacle polític com ha passat en d’altres trobades polítiques. Per això crec que podem estar molt satisfets, i que ara iniciem una nova etapa, amb les piles recargades i noves energies, per fer créixer el nostre projecte polític.

Tot no han estat flors i violes. Des del meu punt de vista la formació dels nous òrgans de direcció continua sent una assignatura pendent. Ens varem proposar escollir un Consell Nacional més reduït, al voltant de 170 membres, i una veritable Comissió Executiva que complís el seu paper. Finalment no ha estat possible i hem escollit un Consell Nacional amb 242 membres, i una Comissió Executiva de més de 50 que ha acabat sent un òrgan de representació territorial i sectorial. I per arribar-hi hem utilitzat un procés que ha creat més tensions de les habituals en l’elecció de qualsevol òrgan de direcció, i hem hagut d’inventat un nou àmbit de coordinació, el grup coordinador, per organitzar el treball de l’Executiva. Des del meu punt de vista, s’imposa una profunda reflexió per a que la propera Assemblea Nacional disposi de mecanismes més senzills i transparents per conformar els òrgans de direcció. La renovació i la innovació també passa per aquí. Continuarem parlant ...

I ara, a treballar.

MIGUEL NÚÑEZ

ESCRIC EN MAJÚSCULES PERQUÈ L’OCASIÓ S’HO MEREIX. ENS HA DEIXAT MIGUEL NÚÑEZ: UNA GRAN PERSONA I UN GRAN POLÍTIC. HA ESTAT UN PLAER CONÈIXER AL MIGUEL I COMPARTIR AMB ELL PARTIT I ENTITAT.

HA ESTAT UN COMPANY AMABLE, TENDRE, PROPER I AMB LES IDEES CLARES. SEMPRE ATENT ALS CANVIS SOCIALS I PARTIDARI DE LES RENOVACIONS.

SENS DUBTE UN REFERENT POLÍTIC DE PRIMER ORDRE. PERÒ SOBRE TOT UNA GRAN PERSONA. EL TROBAREM A FALTAR.

TELEFONIA MÒBIL: QUE PAGUIN !!

Cal felicitar a l’Ajuntament del Prat i al municipalisme que representa ICV per la sentència que falla a favor de l’ajuntament en el litigi que manté amb les companyies de telefonia mòbil. Aquestes companyies es neguen a fer efectiva una taxa municipal (1,4% de la seva facturació) per la utilització de la xarxa pública alhora de donar servei als telèfons mòbils. Telefònica va portar l’ordenança municipal al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i aquest ha fallat a favor de l’Ajuntament de El Prat, que ha demostrat amb informes tècnics que efectivament les companyies necessiten utilitzar la xarxa pública per donar els seus serveis. La companyia portarà la sentència al Tribunal Suprem, però la sentència ve a reforçar l’autonomia municipal i l’increment dels recursos econòmics que tant necessiten els nostres ajuntaments. També posa sobre la taula que la valentia i la determinació política són ingredients bàsics per l'avenç del municipalisme, i per a que les grans empreses facin front a les seves obligacions fiscals, les municipals també.

L’altra reflexió a fer és comprovar, un cop més, la solitud en que es troben els ajuntaments alhora de defensar els interessos locals davant de grans companyies de serveis que actuant en règim de monopoli, o no, sempre intenten esquivar l’administració local alhora de fer efectius els seus compromisos fiscals, de qualitat, etc. Ho comprovem amb les companyies elèctriques i ara amb les de telefonia mòbil. La pregunta és: per què els ajuntaments no reben el suport de les altres administracions en la defensa dels interessos locals?. És que els ajuntaments no formen part de l’administració?. Per què l’Estat i la Generalitat no posen al servei del món local els seus recursos tècnics i jurídics en aquests litigis?. Els governs d’Espanya i de Catalunya encara tenen molt camí a recórrer per acabar amb aquesta situació injusta, i per atorgar als ajuntaments el reconeixement institucional, competencial i pressupostari que es mereixen com administració propera i imprescindible per incrementar la qualitat de vida de la ciutadania.

UNA ASSEMBLEA ÚTIL PER LA GENT

Celebrarem l’Assemblea Nacional en un moment polític crucial: la magnitud de la crisi econòmica i els seus efectes sobre la vida de les persones; els debats sobre el model de finançament i l’aplicació de l’Estatut; i l’equador de la legislatura del Govern d’Entesa. És, a més, la primera assemblea nacional que celebrem estant al Govern de la Generalitat: per nosaltres un fet històric. Deu ni do.

Davant d’aquesta situació hem de saber donar-li la volta a les prioritats de l’assemblea, desterrant l’endogàmia. L’assemblea va ser convocada, per voluntat pròpia, molt en clau interna. Teníem, i tenim, la necessitat de fer balanç, de reconèixer errors i proposar solucions per superar-los, de renovar la direcció i, sobre tot, de rellançar el projecte.

La situació política, que ha canviat radicalment en pocs mesos, ens obliga a replantejar les prioritats de l’Assemblea Nacional. Hem de fer-la sobre tot en clau externa, oferint al país un relat polític sobre la crisi i quina és la via per a que al final del túnel puguem assolir una societat més justa, més solidària i més sostenible.

Nosaltres hem de fer l’assemblea pensant en la gent i en allò que més preocupa. Sabem, però, que els mitjans de comunicació, especialment alguns, voldran posar l’èmfasi en les qüestions internes: quant som capaços de desgastar als dirigents nacionals, quin serà el nivell de crítica als nostres consellers, quina presència tindran els diferents manifestos, si els joves prendran el palau d’hivern, etc. No els hi fem el joc, perquè a la majoria de la gent aquestes qüestions els hi interessen ben poc.

Sense renunciar a debatre els temes a fons, fent l’autocrítica necessària, i propiciant la renovació que creiem oportuna, hem de centrar els objectius de l’Assemblea Nacional en allò que importa a la societat i elevar la nostra mirada política, perquè el resultat final sigui, de debò, el rellançament del projecte ecosocialista: roig, verd i lila. Centrem l’assemblea en les propostes per sortir de la crisi, i en obtenir les eines necessàries per arribar a la gent, als barris i a tots aquells que es senten d’esquerres i ecologistes.

Per aconseguir aquest objectiu totes i tots som corresponsables: una direcció sortint que no s’enroca, un president generós alhora de recollir la diversitat de posicionaments, i unes delegades i delegats disposats a trobar el to adequat en la crítica, capacitat per trobar les millors propostes i escollir una bona direcció. Fem-ho.

 

CRISI ECONÒMICA, SOCIAL I AMBIENTAL

Reproduixo a continuació un article d'opinió que he fet arribar a diversos mitjans de comunicació i que espero publiquin: "Cada dia està més clar que la crisis econòmica serà llarga. Les convulsions creades per la crisis del sistema financer mundial i el crac de la bombolla immobiliària situen al món ric i desenvolupat davant d’una profunda crisi del sistema capitalista. Però aquesta crisi no és només econòmica. És una crisis social i ambiental. Avui ja són pocs els que s’atreveixen a negar el canvi climàtic provocat per l’activitat humana i les seves conseqüències sobre els nostres sistemes de vida. Però aquesta consciència global contrasta amb l’enorme resistència del mateix sistema, que l’ha provocat, a adoptar els canvis necessaris que facin possible un nou horitzó de progrés i benestar per a tothom. En els darrers mesos hem viscut crisis provocades per l’encariment especulatiu dels carburants i dels aliments bàsics, sense que la comunitat internacional hagi reaccionat amb claredat.

Les conseqüències de la crisis financera estan situant l’economia real d’empreses i famílies en una posició dramàtica. Per això cal que la mateixa intensitat que estan dedicant els governs en rescatar el sistema financer s’utilitzi per rescatar les economies del teixit empresarial productiu, de les famílies, i per acompanyar la transició cap a un nou model de desenvolupament sostenible. No hem de consentir que els fons públics per rescatar el sistema financer vagin a parar a les mateixes mans dels que han provocat la crisis i s’han enriquit.

En aquesta situació totes les administracions (l’estatal, autonòmica i local) han de mantenir i incrementar la despesa social i la inversió pública com a millor fórmula per contribuir a la recuperació econòmica, sobre noves bases, i a que els efectes de la crisis no la paguin els més febles. Consolidar un bon nivell de prestacions econòmiques i socials és assegurar el nivell de consum familiar imprescindible per a que moltes empreses no es vegin engolides per la crisi amb la consegüent pèrdua de llocs de treball.

Necessitem accelerar la introducció d’energies renovables per dependre menys dels combustibles fòsils, i el seu mercat especulatiu, i alhora rebaixar les nostres emissions de gasos contaminats per respirar millor i ser més competitius. De la mateixa manera necessitem canviar el nostre model de mobilitat incrementant les inversions en el transport públic, ampliant la seva xarxa en funció de les necessitats econòmiques i socials. Energies renovables i transport públic són dos dels sectors amb un potencial de creixement molt important i generadors de llocs de treball, tant en la fabricació dels sistemes com en el seu manteniment.

Aquesta intervenció pública, que és patrimoni de l’esquerra, és fins i tot aconsellada pel darrer premi Novel d’Economia, Paul Krugman, que s’ha destacat per la seva crítica de les polítiques neoliberals de George Bush. Des d’aquest punt de vista és preocupant que el govern de Zapatero no vulgui caminar amb pas ferm per aquest camí vista la proposta de Pressupostos Generals de l’Estat pel 2009, que no esgota les possibilitats de dèficit públic i retalla els recursos als ajuntaments. Ara es veu més clar que mai com mesures populistes i electoralistes, aplaudides per la dreta, com el retorn dels 400€ o la supressió de l’Impost de Patrimoni, a més de ser injustes, s’han demostrat totalment inútils per afrontar la crisi i en canvi han retallat els recursos públics que ara farien falta per les polítiques socials.

Els recursos públics han de servir per d’evitar l’execució d’hipoteques de l’habitatge principal per impagament per tal d’evitar que moltes famílies perdin la seva llar i s’incrementin els problemes socials. Paral·lelament la Generalitat ha de continuar invertint en habitatge de protecció oficial, especialment en lloguer, per tal d’assegurar l’accés de les famílies a un habitatge digne a un preu assequible i per fer créixer un nou mercat d’habitatge allunyat de l’especulació.

Les institucions han de procurar el finançament necessari per aquelles empreses disposades a invertir en innovació i creació de llocs de treball. Els ajuts públics han d’orientar-se a recolzar, des de la diversitat, sectors econòmics que substitueixin la construcció com a gran locomotora de l’economia. Per contra, les institucions han d’impedir que determinats empresaris vulguin aprofitar-se de la situació de crisis per executar ajustos en les plantilles no justificades. Aquest és un bon moment per exigir a les empreses la seva responsabilitat social, mantenint les plantilles i el poder adquisitiu dels salaris.

Des d’ICV treballem per a que al final del túnel ens trobem amb una societat més justa, una economia més humana i social, i un món més habitable per a nosaltres i les noves generacions."

ECOSOCIALISME, SI

De vegades és millor no dir res que dir perogullades. En castellà diuen “por la boca muere el pez”, i és que el ministre Corbacho s’acaba de despatxar pronosticant que en dos mesos la crisi financera serà “finiquitada” i després iniciarem un període de “confiança”. Una cosa és no caure en el catastrofisme i no crear alarmisme, i una altra és no voler parlar clar a la gent i amagar la realitat que és com dir mentides. El sistema capitalista ha fet fallida i no sols ens trobem davant d’una crisi financera i immobiliària, és una crisi d’esgotament de model en la que conflueixen la crisi social, ambiental, energètica i alimentària.

Des de l’esquerra s’ha de plantejar de forma clara que cal avançar en una alternativa global al sistema capitalista i al model de desenvolupament insostenible que porta associat des de tots els punts de vista. És possible que la socialdemocràcia es conformi a que els bancs tornin a donar crèdits i es reactivi l’economia, però això no significarà sortir de la crisi, significarà que els poderosos que s’han enriquit creant tanta destrucció i patiment podran continuar fent de les seves, un cop rescatats amb diner públic. La dreta té clar que vol fer. Ho ha expressat molt clarament Nicolàs Sarkozy: refundar el capitalisme.

Els ecosocialistes també ho tenim clar: canviar de sistema. I per això cal que la política governi l’economia i la reguli, modernitzar ecològicament l’economia per produir i consumir d’una altra manera, canviar el model energètic i de mobilitat amb la introducció massiva d’energies renovables i transport públic, enfortir l’estat del benestar per assegurar la igualtat d’oportunitats, i lluitar contra la pobresa i les desigualtats arreu del món. No és una recepta màgica però el capitalisme és incapaç d’oferir un horitzó d’esperança i progrés a la humanitat. L’ecosocialisme si.

Aznar: Planeta Negre (ni blau, ni verd, ni ...)

Podríem fer molta broma però quan Aznar i el que representa, al servei dels neocons del món, argumenta la seva oposició a que s’inverteixin recursos en la lluita contra el canvi climàtic sap molt be el que diu, i perquè ho diu.

És l’expressió d’aquells poderosos que veuen perillar “la seva llibertat” per contaminar sense controls, que volem impedir els canvis que s’han de realitzar en el model de desenvolupament insostenible en el que vivim en el camp de l’energia, de la mobilitat, de l’explotació del medi natural, en la manera de produir i de consumir. És a dir, que veuen perillar els seus privilegis i la seva impunitat. És el portaveu dels “Poceros” globals, que enlairen la paraula llibertat per amagar les seves vergonyes.

Ho fa, a més, deliberadament en una etapa de forta crisi on existeix una alta sensibilitat de la ciutadania pel que fa a la utilització dels recursos públics. Està llençant un missatge populista molt clar: no permeteu que aquests irresponsables malgastin els vostres impostos en tonteries sense cap mena d’importància, mentre vosaltres esteu en crisi. En marc on fa les declaracions, la presentació d’un llibre del seu amic dretà, Vàclav Klaus, que es titula Planeta blau (no verd) és molt indicatiu de quines són les seves intencions.

D’aquest personatge podríem dir moltes coses (mentider i cínic entre moltes altres), però no perdem de vista que el PP encara rep el suport de 10 milions de votants i que es tracta d’una lluita de valors, de principis i d’idees. En fi, que tenim molta feina per convèncer a milions de persones de que la lluita contra el canvi climàtic és inseparable de la superació de l’actual crisi, perquè la crisi no és només econòmica o financera, és social i és ambiental, i el nostre futur està en qüestió.

SEPARATS AMB DINER PÚBLIC

Volia continuar explicant les polítiques socials en matèria d'habitatge que ha aprovat Adigsa però no m'he pogut resistir a comentar la noticia de que les escoles d'elit catalanes (classistes) que compten amb concert econòmic podrien continuant mantenint la separació per sexes en les seves aules, malgrat que la nova Llei d'Educació digui el contrari. De vegades sembla que la “sociovergència” ja s'hagi apropiat d'algun departament de la Generalitat de Catalunya com el d'Educació que dirigeix Ernest Maragall.

A CiU, que va signar al 2001, quan estava al govern, els concerts econòmics amb aquestes escoles ja li sembla be perquè és la seva aposta ideologia i suposo que molts dels fills/es de militants de CiU són alumnes d'aquestes escoles. El PSC s'escuda en possibles problemes jurídics que obligarien a mantenir els concerts econòmics tot i la separació de sexes.

D'entrada ja em sembla injust que aquestes escoles classistes siguin finançades amb diner públic, però si a més de classistes han de continuar sent sexistes crec que el govern de la Generalitat de Catalunya ha de remenar cel i terra per tallar de socarrell aquesta situació surrealista. No sé si pensar que aquest aspecte forma part del pacte entre el PSC i CiU per aprovar la Llei d'Educació.

ICV ha denunciat aquesta barbaritat, però i el PSC, i ERC?. cal que el conjunt de la comunitat educativa, com ja ha fet CCOO, s'impliqui en la denúncia per obligar al Departament d’Educació a eradicar aquesta situació de privilegi dels poderosos, i aquesta discriminació anacrònica en ple segle XXI.

Adigsa incrementa la política social d'habitatge (2)

La segona mesura presentada a la Comissió de Seguiment del Pacte Nacional per a l'Habitatge (PNH) suposa un profund canvi alhora de revisar les quotes dels contractes de lloguer dels habitatges públics que gestiona Adigsa. El seu consell d’administració va decidir crear la figura de “l’ajut implícit al lloguer”. Aquesta proposta va en la línia de reforçar el Repte 4 del PNH, “Prevenir l’exclusió social residencial: sistema d’ajuts personals al pagament de l’habitatge”.

"S’estableix l’ajut implícit al lloguer públic per actualitzar i adaptar les quotes del lloguer a la situació socioeconòmica de les famílies"

L’aplicació de la mesura suposarà que a partir d’ara es revisaran els lloguers tenint en compta dos paràmetres: el preu actualitzat del mòdul del lloguer de protecció oficial que correspongui a l’habitatge, i la situació socioeconòmica de la família. Amb aquesta proposta la quota de lloguer a satisfer per part dels arrendataris tindrà una escala decreixent d’aplicació que anirà en funció de la renda de la unitat familiar. En funció de la seva situació econòmica la quota de lloguer no superarà el 20% de la seva renda, o un 10% si els ingressos són més baixos, o fins i tot un percentatge simbòlic de l'1%.

El diferencial entre el lloguer revisat i la quota que finalment farà efectiva l’arrendatari anirà a càrrec de la Secretaria d’Habitatge, que es dotarà d’una partida econòmica específica. La situació socioeconòmica de les esmentades unitats familiars aniran avalades pels informes pertinents dels serveis socials del municipi de referència i de peritatges socials realitzats a l’efecte.

La renda de la unitat familiar a partir de la qual s’aplicarà la proposta esmentada serà igual o inferior a 2,5 vegades l’IPREM, en funció de la composició familiar i la zona de referència. L’any 2009 “l’ajut implícit al lloguer” passarà a ser considerat una prestació social.

El procés endegat, a banda d’incrementar la gestió més eficient exigible a tot organisme públic, facilita el control i seguiment d’aspectes claus pel que fa al dret a l’habitatge, com son: el titular del contracte de lloguer, l’estat de conservació de l’habitatge, els terminis de vigència del contracte d’arrendament, la gestió i actualització de les quotes de lloguer, i l’acompliment de les condicions de permanència en el parc públic de lloguer.

L’aplicació d’aquesta mesura afavorirà les rendes més baixes pel que fa a l’accés i a la permanència en un habitatge, i més en una situació de greu crisi econòmica i increment de l’atur, que afecten molt especialment als col·lectius amb més dificultats que en molts casos viuen en barris del parc públic d’habitatges que gestiona Adigsa. La mesura també vol prevenir situacions de risc d’exclusió social per pèrdua de l’habitatge.

Adigsa incrementa la política social d'habitatge (1)

El passat 8 d’octubre es presentaven, davant de la Comissió de Seguiment del Pacte Nacional per a l’Habitatge (PNH), tres noves línies d’actuació en política social d’habitatge que desenvoluparà Adigsa, empresa pública de la Generalitat de Catalunya. Són línies d’actuació amb un fort perfil social centrades en els barris del parc públic d’habitatges, amb l’objectiu de beneficiar als treballadors/es i les classes populars.

Les noves mesures desenvolupen alguns dels objectius del PNH i reforcen les polítiques socials del Govern en uns moments de greu crisi econòmica. Tenen, per tant, el segell d’ICV. En cada entrada al blog intentaré resumir alguna d’elles per no fer-ho pesat.

1. S’incrementen les subvencions per promoure la instal·lació d’ascensors i la creació d’itineraris accessibles per a les comunitats de veïns/es.

L’experiència acumulada d’Adigsa en la promoció de la instal·lació d’ascensors ha possibilitat identificar algunes situacions de caràcter socioeconòmic que limiten la instal·lació d’ascensors i a les que es vol donar una resposta positiva (gent gran, rendes i pensions baixes). Per aconseguir aquest objectiu, les comunitats amb 12 o menys habitatges i locals podran beneficiar-se d’un increment en les subvencions que atorga la Direcció General de Qualitat de l'Edificació i Rehabilitació per la instal·lació d’ascensors.

La nova línia de subvenció elimina l’actual topall de 6.000€ de subvenció per habitatge. A partir d’ara la subvenció, per aquestes comunitats, podrà arribar al 60% del cost global d’instal·lació de l’ascensor a la comunitat si inclou la creació d’un itinerari accessible, i d’un 45% si no l’inclou. A més, en el cas que algun dels veïns/es demostri la seva impossibilitat de fer front a la seva contribució econòmica, tot i l’ajut públic, Adigsa es farà càrrec de la part que li correspongui fent una anotació a l’escriptura de l’habitatge, per a que aquesta aportació econòmica torni a les arques públiques en cas de venda o herència de l’habitatge.

La subvenció també beneficiarà més a les plantes baixes i primeres plantes per tal de promoure de forma més efectiva la instal·lació d’ascensors que millorarà les condicions d’habitabilitat i accessibilitat de les llars (especialment per a la gent gran i per a persones amb diversitat funcional), i incrementarà la qualitat de vida de les persones que conviuen a la comunitat.

Aquesta nova mesura es començarà a aplicar a la convocatòria de les subvencions de 2009, però s’aplicarà amb caràcter retroactiu a tots els projectes acollits a la convocatòria de 2008. No s’exclou que en un futur aquesta mesura es pugui estendre a la totalitat del parc d’habitatges de Catalunya.

Canibalisme capitalista

La crisi econòmica està afectant a la mateixa base del sistema capitalista. La crisi financera internacional està afectant a tots els sectors econòmics i en aquests moments ningú s’atreveix a preveure el seu final. Les borses es desplomen fins a nivells històrics i guanya terreny la por i la desconfiança generalitzada. Importants sectors empresarials i financers (dretes) demanen una intervenció pública per redreçar la situació davant de l’astorament de la ciutadania i de l’esquerra: és el món al revés.

A més de treballar per a que la crisi no la paguin els de sempre des de l’esquerra hem de saber oferir a la ciutadania un horitzó de canvi, d’esperança i de seguretat. No hem d’esperar a que les dretes ens donin les receptes per sortir de la crisi, hem d’imaginar amb quins canvis sota el braç volem sortir de la mateixa. Reconec que no soc cap especialista en temes econòmics, però és imprescindible que sapiguem explicar de la manera més planera possible quin és l’origen de la crisi i quins canvis hem d’aconseguir per a que la sortida de la crisi ens porti a una societat més justa.

El sistema capitalista poc estar en moments baixos. El desprestigi que li aporta el nivell de canibalisme i autodestrucció és avui més visible que mai. Davant de la situació les esquerres em de ser capaços de fer aparèixer nous escenaris creïbles i il·lusionants que provoquin canvis d’esquerres sense retorn. Quines propostes pot fer ICV per aconseguir aquest objectiu?. Us animo a participar.

QUE PAGUIN ELS PODEROSOS

Avui sentia parlar al company Joan Coscubiela en un programa de ràdio sobre els responsables de la crisi econòmica i els seus efectes, cada vegada més visibles, en la nostra societat. Més enllà de l’anàlisi respecte a l’origen de la crisi (especulació financera internacional, esclat de la bombolla immobiliària a Espanya, etc), es plantejaven tres objectius plenament coincidents amb els d’ICV: que la crisi no la paguin els més febles, que es persegueixi als culpables, i que la sortida de la crisi serveixi per assolir una societat més justa.

Els treballadors/es i les classes populars no són els responsables de la crisi i l’ofec de moltes empreses no es deu a desmesurats costos laborals, sinó a la manca de finançament que caixes i bancs estan provocant. Per això les propostes d’abaratir l’acomiadament fetes des de la CEOE i el vicepresident Solbes (PSOE), no només són immorals i mancades d’ètica social sinó que són una barbaritat en aquests moments de crisi econòmica i de retraïment del consum de moltes famílies.

El paper de les administracions públiques és ara molt important per aconseguir aquests objectius: mediar i regular per a que la crisi no recaigui en els més febles, el que vol dir no rebaixar els pressupostos socials, mantenir la despesa en l’obra pública; estar molt amatents per a que no s’aprofiti la crisi econòmica per amagar processos de reajust laboral injustificats i especulacions amb patrimonis industrials; i demanar responsabilitats als causants de la crisi. Que paguin els poderosos.

La gent d’esquerres, i ICV especialment, tenim molta feina a fer. D’entrada contribuint a que la manifestació del proper dimarts convocada pels sindicats a nivell mundial sigui un èxit.

EL DEBAT DE POLÍTICA GENERAL A CATALUNYA

Escoltant alguns fragment del debat de política general al Parlament un té la sensació, o el convenciment, de que la majoria de discursos que apel·len a emprendre canvis i reformes per tornar a prestigiar la política són això: discursos. No és estrany que la meitat de la societat es senti lluny de la política i l’altre meitat manifesti cansament.

Em ve al cap un dels conceptes que utilitzava Rafael Ribó per definir la política que no vol fer ICV: aquella que es fa amb declaracions i contradeclaracions de polítics entre polítics, la que no té principis ni memòria històrica, la que no té en compta que el destinatari final de la política, dels diferents projectes polítics, són les persones.

Només és un exemple del que vull dir: Algú em pot explicar en quin moment durant els 23 anys de govern de CiU es va comptat amb l’oposició per anar a Madrid a negociar qualsevol cosa per petita que fos?. Quina credibilitat hauria de tenir avui Artur Mas quan acusa al Govern d’Entesa de no tenir en compta a l’oposició per anar a Madrid a negociar, cosa que a més no és certa?. Quin mitjà de comunicació ho denuncia?.

El pitjor que podem fer és contribuir a normalitzar aquesta buidor i aquesta incoherència constant que a sobre troben altaveus en la immensa majoria de mitjans de comunicació, els públics també. Això és igual a desafecció i cansament. Per això des d’ICV hem de continuar denunciant, amb més força si cal, als que fan aquesta antipolítica i als mitjans que la recolzen.