PROPINA PELS RICS, ALMOINA PELS POBRES.

La proposta llençada per ZP de retornar 400€ a més de 13,5 milions de contribuents ha desfermat un munt de crítiques polítiques i socials. Un diari de gran tirada titulava que la proposta havia indignat als sindicats i descol·locat al mateix PSOE. Aquesta proposta més enllà de ser electoralista, populista i injusta torna a posar sobre la taula l’encegament del PSOE per competir amb la dreta amb polítiques de dretes. I amb això no fa altra cosa que promoure valors conservadors i insolidaris dins de l’electorat progressista. Ho hem vist en masses ocasions al llarg de la legislatura: en política econòmica i fiscal (reforma de l’IRPF, xec nadó, ajuts al lloguer per joves, llei hipotecària, presumir de superàvit pressupostari, etc); en model territorial (discussió de l’Estatut i incompliments, priorització de l’AVE per sobre de rodalies, cursa per veure qui és més patriota, etc); o en mantenir i incrementar privilegis a l’església catòlica. Com és possible que un govern que presumeix de superàvit pressupostari, que aquest 2008 ha dotat la Llei de Dependència amb només 871 M€, ara ens proposi no ingressar 5.400 M€?. Aquesta proposta atempta contra les bases de l’estat del benestar i contra la cohesió social. Com ho ha expressat molt be Joan Herrera, “és donar propina als rics i almoina als pobres”

Un estat del benestar fort i modern (al que Catalunya i Espanya encara no han arribat) requereix d’un model fiscal progressiu i just que garanteixi ingressos suficients, perquè sense ingressos no es poden desenvolupar bones prestacions socials i perquè ha de pagar més qui més té. No és just que les rendes del capital contribueixin menys que les rendes del treball, que els poderosos sempre trobin mecanismes per contribuir el mínim possible, que els salaris hagin perdut poder adquisitiu mentre les beneficis empresarials i finances s’hagin multiplicat. Cal aturar aquesta subhasta electoralista entre el PSOE, el PP i CiU per veure qui redueix més els impostos, i res millor que votar amb intel·ligència propostes d’esquerres clares, justes i valentes: votar ICV-EUiA.

AMB PALESTINA AL COR

Dijous i divendres passat vaig participar en dues de les múltiples concentracions ciutadanes de solidaritat amb el poble palestí i de condemna al bloqueig criminal que exerceix Israel amb el beneplàcit dels EEUU i la passivitat de la comunitat internacional . La primera a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona i la segona al Raval de Montserrat a Terrassa. A totes dues concentracions hi havia ciutadans/es palestins que be havien estat feia poques setmanes a Gaza o aquests darrers dies intentaven establir contacte telefònic amb els seus familiars amb poc èxit. Ens explicaven les seves vivències personals i sobre tot expressaven la seva angoixa per tot el que està passant i pel destí incert dels seus amics/gues i familiars. No hi ha cap explicació que justifiqui com la comunitat internacional ha assistit, impotent o mirant cap a un altre costat, a la construcció de la presó més gran del món on centenars de milers de persones són privades de llibertat i dels serveis més bàsics de l’ésser humà.

He recordat que una de les primeres campanyes en les que vaig participar quan vaig iniciar la meva militància política a la Joventut Comunista de Catalunya era justament de solidaritat amb el poble palestí amb aquest mateix lema, “Amb Palestina al Cor”, que ara ha recuperat Joves d’Esquerra Verda, i d’això fa més de 20 anys. Tots aquests anys han transcorregut entre l’esperança i la frustració, sobre tot la segona, que carreguen les esquenes d’un poble al que no deixen trobar el seu lloc al món. Els interessos polítics i geoestratègics d’occident (especialment dels EEUU i d’Israel, però també de la Unió Europea i d’altres estats de l’Orient Mitjà) bloqueixen una sortida negociada del conflicte que respecti el dret a ser i la dignitat de tot un poble. Mestres tant, mort, fam, esperances trencades ....

Una dona palestina, en una de les concentracions ens va dir: “ja sé que per molts dels que avui esteu aquí la política és una merda, però jo us vull dir que per nosaltres, pel poble palestí, la política és la vida”. I és que només la política pot acabar amb aquest conflicte i donar llum a l’estat de Palestina. Però ha de ser una política ferma, compromesa i valenta que només pot sorgir de la unitat del poble palestí, les Nacions Unides i la Unió Europea. Des de tots els àmbits polítics i socials hauríem d’empènyer en aquesta direcció, per construir les condicions necessàries que ens portin a una pau duradora en aquest 2008. Malgrat tot no podem perdre l’esperança.

EL PLA TREN 2014 A TERRASSA

El passat dijous vem presentar a Terrassa el Pla Tren 2014 de la ma de la Núria Buenaventura, número 2 de la candidatura d’ICV-EUiA a les eleccions generals per Barcelona. Aquest és un pla elaborat per l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP), i que conté moltes de les propostes que ICV ha estat fent en els darrers anys per millorar la xarxa ferroviària catalana, i per això l’hem fet nostre. La seva particularitat inicial és que marca un seguit d’actuacions prioritàries en la xarxa ferroviària per ser portades a terme en un curt termini de temps (6 anys), estant quantificades econòmicament (una inversió de 7095 milions d’€), i amb l’objectiu de convertir Catalunya en un país més modern i sostenible pel que fa a la mobilitat de la majoria de la població. L’aplicació d’aquest pla suposaria assolir en sis anys un sistema ferroviàri d’excel·lència pel conjunt de Catalunya.
Una de les seves virtuts és que no es tracta d’un llistat de propostes, sinó que l’aplicació del conjunt d’intervencions reforça la xarxa ferroviària en forma de xarxa interconnectada, i possibilita futurs creixements. Aquesta inversió és totalment possible donats els recursos extraordinaris de la Disposició Tercera de l’Estatut, que fins al 2014 suposen una inversió de més de 35.000 M€. El conjunt del Pla Tren 2014 suposaria un 21% d’aquests recursos i equival a la quantitat invertida en la línia de l’AVE Madrid- Barcelona.
El Pla Tren 2014 fa un plantejament general de millora de la xarxa ferroviària arreu de Catalunya, però té una incidència concreta al Vallès Occidental i a Terrassa. El conjunt d’aquest pla suposa una millora substancial de la xarxa ferroviària de rodalies i regionals que com ja sabem ha estat abandonada durant molt anys per prioritzar l’AVE. Per Terrassa el pla suposa les següents actuacions a més del perllongament de la línia de FGC, i de la construcció de la tercera estació de Renfe a l’oest de la ciutat (Can Boada, La Maurina, Roc Blanc):
Construcció de la via Terrassa- Viladecavalls- Martorell, que forma part del projecte de nova línia orbital ferroviària. Millora considerable de la nostra connexió amb les comarques de la segona corona de Barcelona (Baix Llobregat, Vallès Oriental, Maresme, Alt Penedès i Garraf).
Dues línies de Rodalies Renfe: la C-4 (actual), i la C-5 (Martorell)
Trens semidirectes Terrassa- Sabadell- Barcelona (Renfe C-5), amb un estalvi de temps de viatge (nou túnel a Montcada).
Accés ràpid als nodes de Barberà i Martorell per intercanviar amb trens regionals.
Dotar Terrassa d’un sistema mixte de tramvia interurbà (tram-tren) que alhora que fa de circumval·lació de la ciutat ens connecta amb Sabadell, Barberà, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Cerdanyola, utilitzant d’entrada i sortida la N-150. El plantejament és que a més aquest tramvia tingués un intercanviador amb l’estació de FGC a Can Roca, i amb la nova estació de Renfe a les Arenes- Torresana.
INVERSIONS A TERRASSA I ENTORN PROPER
- Nova estació Renfe Terrassa-Oest ……………………………… 3 M€
- Contrucció tram C-5 fins Martorell ……………………………….. 200 M€
- Contrucció Tram-Tren Vallès (1ª fase) …………………………... 300 M€
- Parc Mòbil Tramvia i tren ………………………………………….. 100 M€
Total aprox. 603 M€

LA RAMBLA I LA MOBILITAT

Reprodueixo a continuació un article que he enviat als mitjans de comunicació: " Sembla que els primers dies de Terrassa amb la Rambla tallada han transcorregut amb una certa normalitat. Des d’algunes instàncies fins i tot s’ha expressant sorpresa per lo bé que està funcionant el dispositiu municipal, i la resposta de la ciutadania. Des del Grup Municipal d’ICV-EUiA sempre hem cregut que la ciutadania respon quan es posen els mitjans i s’articulen bones campanyes d’informació. Ho hem pogut comprovar en altres ocasions com per exemple en la recollida selectiva de residus. Hem de felicitar el nivell de civisme que s’ha manifestat durant aquests dies i ,al mateix temps, no oblidar-nos de reconèixer les molèsties que estan patint els veïns dels carrers afectats per les obres i el desviament del trànsit.

Però més enllà d’aquesta situació concreta el tall de circulació de la Rambla ens possibilita fer algunes reflexions de cara al futur que ens orientin a dissenyar una Rambla millor, però ja incorporada a un model de mobilitat sostenible. En els darrers anys s’han mantingut diverses discussions, algunes més apassionades que d’altres, sobre les possibilitats de reduir el trànsit de La Rambla, per fer-la més amable i incrementar la seguretat de les persones. No pocs polítics, de diversos partits, han defensat que era impossible “tocar” La Rambla fins que no estigués construït el IV Cinturó que actuaria com a ronda i ruta alternativa. La realitat ho desmenteix: encara no s’ha construït el IV Cinturó, s’ha tallat la Rambla al 100% i no hem assistit a cap desastre. Fins i tot el transport públic és avui més eficient perquè disposa d’un carril bus de debò. És el mateix que passava amb l’avinguda de Barcelona: no es podia reduir el volum de circulació perquè era una artèria de trànsit imprescindible, i l’avinguda s’ha reurbanitzat reduint l’espai de circulació i tampoc ha passat res. I un tercer exemple el podríem trobar en l’èxit de l’ús de la bicicleta en els darrers mesos com a mitjà de transport quotidià, malgrat els escèptics locals i la geografia urbana. Aquests tres exemples ens poden portar a pensar que la visió sobre la mobilitat a Terrassa ha estat en moltes ocasions “conservadora”, és a dir, no actuar per no crear problemes.

Si avui podem observar la fluïdesa amb la que circulen els autobusos pel carril-bus dels carrers Gal·lileo i Arquímedes, és relativament fàcil imaginar-se com circularien per tota la ciutat si tothom respectés el carril bus, les parades, i no s’aparqués en doble fila. Hauríem d’aprofitar aquesta experiència per promoure un compromís cívic més ampli de la ciutadania, i d’altra banda la Policia Municipal hauria de reforçar més la seva actuació a la via pública per assegurar la prioritat del transport públic, perquè tothom hi sortirà guanyant.

Aquesta experiència, que sens dubte serà enriquida quan es plantegi la remodelació de La Rambla, ha d’obrir noves oportunitats per recuperar espai ciutadà, promoure més decididament el transport públic (al centre i als barris), i disminuir les nostres emissions de gasos hivernacle de manera substancial. La revisió del Pla Director de Mobilitat de Terrassa, que es realitzarà aquest any 2008, ha de ser una bona oportunitat per a planificar amb perspectiva de futur la mobilitat a la ciutat. Hem de redissenyar les actuals línies del transport municipal tenint en compta l’impacte positiu de l’entrada en funcionament del “Metro” de Terrassa i l’entrada en funcionament de les noves estacions de Renfe (una a Les Arenes-Torresana en obres, i una altra a Can Boada-La Maurina sense programar encara perquè el Ministeri de Foment no ho ha considerat oportú). Hem de preveure com guanya espai la bicicleta perquè aquest mitjà de transport ja ha demostrat la seva potencialitat en pocs mesos. I hem de planificar l’arribada del “Tramvia” a la ciutat per completar una oferta de transport públic potent i de qualitat. Crec, sincerament, que Terrassa es troba en una situació privilegiada per fer de la mobilitat sostenible un dels seus signes d’identitat. Siguem, per tant, més valents, més imaginatius i donem més confiança a la ciutadania".

Els somnis possibles.

He vist el resum de la participació del Joan Herrera en el programa “59 segons”. Tal com diu el Joan l’estructura del programa obliga a tenir les idees clares i a expressar-les sintèticament, tant als protagonistes com als periodistes. M’ha agradat especialment una de les intervencions del Director de l’ADN quan li diu al Joan que per les seves intervencions “es nota que està enamorat del somni de l’esquerra”. Es referia als ideals de justícia i igualtat que van impulsar la construcció d’Europa desprès de la segona guerra mundial. I el Joan, lluny de mantenir-se en un nivell utòpic o maximalista, va baixar a la vida quotidiana de les persones plantejant propostes possibles i capaces de solucionar els problemes i fer la seva vida de les persones més amable. Va donar una lliçó de somnis possibles a partir de les propostes d’ICV i de la seva actuació al Congrés dels Diputats en aquests quatre anys.

Aquesta idea del somni de l’esquerra i dels somnis possibles del Joan Herrera pot tenir molta força si som capaços de fer-la arribar a la ciutadania de forma planera. En aquesta època en que quasi tot es consumeix i es llença, fins i tot les persones, en que tot ha de donar beneficis econòmics de forma ràpida i en que el medi ambient fa nosa pel progrés, cal introduir una falca d’esperança en que és possible viure d’una altra manera i fer les coses d’una altra manera. Al cap i a la fi els somnis de l’esquerra, de l’esquerra que no ha renunciat a tenir somnis, és qui ha fet avançar el món i té cura de les persones i del planeta.

Avui, al nostre país, el desenvolupament econòmic i tecnològic fa possible promoure una modernització ecològica de l’economia per a que aquesta estigui al servei de les persones i respecti el medi ambient; és possible tenir un sistema d’impostos justos al que contribueixi més qui més té i que possibiliti ampliar les prestacions socials, que no és altra cosa que reforçar el projecte en comú de la societat; és possible tenir un model d’estat federal que reconegui la diversitat de pobles, cultures i llengües que conviuen; i és possible articular un programa que lluiti de forma eficaç contra el canvi climàtic, perquè si no ho fem res serà possible.

Parlant de somnis, al PSOE li queden pocs. Es dedica a gestionar l’economia imperant sense canviar-la (per això totes les lleis econòmiques les ha pactat amb la dreta); reparteix xecs regals com si fos “El Corte Inglés” mentre presumeix de superàvit pressupostari i el 20% de la població es troba sota el llindar de la pobresa; aprova lleis i drets socials (que aquestes si, les pacta amb l’esquerra) mentre enforteix les estructures de l’Església Catòlica més rància i conservadora que vol passar per sobre de la democràcia i imposar la seva moral excloent; i fa curses amb la dreta per rebaixar els impostos, especialment als que més tenen, es clar.

Per tant, ara que totes les enquestes afirmen que la dreta, per mèrits propis, no guanyarà les eleccions, convidem la gent a somiar sense por en un món millor, perquè és possible.

CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC: MÉS POLÍTICA

Aquest títol podria representar una de les conclusions de la xerrada - col·loqui que va organitzar ICV i Joves d’Esquerra Verda a Terrassa el passat dijous 17 de gener, a la sala d’actes de CCOO, i que va ser presentat pel company Xavi Martínez. Els dos ponents van coincidir a ressaltar que calen més polítiques compromeses per mitigar de forma eficient les conseqüències del canvi climàtic que ja tenim entre nosaltres: la Làia Ortiz, diputada d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya i coordinadora nacional de JEV; i el Ricard Riol, president de l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP). A l’inici de l’acte es va presentar el blog “Terrassa Sostenible-ICV”, un nou marc de relació i participació a l’entorn del desenvolupament sostenible i Terrassa ( http://www.terrassasostenible-icv.blogspot.com/ ).

La Làia Ortiz va plantejar la necessitat d’omplir el buit entre els plantejaments superestructurals de la lluita contra el canvi climàtic (cimeres internacionals), i la responsabilitat individual de la ciutadania en el canvi dels seus hàbits. Per omplir aquest buit va plantejar la necessitat d’incrementar les polítiques locals, regionals i estatals, per bastir un veritable programa de canvi en la nostra manera de viure, de produir, de moure’ns i de consumir. Va exposar, també, com el govern de la Generalitat de Catalunya ha iniciat, de forma participada, la redacció de l’estratègia catalana de lluita contra el canvi climàtic: amb la creació de l’Oficina del Canvi Climàtic, i l’organització d’una Convenció Nacional (que celebrarà una segona sessió al febrer) per redactar el programa de mesures amb l’objectiu de reduir l’emissió de CO2 en 5,3 tones anuals. També va fer esment de les dificultats de que aquesta política, que ha de ser transversal per coherència, sigui assumida amb la mateixa intensitat pel conjunt del govern català, més enllà de l’impuls i lideratge del Departament de Medi Ambient i Habitatge (ICV), cosa que avui encara no és així.

Per la seva banda el Ricard Riol va fer una complerta exposició de les conseqüències de l’actual model de mobilitat, basat en el transport privat, sobre la salut i la seguretat de les persones, i sobre la qualitat urbana de les ciutats i el medi ambient. La mobilitat motoritzada és un dels sectors que més emissions aporten a l’atmosfera (un 40% del total) i per això qualsevol estratègia per mitigar el canvi climàtic ha de canviar el model de mobilitat. Desprès va fer una comparativa de Catalunya i Espanya respecte a Europa pel que fa les infrastructures de mobilitat, on va quedar molt clar que: Catalunya compta amb una extensa xarxa d’autopistes, i una molt deficient xarxa ferroviària i de vies secundàries. Com una de les propostes concretes va insistir en la conveniència de que Terrassa es dotés d’un tramvia intercomunicat amb la xarxa ferroviària per donar un salt endavant en mobilitat sostenible. I com era d’esperar va fer una petita presentació del Pla Tren 2014 com la darrera proposta estrella realitzada per la PTP (que ha estat totalment assumida per ICV) per millorar i fer créixer la nostra insuficient xarxa ferroviària en només 6 anys i amb una inversió prevista que supera el 7 mil milions d’€. En aquest pla es proposa la construcció d’un tram-tren per Terrassa i la comarca del Vallès Occidental, que ampliï i millori l’actual xarxa ferroviària.

QUÈ PASSA A EDUCACIÓ.

El conseller d’Educació, Ernest Maragall, ha presentat el document de bases per la Llei d’Educació de Catalunya (la primera) i s’ha trobat, d’entrada, amb la convocatòria d’una vaga general per part dels principals sindicats del sector públic de l’educació. Això no va be. El govern d’Entesa, l’esquerra plural de Catalunya, no pot afrontar la redacció i aprovació d’una llei tant emblemàtica enfrontat als sindicats del sector públic (alguns d’ells com CCOO i UGT signants del Pacte Nacional d’Educació). El procés que s’ha iniciat comença tocat i el més aconsellable seria que la conselleria retirés el document de bases i els sindicats desconvoquessin la vaga per iniciar un nou procés. Segurament hagués estat més indicat consensuar el document de bases amb els agents que van signar el Pacte Nacional d’Educació. D’altra banda no tenim cap presa per presentar i aprovar la Llei al Parlament. Cal fer-ho be i ho podem fer.

Però sembla que el conseller té ganes de gresca i acaba de presentar una proposta per crear centres d’acolliment per nouvinguts al marge dels centres educatius. Diu que la proposta té l’objectiu d’accelerar la integració dels nouvinguts i treure pressió a les escoles per la matrícula viva (no entenc res ...).

Al marge del procés també cal entrar en el contingut del document de bases per la Llei d’Educació. Desprès d’una primera lectura s’obren moltes incògnites i preguntes. Em dona la sensació que la intenció política del redactor és consolidar la dualitat del sistema educatiu a Catalunya (públic i privat-concertat) sense apostar decididament per l’enfortiment de la xarxa pública com a servei públic per a tothom; es fan moltes referències a la necessitat de flexibilitzar l’organització i la gestió dels centre educatius públics i es deixa la porta oberta a fórmules de gestió privada dels centres, i fins i tot a la participació en la gestió dels centres d’empreses, sindicats i altres entitats pel que fa a la formació professional; des del meu punt de vista i han poques referències a l’educació al llarg de tota la vida com una necessitat fonamental del país; i finalment és decebedor la manca de concreció pel que fa a l’objectiu d’acostar-nos als països europeus més avançats en despesa (6% del PIB). La lectura d’aquest document m’ha provocat una certa perplexitat. El trobo incomplet, desordenat i repetitiu. No acabo d’entendre, més enllà del cognom del conseller, com s’ha pogut fer públic aquest document sense el suport explícit dels socis de govern en un tema tant important i complex.

En aquesta situació ICV ha de treballar, des del govern i des de fora d’ell, per crear les condicions que possibilitin reiniciar el procés en millors condicions i que el nou document de bases sigui més complert, compti amb el suport dels tres socis de govern, aposti clarament per la xarxa pública, i concreti els objectius de financiació.

ESTAT FEDERAL

ICV ha decidit concretar el seu full de ruta per aconseguir un Estat Federal. Mentre el PP vol renacionalitzar Espanya des de el centralisme més ranci i el PSOE tancar i encorsetar l’estat de les autonomies, ICV vol plantejar una proposta articulada de Constitució Federal que reformi l’actual per acostar-la a la realitat que ha canviat molt en 30 anys. Malgrat ho vulguin negar uns i altres Espanya és plural i conviuen diferents maneres d’entendre-la. El futur d’Espanya passa, doncs, per modernitzar-la, i acostar-la al model dels països més desenvolupats del món: els països federals. Perquè la gestió de la diversitat enriqueix, i compartir projectes suma energies en benefici de tothom. Aquesta va ser una de les conclussions del Taller sobre model d’estat que va realitzar ICV dissabte passat, amb una nutrida participació i ponents d’alçada (Miquel Caminal, Jordi Sánchez, Joan Saura, Jaume Bosc i Joan Herrera).

En aquest full de ruta la primera prioritat és exigir el ple desenvolupament de l’Estatut de Catalunya. L’Estatut conté elements federalitzants i ha estat, un cop més, l’inici d’una nova etapa en l’organització de l’estat que evoluciona l'estat de les autonomies. Malgrat l’enorme campanya en contra de l’Estatut organitzada pel PP, i de la posició conservadora que ha mantingut bona part del PSOE, molts articles de l’Estatut de Catalunya s’han copiats o adaptats en els nous estatuts d’Andalusia, País Valencià, Illes Balears, etc. I ara quan es discuteixi el model de finançament per Catalunya, tal com marca l’Estatut i va votar el Congrés dels Diputats, el finançament de les autonomies, i esperem que també dels ajuntaments, iniciarà una nova etapa.

Ja sabem el que dona de si el PSOE i el PSC desprès d’aquell compromís de ZP: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya”. D’altra banda les proclames independentistes no impressionen gens a Madrid. El que preocupa i molesta són propostes que puguin avançar i remoure les estructures de l’estat centralista. Per això és molt important que ICV-EUiA consolidi i ampliï la seva representació al Congrés dels Diputats (esperem que IU també ho faci). Aquest resultat li aniria molt be al govern de la Generalitat de Catalunya: més representació d’una força política que es creu l’Estatut i el seu desenvolupament, que no canvia cromos per interessos partidistes, i que té tot el marge del món per exigir una lectura de la Constitució i del desenvolupament de l’Estatut des d’una visió federal.

LA COMISSIÓ BILATERAL

Feia dies que guanyava punts la tesis de que la Comissió Bilateral Estat-Generalitat seria incapaç d’arribar a un acord pel traspàs de rodalies a Catalunya. Suposo que per una banda els estrategues electorals dels PSOE creuen que no ha de ser positiu pels seus interessos presentar-se a les eleccions generals havent fet un traspàs important als “insolidaris catalans”; de l’altra banda a una part important del PSOE l’Estatut de Catalunya li sona a separatisme i posaran tots els impediments pel seu desenvolupament, i al president del govern i el seu entorn li hagués encantat poder arribar a un acord sense compromisos concrets per fer-se estimar en sectors catalanistes. El que no han entès uns i altres és que tot alhora no pot ser: no es pot continuar defensant l’Espanya plural i alhora “torpedejar” el desenvolupament de l’Estatut de Catalunya; fer veure que et compromets amb la solució dels problemes que afecten a la majoria i quan arribar l’hora de la veritat fer marxa enrere. El PSC no crec que estigui al marge d’aquest debat per les seves responsabilitats institucionals i polítiques que són moltes. No deu ser còmode intentar encobrir i silenciar les actuacions de la ministra Àlvarez i els reiterats incompliments de Zapatero i alhora voler incrementar el seu perfil catalanista com va aconsellar-li Moncloa.

És indignant, però, que el desacord es doni en el traspàs de rodalies, on la gestió del govern central ha estat pèssima i ha vingut acompanyada de la seva aposta per prioritzar les inversions i les obres de l’AVE per sobre del que faci falta. Ens podem imaginar que la ministra de Foment prefereix gestionar malament rodalies que traspassar-la per millorar-la (antes partía que doblá!). Donada la situació des d’ICV hem de ser molt contundents alhora de denunciar els incompliments del PSOE tant en la gestió de rodalies, que afecta a milers i milers de ciutadans/es, com en el desenvolupament de l’Estatut. Només un creixement electoral important d’ICV-EUiA a Catalunya, i d’IU al conjunt d’Espanya, pot aconseguir que la propera legislatura el PSOE es vegi forçat a mirar cap a l’esquerra i l’Espanya Plural. El vot d’esquerres més clar i útil per defensar al Congrés dels Diputats polítiques socials, ecologistes i federalistes serà el d’ICV-EUiA, perquè ja ho hem demostrat.

LA LÍNEA C4 DE RENFE.

Avui he viatjat en RENFE de Terrassa a Barcelona (a Terrassa tenim la sort de comptar amb la línia de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya que és la que normalment utilitzo perquè sé amb molta exactitud quan surto i quan arribo, que ja és molt). En aquesta ocasió no he tingut problemes amb els horaris (havia calculat dos trens abans d’hora per seguretat) però a l’anada la màquina no m’ha marcat el viatge i a la tornada ha decidit que el meu títol era defectuós (m’estalvio els comentaris).

Però això no és el que volia comentar. El que volia comentar és el grau d’abandonament de les estacions de Renfe de tota la línia i dels seus entorns. L’estació de Terrassa és bastant nova perquè la línia es va soterrat i és relativament accessible, però de la resta es podria convocar un concurs públic per premiar la més deixada i abandonada (Sabadell, Barberà, Cerdanyola, Montcada i Reixac, etc). Diuen els entesos que el paisatge i l’urbanisme influeixen en l’estat anímic i la salut de les persones. I deu ser veritat perquè un usuari de Renfe que es dediqui a contemplar el paisatge pot arribar a Barcelona amb l’ànim per terra i si l’utilitzes a diari, per anar a treballar o estudiar, la depressió pot ser profunda, a no se que optis pel llibre o pel mp3 (opcions molt recomanables).

És cert que aquesta línia circula per una de les zones més “maxacades” de Catalunya per un urbanisme salvatge i “cutre” amb marca franquista, però el pas del tren i les estacions haurien de contribuir a millorar la qualitat urbana i l’entorn a més d’oferir un bon servei. Res més lluny de la realitat. A més he ajudat a una mare a baixar el cotxet del nen a Arc de Triomf perquè l’alçada era considerable, i no vull ni imaginar com ha pogut arribar a peu del carrer. Les estacions i el seus entorns semblen de fa dos segles i l’accessibilitat nul·la. Sóc conscient que la línia C4 deu semblar-se molt a la resta de les línies a Catalunya. Per això encara és més insultant l’aposta de Zapatero i Magdalena Álvarez per l’AVE (el tren de la minoria) per sobre de les rodalies (el tren de la majoria), perquè estic convençut que les estacions de l’AVE, totalment accessibles, i els seus entorns seran dignes dels seus usuaris. Ja n’hi ha prou, primer rodalies !!. I a les eleccions, per l’esquerra, primer Joan Herrera (ICV-EUiA).

Zapatero, Zapatero …

Per si no estigués encara prou clar el president Zapatero ha plantejat de forma clara com vol que sigui la propera legislatura: vol el recolzament preferent de CiU i PNB, de la dreta nacionalista “moderada” per fer front al PP. Això vol dir que vol continuar pactant amb la dreta les polítiques econòmiques i fiscals, com ha fet en aquesta legislatura, i aigualir les polítiques socials que ha pactat en aquests quatre anys amb l’esquerra. Vol desfer-se de la falsa etiqueta de radical que li atorga el PP per “centrar-se” plàcidament de la mà de les “altres dretes”. El dilema i la responsabilitat dels ciutadans/es que es situen en el camp progressista i d’esquerres està, doncs, molt definit: es tracta de decidir qui tindrà més influència sobre el proper govern Zapatero (el PP porta quatre anys treballant per no guanyar les eleccions), les dretes o les esquerres. O de com ha d’avançar Espanya en els propers quatre anys: des d’una visió federal amb contingut social, o des del manteniment de l’estat de les autonomies amb contingut conservador per afavorir als poderosos.

Els votants d’esquerres s’han de preguntar per què no s’han apujat més les pensions i el salari mínim?; per què no s’ha dotat amb més recursos la Llei de Dependència?; per què s’ha apostat pel tren de la minoria (AVE), oblidant el tren de la majoria (Rodalies); per què Espanya és el país europeu campió en incomplir el Tractat de Kioto?; per què els ajuntaments continuen sent l’administració que menys recursos públics gestiona?. Si acabarem el 2007 amb un superàvit de l’1,8% del PIB espanyol (que no m’atreveixo a quantificar en milions d’euros), per què continuem lluny en despesa social de l’Europa més avançada, mentre el Tractat de Maastrich permet un dèficit del 3%?.

ICV planteja als votants d’esquerres un missatge molt clar: volem una nova majoria d’esquerres al Congrés dels Diputats que no faci bandera del superàvit mentre les necessitats socials són tant evidents (serveis socials, alt nivell de pobresa, accés a un habitatge digne, pensions i salaris baixos, etc); volem una nova majoria d’esquerres que posi en marxa, de debò, polítiques contra el canvi climàtic més enllà de declaracions políticament correctes, apostant decididament per la modernització ecològica de l’economia i la mobilitat sostenible (tren, tramvia, autobús, bicicleta, etc), les energies netes i la protecció del medi ambient; una nova majoria d’esquerres que faci avançar l’Espanya federal i plurinacional sense complexes davant del centralisme de les cavernes. Sens dubte el vot més il.lusionant i útil serà el d'ICV-EUiA.

IBI ABUSIU, NO ¡

El nou govern de l’Ajuntament de Santa Perpètua (PSC,ERC i CiU) continua generant malestar a la ciutat. Si van iniciar el seu mandat (només fa sis mesos) amb un increment desmesurat de polítics a dedicació exclusiva, i la contractació de més càrrecs de confiança per prestar els mateixos serveis, ara han gestionat tant malament la revisió cadastral que molts dels rebuts de l’IBI que paguen els contribuents s’han incrementat una mitjana del 15%, molt lluny de qualsevol IPC de referència. I això ve acompanyat d’una congelació de l’IAE per les grans empreses de Santa Perpètua que són moltes. En la darrera revisió cadastral de fa 10 anys, amb ICV a l’alcaldia, la manera d’actuar va ser molt diferent: es va aprovar un tipus de l’IBI que va donar com a resultat que la immensa majoria dels rebuts dels ciutadans/es es situessin al voltant de l’IPC, i s’incrementés més en l’IBI industrial. Això és política fiscal redistributiva d’esquerres i bona gestió, i no l’abús recaptatori d’aquest nou govern. Ja veurem quina serà la propera. En aquest enllaç podreu veure un vídeo que il·lustra molt be el grau d’emprenyament de la ciutadania en el darrer Ple de l’Ajuntament: (http://mx.truveo.com/Protesta-vecinal-en-Santa-Perp%C3%A8tua-contra-la/id/3843285443)