AMB PALESTINA AL COR

PAU, JUSTÍCIA I LLIBERTAT PEL POBLE PALESTÍ

ÉS PER LES PERSONES

És digne d’estudi sociològic l’atracció que el cotxe exerceix sobre amplis sectors de la societat. La seva atracció i preeminència en l’imaginari col·lectiu de les societats occidentals, i el d’altres, és de tal magnitud que la seva representació d’estatus social i símbol de llibertat personal ens pots portar a la irracionalitat més exasperant, i a ser víctimes d’una mena de patologia urbana amb greus conseqüències socials i ambientals.

Qualsevol iniciativa que limiti la "llibertat" del cotxe privat per arribar allà on vulgui, a la velocitat que vulgui i aparcar allà on consideri oportú el conductor/a genera una reacció en cadena que ratlla la violència, encara que sigui verbal, amb la utilització d’expressions i la defensa de conceptes que poden arribar a insultar la intel·ligència humana més primària.

Tres iniciatives han encès els semàfors vermells dels defensors a ultrança del cotxe privat, especialment els de La Vanguardia i del RACC, que s’han erigit en els principals defensors del cotxe, del conductor/a i de la llibertat individual. Aquesta defensa “desinteressada” s’exerceix contra la perillosa plaga, encara que minoritària, d’ICV que porta a la societat catalana a la perdició (i si no que li preguntin al company Josep Pérez Moya). La limitació de la velocitat a 80 km/h en les vies de gran capacitat de l’àrea metropolitana de Barcelona; la possibilitat de reduir l’amplada dels carrils en aquestes vies per limitar la velocitat (mesura que sense portar-se a terme ja ha destruït les economies familiars en reparacions de xapa); i l’entrada en funcionament de la limitació de velocitat variable en funció dels nivells de contaminació, de congestió i condicions atmosfèriques a les mateixes vies d’entrada a Barcelona.

Qualsevol de les iniciatives és titllada de recaptatòria i criminalitzadora dels conductors. És a dir, estan dissenyades de forma premeditada per recaptar més recursos econòmics a partir de la imposició de sancions, i ,a més, amb l’objectiu de fer-li la vida impossible als “pobres” conductors fins fer-los desistir d’utilitzar una arma de destrucció massiva. O sigui, que el govern confia cegament en els infractors per recaptar el suficient per mantenir les arques públiques, i que a més hi ha qui fa carrera política única i exclusivament per desenvolupar la seva venjança personal contra els seus conciutadans. Almodóvar podria fer un guió i la pel·lícula seria un èxit de taquilla.

Un bon exemple d’això és l’article signat pel Joan. B. Culla i Clarà el passat divendres 19 de desembre a El País sota el títol de ¿Por o contra el coche?. Reprodueixo només les preguntes que s’arriba a plantejar l’autor per il·lustrar aquesta patologia urbana:

“¿quién diablos va a comprarse un coche nuevo en estas condiciones de acoso, de criminalización del automóvil y del automovilista? ¿Para qué, para agotar la paciencia por las calles barcelonesas, para enervarse a paso de tartana en medio de una autopista vacía, para ir abonando multas, para leer -este mismo lunes- que en adelante uno no podrá vender el coche o renovar el carné si tiene sanciones pendientes de pago?”

Aquests arguments són repetits una i una altra vegada per desgastar als responsables polítics d’aquestes mesures en qualsevol mitjà de comunicació per polítics de l’oposició o de govern (perquè els silencis també sumen), opinadors oficials, tertulians, i participants en foros, d’una manera insistent i contundent sense límits.

Qualsevol anàlisi racional dels problemes que ha generat, i genera, la utilització massiva del cotxe privat pels desplaçaments habituals de la ciutadania i de les mercaderies, és senzillament obviada o titllada de dictatorial. La dependència del petroli, la contaminació, l’ocupació sense límits d’espai a les ciutats i pobles, les congestions, els accidents, els morts i els ferits, la despesa pública en construcció infraestructures, els dèficits en transport públic, les despeses en reparacions, assegurances, complements etc. Res de tot això existeix quan es tracta de defensar el cotxe i de demonitzar als responsables polítics que promouen aquestes polítiques.

I que consti, que qui escriu aquestes ratlles té cotxe.

ZAPATERO NO ENS REGALA RES

Avui el President Zapatero ha demanat paciència a la societat catalana per aconseguir un nou model de finançament. Diu que és una proposta complexa que requereix el seu temps, però que finalment complirà amb Catalunya i amb Espanya. Si hagués nou model de finançament abans d’acabar l’any semblarà que Zapatero ens ho regala i ens fa contents. El que ha de fer és complir amb l’Estatut per a que Catalunya disposi d’un nou finançament just i d’acord amb les necessitats del país.

Zapatero i el seu Govern (inclosa la Ministra Chacón) han tingut dos anys i quatre mesos per presentar una proposta que s’ajustés a l’Estatut que és una llei votada al Congrés dels Diputats/des i per la ciutadania catalana en referèndum. Es temps més que suficient per elaborar, negociar i presentar una proposta si es té voluntat per fer-ho. Per a això és el President del Govern Central i per això ha assumit lliurement les responsabilitats que comporta.

Si Zapatero no és capaç, o no vol, articular la famosa “Espanya Plural” (ya oblidada) i defensar-la davant de la dreta centralista, perquè hem de pagar-ho a Catalunya?.

Si finalment hi ha nou finançament, cosa que està per veure, serà mèrit de l’Estatut i dels qui el van impulsar, i de la tossuderia de la societat civil en exigir allò que és just i és llei. De regals res. Però caldrà està molt amatents per veure el contingut de la proposta. Espero que no tinguin l’ocurrència de presentar la proposta el 28 de desembre.

SONY

Si la direcció de Sony-Viladecavalls volia escalfar l’ambient laboral ho ha aconseguit amb matrícula d’honor. Desprès del viatge del President Montilla al Japó, on no van aparèixer acomiadaments per enlloc, i de la manifestació de dissabte passat de la plantilla de treballadors/es (amb la participació d’un bon grup de companys/es d’ICV), la direcció de l’empresa es despenja no només anunciant la congelació de sous pel 2009, sinó també l’acomiadament de 275 treballadors/es.

Fer-ho, a més, a les portes del període de les vacances de Nadal indica premeditació, nocturnitat, i molta mala llet. Els sindicats estaven disposats a parlar de congelació i d’altres mesures que asseguressin la continuïtat de la planta, però dins d’un pla de viabilitat de futur, perquè són conscients de la gravetat de la crisi econòmica, que per cert no han creat ells.

A partir d’aquesta “jugada” de l’empresa molt probablement els sindicats incrementaran les mobilitzacions i les negociacions, que hauran de continuar, es realitzaran en un ambient enrarit i ple de la desconfiança totalment justificada per part dels sindicats. I en aquest ambient haurem de continuar mostrant la nostra solidaritat amb els treballdors/es de la Sony i realitzant totes les gestions que estiguin al nostre abast per a que l’empresa es comporti amb “responsabilitat social”.

La direcció de Sony-Viladecavalls mostra així la seva cara més irresponsable i no mereix cap tipus de comprensió per part de dirigents polítics, i menys si són del Govern d’Entesa, com ha estat el cas del conseller Huguet en unes declaracions molt desafortunades en les que afirma, sobre les propostes presentades per l’empresa, que “ès pitjor el tancament”o que el Govern "no se sent enganyat". Amb aquests amics està clar que no calen enemics.

SONY

Si la direcció de Sony-Viladecavalls volia escalfar l’ambient laboral ho ha aconseguit amb matrícula d’honor. Desprès del viatge del President Montilla al Japó, on no van aparèixer acomiadaments per enlloc, i de la manifestació de dissabte passat de la plantilla de treballadors/es (amb la participació d’un bon grup de companys/es d’ICV), la direcció de l’empresa es despenja no només anunciant la congelació de sous pel 2009, sinó també l’acomiadament de 275 treballadors/es.

Fer-ho, a més, a les portes del període de les vacances de Nadal indica premeditació, nocturnitat, i molta mala llet. Els sindicats estaven disposats a parlar de congelació i d’altres mesures que asseguressin la continuïtat de la planta, però dins d’un pla de viabilitat de futur, perquè són conscients de la gravetat de la crisi econòmica, que per cert no han creat ells.

A partir d’aquesta “jugada” de l’empresa molt probablement els sindicats incrementaran les mobilitzacions i les negociacions, que hauran de continuar, es realitzaran en un ambient enrarit i ple de la desconfiança totalment justificada per part dels sindicats. I en aquest ambient haurem de continuar mostrant la nostra solidaritat amb els treballdors/es de la Sony i realitzant totes les gestions que estiguin al nostre abast per a que l’empresa es comporti amb “responsabilitat social”.

La direcció de Sony-Viladecavalls mostra així la seva cara més irresponsable i no mereix cap tipus de comprensió per part de dirigents polítics, i menys si són del Govern d’Entesa, com ha estat el cas del conseller Huguet en unes declaracions molt desafortunades en les que afirma, sobre les propostes presentades per l’empresa, que “ès pitjor el tancament”. Amb aquests amics està clar que no calen enemics.

MONTILLA S'EQUIVOCA

Durant els darrers dies s’han repetit les cròniques del viatge del President Montilla al Japó i les seves insistents declaracions per “salvar” les empreses japoneses a Catalunya. És evident que cal que el govern de Catalunya treballi per evitar el tancament de les empreses i no generar més atur, però el que cal és “treballar per a totes les empreses de a Catalunya”.

No tornem a confondre els termes: les empreses que més ocupació generen a Catalunya són les petites i les mitjanes, aquelles que no disposen d’un logo mediàtic, ni grans plantilles de treballadors per mobilitzar-se. Un nombre important d’aquestes empreses es troben amb moltes dificultats per tirar endavant i més quan els bancs els hi neguem finançament. Els ajuts públics a les empreses han de ser a canvi de la presentació de plans de viabilitat de futur i de la seva participació en un canvi de model productiu eficient i sostenible. Han de ser a canvi d’estabilitat laboral i formació dels treballadors per afrontar els nous reptes del mercat globalitzat.

El President Montilla s’equivoca llençant aquest missatge. Cal que el govern català s’impliqui en la recuperació del teixit industrial català en el seu conjunt, i en la generació de nous sectors industrials amb més valor afegit. Aquest acostament a les multinacionals japoneses del President Montilla, vol dir que coincideix amb les peticions de flexibilitat i congelació salarial?. Espero que no. En tot cas ICV ha de ser el garant, des del govern, de que aquest no s’inclinarà ni recolzarà velles receptes per superar la crisi del sistema capitalista.

QUANTS ANYS DE PADRÓ PER TENIR DRET A ACCEDIR A UN HABITATGE PÚBLIC?.

Com diuen, cada municipi és un món i estableix allò que considera oportú, encara que l’esperit de la Llei del Dret a l’Habitatge volia establir uns criteris homogenis a tots els municipis catalans: 3 anys de padró per accedir a habitatges públics de lloguer, i 5 anys per accedir als de compra.

La realitat, però, és ben diferent. Des del municipi de Terrassa que respecta aquests criteris des de fa molts anys, i municipis com el de Mollet del Vallès que ho fa per punts: cada any de padró equival a 1 punt, així que qualsevol jove nascut al municipi sempre surt amb avantatja davant de qualsevol altre jove major d’edat que només porti 10 o 15 anys vivint al municipi.

Desprès de l’aprovació de la Llei del Dret a l’Habitatge es va presentar el decret que regula el Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb protecció oficial. El Registre pretén homogeneïtzar aquests criteris i establir una comunicació fluida i eficient entre els registres de sol·licitants locals i el nacional. I aquí va començar el calvari del decret que es troba paralitzat desprès d’una intensa negociació amb el món local (capitanejat per alcaldies del PSC) que s’oposen a aquesta filosofia, des de l’argument que els habitatges de tal municipi han de ser pels seus ciutadans, sense voler atendre les necessitats d’accés a l’habitatge que planteja, per exemple, l’ampli grau de mobilitat a l’àrea metropolitana de Barcelona per motius laborals, o l’accés a un habitatge públic d’aquells ciutadans/es que els seus municipis hagin esgotats la possibilitats de créixer i per tant de construir més habitatges.

Des del meu punt de vista els arguments que utilitzen determinats alcaldes/es són purament populistes, electoralistes i injustos, que no pretenen solucionar cap problema sinó fe veure que defensen els seus ciutadans/es, envoltats en la bandera de l’autonomia municipal. La pràctica és molt il·lustrativa i així es pot comprovar com utilitzant els criteris inicials de la Llei i del decret proposat (3 anys pel lloguer i 5 per la compra) en municipis tant important com Barcelona o Terrassa, no s’ha generat cap problema.

Hores d’ara desconec com acabarà la negociació del decret, però és evident que qualsevol política pública d’habitatge a Catalunya necessita d’uns criteris clars i justos, del coneixement de la demanda d’habitatge existent, i fer front a les necessitats reals de la ciutadania per accedir a un be tant bàsic com és l’habitatge.

ZP: ARA SI, ARA NO

Els compromisos de ZP són com el Guadiana, ara hi són, ara no hi són. Avui mateix el portaveu del Grup Socialista, José Antonio Alonso, ha tornat a obrir la porta a un nou retràs en l’acord pel nou finançament de Catalunya. I serien tres !. Qualsevol observador amb una mica de seny es preguntarà cóm es possible que un president de govern es comprometi de forma pública tres cops i els tres cops incompleixi els seus compromisos, que són concrets i clars. I això desprès d’arrasar en les darreres eleccions generals a Catalunya al 2008, que de retruc li ha assegurat la victòria a nivell d’Espanya.

El PSC acaba d’obrir la seva Conferència Oberta, espai que vol ser una fàbrica d’idees i discurs polític pel partit. Jo crec que haurien de crear una comissió específica per “fabricar idees” que facin possible que ZP compleixi els seus compromisos amb Catalunya. I no només el referent amb el nou model de finançament, sinó també el traspàs de Rodalies de Renfe, o altres competències importants de l’Estatut de Catalunya.

Em temo, però, que mentre les enquestes li siguin favorables a Catalunya el preu que paga pels seus incompliments és zero, i, per tant, .................

CA N'ESPINÓS DE GAVA

Algú que no el conegui pot pensar que aquest barri pertany a aquelles promocions d’habitatge social dels anys 70, de la darrera etapa franquista com molts d’altres. També podria pensar que la seva ubicació i el seu estat podria ser producte de l’envelliment normal dels habitatges. Doncs no, estem parlant d’uns habitatges de lloguer construïts pel govern de CiU al 1997. Un barri planificat i construït lluny del casc urbá de la ciutat de Gavà, aïllat i amb moltes deficiències en els serveis i en el transport públic, en els que van concentrar a moltes famílies d’ètnia gitana provinents d’altres municipis.

És insultant que mentre els ferits i les seves famílies pateixen, CiU vulgui utilitzar el sinistre que ha provocat una gran explosió (les primeres investigacions apunten al gas natural com a detonant) per erosionar al govern de la Generalitat, i voler mostrar-se davant de la societat com un partit preocupat per la degradació urbana i social d’alguns barris de Catalunya. La única cosa que li ha preocupat a CiU en aquests darrers anys ha estat el nivell de seguretat del barri (conegut com un important centre de distribució de droga, amb tot el que això comporta). El portaveu de CiU, Oriol Pujol, hauria de demanar disculpes i s’hauria d’empassar les seves paraules amb una gran dosi d’humilitat.

Ara és el moment d’atendre a les víctimes del sinistre, des de tots els punts de vista, i assegurar-lis una nova llar. Més endavant ja parlarem de responsabilitats i segurament haurem de refrescar la memòria a més d’un/a.