Com diuen, cada municipi és un món i estableix allò que considera oportú, encara que l’esperit de la Llei del Dret a l’Habitatge volia establir uns criteris homogenis a tots els municipis catalans: 3 anys de padró per accedir a habitatges públics de lloguer, i 5 anys per accedir als de compra.
La realitat, però, és ben diferent. Des del municipi de Terrassa que respecta aquests criteris des de fa molts anys, i municipis com el de Mollet del Vallès que ho fa per punts: cada any de padró equival a 1 punt, així que qualsevol jove nascut al municipi sempre surt amb avantatja davant de qualsevol altre jove major d’edat que només porti 10 o 15 anys vivint al municipi.
Desprès de l’aprovació de la Llei del Dret a l’Habitatge es va presentar el decret que regula el Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb protecció oficial. El Registre pretén homogeneïtzar aquests criteris i establir una comunicació fluida i eficient entre els registres de sol·licitants locals i el nacional. I aquí va començar el calvari del decret que es troba paralitzat desprès d’una intensa negociació amb el món local (capitanejat per alcaldies del PSC) que s’oposen a aquesta filosofia, des de l’argument que els habitatges de tal municipi han de ser pels seus ciutadans, sense voler atendre les necessitats d’accés a l’habitatge que planteja, per exemple, l’ampli grau de mobilitat a l’àrea metropolitana de Barcelona per motius laborals, o l’accés a un habitatge públic d’aquells ciutadans/es que els seus municipis hagin esgotats la possibilitats de créixer i per tant de construir més habitatges.
Des del meu punt de vista els arguments que utilitzen determinats alcaldes/es són purament populistes, electoralistes i injustos, que no pretenen solucionar cap problema sinó fe veure que defensen els seus ciutadans/es, envoltats en la bandera de l’autonomia municipal. La pràctica és molt il·lustrativa i així es pot comprovar com utilitzant els criteris inicials de la Llei i del decret proposat (3 anys pel lloguer i 5 per la compra) en municipis tant important com Barcelona o Terrassa, no s’ha generat cap problema.
Hores d’ara desconec com acabarà la negociació del decret, però és evident que qualsevol política pública d’habitatge a Catalunya necessita d’uns criteris clars i justos, del coneixement de la demanda d’habitatge existent, i fer front a les necessitats reals de la ciutadania per accedir a un be tant bàsic com és l’habitatge.
La realitat, però, és ben diferent. Des del municipi de Terrassa que respecta aquests criteris des de fa molts anys, i municipis com el de Mollet del Vallès que ho fa per punts: cada any de padró equival a 1 punt, així que qualsevol jove nascut al municipi sempre surt amb avantatja davant de qualsevol altre jove major d’edat que només porti 10 o 15 anys vivint al municipi.
Desprès de l’aprovació de la Llei del Dret a l’Habitatge es va presentar el decret que regula el Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb protecció oficial. El Registre pretén homogeneïtzar aquests criteris i establir una comunicació fluida i eficient entre els registres de sol·licitants locals i el nacional. I aquí va començar el calvari del decret que es troba paralitzat desprès d’una intensa negociació amb el món local (capitanejat per alcaldies del PSC) que s’oposen a aquesta filosofia, des de l’argument que els habitatges de tal municipi han de ser pels seus ciutadans, sense voler atendre les necessitats d’accés a l’habitatge que planteja, per exemple, l’ampli grau de mobilitat a l’àrea metropolitana de Barcelona per motius laborals, o l’accés a un habitatge públic d’aquells ciutadans/es que els seus municipis hagin esgotats la possibilitats de créixer i per tant de construir més habitatges.
Des del meu punt de vista els arguments que utilitzen determinats alcaldes/es són purament populistes, electoralistes i injustos, que no pretenen solucionar cap problema sinó fe veure que defensen els seus ciutadans/es, envoltats en la bandera de l’autonomia municipal. La pràctica és molt il·lustrativa i així es pot comprovar com utilitzant els criteris inicials de la Llei i del decret proposat (3 anys pel lloguer i 5 per la compra) en municipis tant important com Barcelona o Terrassa, no s’ha generat cap problema.
Hores d’ara desconec com acabarà la negociació del decret, però és evident que qualsevol política pública d’habitatge a Catalunya necessita d’uns criteris clars i justos, del coneixement de la demanda d’habitatge existent, i fer front a les necessitats reals de la ciutadania per accedir a un be tant bàsic com és l’habitatge.
No hay comentarios:
Publicar un comentario