El passat dimecres 31 d’octubre el Congrés dels Diputats va aprovar la coneguda com Llei de la Memòria Històrica, amb el vot contrari del PP i ERC. Aquesta llei que ara ha de continuar la seva tramitació parlamentària (Senat i Congrés) suposa un avenç històric en l’assignatura pendent de recuperar la memòria històrica centrada en la lluita antifranquista, de reconèixer i honorar les seves víctimes, i d’iniciar polítiques públiques que donin resposta a un compromís ètic inajornable amb la memòria democràtica. En bona part aquesta llei ha estat possible per la insistència del Grup Parlamentari d’IU-ICV que malgrat totes les dificultats, ha tingut la intel·ligència suficient i la responsabilitat política que es mereix el tema per fer avançar la llei. Com ha dit Carlos Jiménez Villarejos, ex fiscal anticorrupció de l’Estat i un dels pares de la llei, mai un grup parlamentari tant reduït ha tingut tanta influència en la modificació d’una llei proposada pel govern central. Una proposta que arribava amb dos anys de retard, mancada d’ambició política i marcada pels complexes del PSOE.
No es tracta d’obrir velles ferides ni de respondre a sentiments de rancúnia ni a desitjos de venjança, però no podem confondre el perdó amb l’oblit i la amnistia amb l’amnèsia. És tracta de fer justícia a milers de dones i homes que van lluitar de forma incansable per les llibertats i els valors democràtics davant d’un règim dictatorial que va reprimir brutalment, durant quaranta anys, qualsevol defensa dels drets humans. Ja és prou significatiu que hagin passat més de 30 anys des de les primeres eleccions democràtiques per poder donar resposta, amb normalitat, a un compromís ètic. Encara avui la dreta i sectors eclesiàstics es manifesten contraris a fer el que han fet tots els països europeus que han patit dictadures, recuperar la memòria històrica, reconèixer a les víctimes i fer pedagogia per a que no torni a passar.
Per primera vegada en 30 anys el Congrés dels Diputats, mitjançant llei, condemna de forma clara i contundent el règim franquista, restaura i reconeix les seves víctimes i posa els fonaments per iniciar una política pública des de les institucions democràtiques (retirada de símbols, accés universal a tots els arxius relacionats, protocol per exhumacions i subvencions per fer-les possible). No hem estat capaços d’aconseguir la nul·litat per llei de tots els judicis i sentències franquistes, com era la nostra voluntat, però la llei obre la porta a presentar recursos davant de la justícia, ja que la llei estableix que els judicis franquistes van ser contraris a dret i per tant il·legals, i afirma que mai van tenir les característiques d’un judici just. D’altra i banda és important que la llei declari expressament la derogació de les lleis de repressió franquistes amb un doble objectiu: la formal expulsió de l’ordenament jurídic i que no es puguin invocar per part de les autoritats administratives i judicials. Un cop aprovada la llei definitivament hauria de ser el fiscal general de l’estat qui “de facto” iniciés la tramitació per aconseguir la nul·litat de tots els judicis i sentències produïdes sota el règim franquista. En tot cas, caldrà esperar a que el pas de la llei pel Senat i una altre vegada pel Congrés no desvirtualitzi el que ha costat tant consensuar i pugui ser recolzada per una amplia majoria parlamentària. No podem perdre l’oportunitat històrica de comptar amb aquesta llei que, malgrat les insuficiències, suposa un bon punt de partida.
A Catalunya tot aquest procés ha estat més diligent i positiu. Els dos governs d’esquerres ho tenien recollit en el seu acord de govern i la conselleria d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, dirigida per Joan Saura, ha estat el motor de la Llei del Memorial Democràtic aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 24 d’octubre amb un ampli consens. Les institucions catalanes són les primeres a l’estat que aproven una llei d’aquestes característiques. En el seu art 2 queden reflectides les seves funcions i objectius: «El Memorial Democràtic té per objecte desplegar les polítiques públiques del Govern adreçades a l’acció cívica de recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica, i en concret del coneixement del període de la Segona República, de la Generalitat republicana, de la Guerra Civil, de les víctimes del conflicte per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, de la repressió de la dictadura franquista, de l’exili i la deportació, de l’intent d’eliminar la llengua i la cultura catalanes, dels valors i les accions de l’antifranquisme i de totes les tradicions de la cultura democràtica, amb la finalitat de donar a conèixer d’una manera científica i objectiva el passat recent i estimular la comprensió del temps presents.»
Paco Morales,
President d’ICV Terrassa
No es tracta d’obrir velles ferides ni de respondre a sentiments de rancúnia ni a desitjos de venjança, però no podem confondre el perdó amb l’oblit i la amnistia amb l’amnèsia. És tracta de fer justícia a milers de dones i homes que van lluitar de forma incansable per les llibertats i els valors democràtics davant d’un règim dictatorial que va reprimir brutalment, durant quaranta anys, qualsevol defensa dels drets humans. Ja és prou significatiu que hagin passat més de 30 anys des de les primeres eleccions democràtiques per poder donar resposta, amb normalitat, a un compromís ètic. Encara avui la dreta i sectors eclesiàstics es manifesten contraris a fer el que han fet tots els països europeus que han patit dictadures, recuperar la memòria històrica, reconèixer a les víctimes i fer pedagogia per a que no torni a passar.
Per primera vegada en 30 anys el Congrés dels Diputats, mitjançant llei, condemna de forma clara i contundent el règim franquista, restaura i reconeix les seves víctimes i posa els fonaments per iniciar una política pública des de les institucions democràtiques (retirada de símbols, accés universal a tots els arxius relacionats, protocol per exhumacions i subvencions per fer-les possible). No hem estat capaços d’aconseguir la nul·litat per llei de tots els judicis i sentències franquistes, com era la nostra voluntat, però la llei obre la porta a presentar recursos davant de la justícia, ja que la llei estableix que els judicis franquistes van ser contraris a dret i per tant il·legals, i afirma que mai van tenir les característiques d’un judici just. D’altra i banda és important que la llei declari expressament la derogació de les lleis de repressió franquistes amb un doble objectiu: la formal expulsió de l’ordenament jurídic i que no es puguin invocar per part de les autoritats administratives i judicials. Un cop aprovada la llei definitivament hauria de ser el fiscal general de l’estat qui “de facto” iniciés la tramitació per aconseguir la nul·litat de tots els judicis i sentències produïdes sota el règim franquista. En tot cas, caldrà esperar a que el pas de la llei pel Senat i una altre vegada pel Congrés no desvirtualitzi el que ha costat tant consensuar i pugui ser recolzada per una amplia majoria parlamentària. No podem perdre l’oportunitat històrica de comptar amb aquesta llei que, malgrat les insuficiències, suposa un bon punt de partida.
A Catalunya tot aquest procés ha estat més diligent i positiu. Els dos governs d’esquerres ho tenien recollit en el seu acord de govern i la conselleria d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, dirigida per Joan Saura, ha estat el motor de la Llei del Memorial Democràtic aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 24 d’octubre amb un ampli consens. Les institucions catalanes són les primeres a l’estat que aproven una llei d’aquestes característiques. En el seu art 2 queden reflectides les seves funcions i objectius: «El Memorial Democràtic té per objecte desplegar les polítiques públiques del Govern adreçades a l’acció cívica de recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica, i en concret del coneixement del període de la Segona República, de la Generalitat republicana, de la Guerra Civil, de les víctimes del conflicte per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, de la repressió de la dictadura franquista, de l’exili i la deportació, de l’intent d’eliminar la llengua i la cultura catalanes, dels valors i les accions de l’antifranquisme i de totes les tradicions de la cultura democràtica, amb la finalitat de donar a conèixer d’una manera científica i objectiva el passat recent i estimular la comprensió del temps presents.»
Paco Morales,
President d’ICV Terrassa
No hay comentarios:
Publicar un comentario